miniatura|Estàtua de la deessa Selene a Roma. miniatura|Chandra, el déu de la lluna a l'hinduisme. La lluna com a divinitat és una figura constant en les mitologies d'arreu del món.
El culte a la lluna és constant des de la prehistòria, s'han trobat petits ídols amb forma de lluna (a vegades barrejat amb el culte al brau, per les banyes) de l'edat del bronze.
Mitologia La divinitat lunar és masculina (déu de la Lluna) o femenina (deessa de la Lluna) segons el lloc i la cultura. En algunes mitologies s'oposa al Déu del Sol, formant un matrimoni celestial.
La lluna com a figura femenina s'associa a la menstruació. Hom diu que el cicle de la lluna i la regla tenen la mateixa durada. Aquesta relació pot ser explícita o no segons els tabús o normes socials de cada cultura.
Llista de divinitats lunars Mitologia ainu: Chup Kamui Mitologia àrab: Hubal, Hilal, Sin, Ta'lab, Wadd Mitologia basca: Ilazki Mitologia celta: Gontia, Lair baln Mitologia dahomeana: Gleti Mitologia egípcia: Thoth Mitologia etrusca: Losna Mitologia grega: Selene, Àrtemis Mitologia hindú: Anumati, Chandra, Soma Mitologia inca: Coniraya Mitologia inuit: Alignak, Igaluk, Tarquiup Inua Mitologia japonesa: Tsukiyomi Mitologia lituana: Meness Mitologia lusitsna: Ataegina Mitologia maia: Ixchel Mitologia nòrdica: Mani Mitologia persa: Pah Mitologia romana: Diana, Luna Mitologia sumèria: Sin (després Enzu), Nanna Mitologia xinesa: Chang'e Mitologia del vudú: Kalfu Folklore En la cultura popular catalana la lluna com a figura antropomorfa és protagonista d'una cançó tradicional. El mot pruna segons el Diccionari nord-català de Cristià Camps i Renat Botet designa el tres quarts de la lluna, fase intermediària entre la mitja i plena lluna. dol és la lluna nova, el tamborí, la plena lluna, i els flabiols són les dues meitats de lluna.
Joan Coromines al Decat (II, 283b48-56) esmena aquesta cançoneta: “[…] quan érem petits ens ensenyaven a fer sardana cantant “la lluna, la bruna, / vestida de dol: / son pare la crida, / sa mare la vol” [...].1” (II, 283b11-13) “1 Quan no hi ha clar de lluna ―l'astre entre núvols o en les seves fases baixes― la lírica popular consola el poble menut amb una al·lusió, vaga i a mitges dites, als astres majors que li governen l'òrbita (pare i mare, ¿sol i terra?). Però la quitxalla ja no coneixia l'adjectiu bru, i dèiem la pruna ―i no sé si molts dels qui ens educaven o criaven, també.”
Aquesta visió femenina de la lluna és molt antiga i té els seus orígens en la mitologia popular:
LA LLUNA, LA PRUNA La lluna, la pruna (/la bruna) vestida de dol, son pare la crida (/sa mare la crida)i sa mare no vol... (/son pare la vol/son pare no ho vol)
Aquesta cançoneta té altres versions:
LA LLUNA, LA PRUNA (versió 2)PRODIEMUS - Cançoner virtual La lluna, la pruna vestida de dol; el pare la cridala mare la vol ... en planxa faldilles també un davantal, per anar mudadala nit de Nadal. Jo me la meno meno jo me la vull menar; jo me la menariai no me la volen dar.
LA LLUNA, LA PRUNA (versió 3)Cançons per als infants La lluna, la pruna vestida de dol; sa mare la cridason pare no ho vol ... La lluna, la pruna i el sol matiner, sa mare la cridason pare també.
Hi ha diverses variants, com aquesta del Maestrat: La lluna la pruna, | lo sol mariner, | son pare la crida, | sa mare també o del Rosselló: La lluna la pruna, | vestida de dol | amb un tamborí | i dos flabiols.
Referències
Categoria:Llistes de mitologia