El Regne d'Itàlia (italià: Regno d'Italia) fou un estat fundat el 1861 durant la Unificació d'Itàlia sota la direcció de Piemont-Sardenya; i existí fins al 1946, quan els italians optaren per la república. El regne va ser el primer estat a incloure tota la península Itàlica des de la caiguda de l'Imperi Romà.
Durant l'època del règim del Partit Nacional Feixista, sota el dictador italià Benito Mussolini, entre 1922 i la seva destitució el 1943, sovint el regne va ser anomenat pels nacionalistes i pels feixistes lImperi Italià (italià: Impero Italiano), o el Nou Imperi Romà (italià: Nuovo Impero Romano, llatí: Novum Imperium Romanum), però aquests noms no s'empraren mai oficialment. El nom atorgat de manera més usual pels historiadors al Regne d'Itàlia durant el mandat de Mussolini i els feixistes és Itàlia feixista. Sota el feixisme, el regne s'alià amb l'Alemanya nazi en la Segona Guerra Mundial fins al 1943. Durant els dos darrers anys del conflicte, el Regne d'Itàlia passa a formar part dels aliats, després de la destitució de Mussolini com a primer ministre i la prohibició del Partit Feixista. Al nord, es formà un estat que continuà lluitant contra els aliats com un estat titella dels alemanys, la República Social Italiana, encapçalada encara per Mussolini i per feixistes fanàtics. Poc després de la guerra, el descontentament popular portà a la realització d'un referèndum el 1946 per a decidir si Itàlia continuava sent una monarquia o esdevenia una república. Els italians decidiren abandonar la monarquia i fundar la República d'Itàlia, que es manté en l'actualitat.
Territori
El Regne d'Itàlia ocupava tot el territori que actualment ocupa Itàlia. El desenvolupament del territori del regne progressà des de la Unificació d'Itàlia fins al 1870. Durant molt de temps, però, no posseí ni Trieste ni Trentino – Tirol del Sud, que avui pertanyen a Itàlia i que no integraren fins al 1919. Després dels tractats de Versalles i de St. Germain, el regne obtingué Gorizia, Trieste i Istria (avui parts de Croàcia i Eslovènia), així com una petita porció de Dalmàcia. Després de la Segona Guerra Mundial, es fixaren les fronteres de la Itàlia actual i el regne abandonà les seves reclamacions territorials.
El Regne d'Itàlia també tenia colònies i protectorats, així com estats titelles, com les modernes Eritrea, Somàlia i Etiòpia, que formaren l'Àfrica oriental italiana, Líbia; Albània, Grècia, Kosovo (ocupada durant la II Guerra mundial) i Montenegro (ocupada durant la II Guerra mundial); així com una secció de 46 hectàrees a la Xina, a Tianjin (vegeu concessió italiana a Tianjin).
Govern El Regne d'Itàlia era teòricament una monarquia constitucional, si bé entre 1925 i 1943 va ser una dictadura feixista. El poder executiu pertanyia al monarca, i l'executava mitjançant ministres nomenats. Un parlament bicameral restringia el poder del monarca (un senat nomenat i una cambra de diputats electes).
Monarques Els monarques de la casa de Savoia que van regnar a Itàlia van ser: Víctor Manuel II (1861-78) – anterior rei de Sardenya i primer rei de la Itàlia unificada. Humbert I (1878-1900) – aprovà la Triple Aliança amb Alemanya i l'Imperi austrohongarès. Va ser assassinat el 1900 per un anarquista. Víctor Manuel III (1900-46) – rei d'Itàlia durant les dues guerres mundials. Humbert II (1946) – el darrer rei d'Itàlia. Va haver d'abandonar el país quan els italians van votar a favor de la República en referèndum.
El Risorgimento: la unificació italiana, 1859-1870
miniatura|esquerra|El comte de Cavour, el primer primer ministre italià i líder de la unificació monàrquica al nord La creació del Regne d'Itàlia va ser el resultat dels esforços dels nacionalistes italians i dels monàrquics lleials a la dinastia Savoia per establir un regne que integrés tota la península Itàlica. Va ser l'inici de l'estat italià modern i el segon estat que va unir tota la península des de l'Imperi Romà.
Després de les Revolucions de 1848, aparentment el líder del moviment de la unificació italiana era el nacionalista italià Giuseppe Garibaldi. Era popular entre els italians del sud i era famós pels seus seguidors extremadament lleials.Smith, Dennis Mack (1997). Modern Italy; A Political History, Ann Arbor: The University of Michigan Press, , pàg. 15 Garibaldi dirigí una república unificada a la Itàlia Sud, però al nord, la casa de Savoia, que regnava a Sardenya, un estat piamontès de facto, governat per Camillo Benso, comte de Cavour, també tenia ambicions per establir un estat italià unificat. Tot i que el regne no tenia una connexió física amb Roma (considerada de manera natural la capital italiana), el regne havia desafiat Àustria en la Segona guerra de la independència italiana, alliberant Llombardia i Venècia del mandat austríac. El regne també havia establert importants aliances que ajudaren a millorar la possibilitat de la unificació italiana, com amb el Regne Unit i França en la Guerra de Crimea. Sardenya era dependent de França i, el 1860 es veié obligada a cedir territori a França per mantenir-ne relacions.
Cavour es mogué per estimular els esforços republicans de Garibaldi per organitzar revoltes populars als Estats Pontificis. Emprà aquestes revoltes com a pretext per envair el país, encara que la invasió no agradés als catòlics, als quals se'ls havia dit que la invasió era per protegir l'Església catòlica romana dels republicans anticlericals de Garibaldi. Només quedà una petita porció dels Estats Pontificis als voltants de Roma sota el control del papa Pius IX.Smith (1997), pàg. 23-24 Tot i les seves diferències, Cavour acordà incloure la Itàlia Sud de Garibaldi, permetent-los ajuntar-se a la Unió amb Piemont-Sardenya el 1860. Consegüentment, Cavour declarà la creació del Regne d'Itàlia el 18 de febrer de 1861, compost per la Itàlia Nord i Sud. El rei de Sardenya-Piemont de la dinastia Savoia va ser declarat rei d'Itàlia. Aquest títol havia estat desert des del'abdicació de Napoleó I de França el 6 d'abril de 1814.
miniatura|El rei Víctor Manuel II d'Itàlia, el primer rei d'una Itàlia unificada Tot seguint la unificació de la major part d'Itàlia, les tensions entre els monàrquics i els republicans esclataren. L'abril del 1861, Garibaldi entrà al parlament italià i desafià el lideratge de Cavour, acusant-lo de dividir Itàlia i parlant de l'amenaça d'una guerra civil entre el regne al nord i les seves forces del Sud. El 6 de juny de 1861, l'home fort del regne, Cavour, va morir. Durant els moments d'inestabilitat política, Garibaldi i els republicans incrementaren el to revolucionari. La detenció de Garibaldi el 1862 despertà controvèrsies.Smith (1997), pàg. 61
miniatura|esquerra|Giuseppe Garibaldi, líder del moviment d'unificació republicà al sud d'Itàlia El 1866, el primer ministre de Prússia, Otto von Bismarck, oferí a Víctor Manuel II una aliança amb el Regne de Prússia en la Guerra austroprussiana. A canvi, Prússia permetria a Itàlia annexionar-se Venècia, llavors en mans austríaques. El rei aprovà l'aliança i començà la Tercera Guerra de la Independència. Itàlia va fer un paper ben pobre en la guerra, amb un exèrcit mal organitzat contra Àustria, però la victòria de Prússia permeté a Itàlia annexionar-se Venècia. El principal obstacle per a la unitat italiana seguia sent Roma.
El 1870, Prússia entrà en guerra amb França, i s'inicia la Guerra francoprussiana. Per mantenir el gran exèrcit prussià, França abandonà les seves posicions a Roma per tal de lluitar contra els prussians. Itàlia es beneficià de la victòria prussiana i va poder prendre els Estats Pontificis de l'autoritat francesa: la unificació italiana s'havia completat, i poc després la capitalitat d'Itàlia es movia cap a Roma. Les condicions econòmiques a la Itàlia unificada eren pobres:Smith (1997), pàg. 95-96 no hi havia ni indústria ni facilitats de transport, hi havia un grau d'extrema pobresa (especialment al Mezzogiorno, una gran incultura, i només un petit percentatge dels italians tenia dret a vot. El moviment d'unificació havia depès del suport de potències estrangeres durant molt de temps i seguiria així.
Després de la captura de Roma el 1870 de les forces franceses de Napoleó III, les relacions entre Itàlia i la Santa Seu serien nul·les durant els següents 60 anys, amb els papes declarant-se presoners al Vaticà. L'Església catòlica protestà sovint per les accions del govern italià, refusant trobar-se amb els enviats del rei i ordenant als catòlics que no votessin en les eleccions italianes.Smith (1997), pàg. 91 No seria fins al 1929 que es restaurarien les relacions entre Itàlia i el Vaticà després de la signatura dels pactes del Laterà.
Període liberal Govern Després de la unificació, els polítics italians afavoriren el liberalisme: la dreta va quedar fragmentada per regions, i el primer ministre conservador Marco Minghetti només es mantenia en el poder mitjançant polítiques d'esquerres (com la nacionalització dels ferrocarrils) per calmar a l'oposició. El 1876, Minghetti va ser reemplaçat pel liberal Agostino Depretis, que començà el llarg període liberal. Aquest període va estar marcat per la corrupció, la inestabilitat del govern, el manteniment de la pobresa al sud del país i l'ús de mesures autoritàries.
Depretis començà el seu mandat com a primer ministre iniciant una idea política experimental anomenada transformismo. La teoria del transformismo era que el govern hauria de triar una sèrie de polítics moderats i de cap partit en concret. En la pràctica, el transformismo va ser autoritari i corrupte, Depretis va pressionar els districtes perquè votessin els seus candidats si volien guanyar concessions favorables quan Depretis fos al poder. Els resultats de les eleccions de 1876 van portar només 4 representants electes de la dreta, i permeteren que el govern fos dominat per Depretis. Les accions despòtiques i corruptes van ser la clau en la qual Depretis es recolzà per mantenir el suport al sud. Depretis ben aviat adoptà mesures autoritàries, com prohibir les manifestacions públiques, enviar individus "perillosos" a l'exili intern o a remotes illes penals als voltants d'Itàlia i adoptà polítiques militaristes. Tanmateix, elaborà polítiques sorprenents per al seu temps, com l'abolició de la detenció per deutes, fent gratuïta i obligatòria l'educació elemental i acabant l'ensenyament religiós obligatori en les escoles elementals.Smith (1997), pàg. 95-107
El 1887, Francesco Crispi esdevingué primer ministre i començà a enfocar els esforços governamentals en la política exterior. Crispi treballà per fer d'Itàlia una gran potència mundial incrementant les expedicions militars i advocant per l'expansionisme,Smith (1997), pàg. 132-133 i intentant guanyar-se el favor alemany. El 1882 s'uní a la Triple Aliança, que incloïa Alemanya i Àustria-Hongria el 1882, i que romangué oficialment intacta fins al 1915. Mentre que ajudava Itàlia a desenvolupar-se estratègicament, continuà amb el transformismo i era autoritari, i arribà a suggerir un cop l'ús de la llei marcial per bandejar els partits de l'oposició.Smith (1997), pàg. 133 Tot i l'autoritarisme, Crispi desenvolupà polítiques liberals com l'Acta de Salut Pública de 1888 i establí tribunals per controlar els abusos de govern.Smith (1997), pàg. 128
Economia Amb la unificació, el nou regne hagué d'encarar greus problemes econòmics, així com una gran divisió econòmica. En el període liberal, Itàlia continuà sent molt dependent econòmicament del comerç exterior i del preu internacional del carbó i el gra.Clark, pàg. 27