miniatura|Ismaïl Gasprinskii El jadidisme és un moviment de reforma pedagògica, cultural, religiosa i nacional, que sorgí a l'Àsia central entre el 1880 i el 1900 davant la necessitat de resoldre la doble experiència pròpia musulmana, i per altra banda, de pertànyer a un Imperi Rus cristià. Entre 1900 i 1917 esdevindria també un moviment nacional i polititzat.
Història Jadid (‘nou’ en àrab), ve de l'expressió ussul-e jadid, ‘el nou mètode’, emprada per Ismaïl Gasprinskii (1851-1914), pedagog musulmà de l'Imperi Rus. El 1883, obrí una escola a la seva regió de Crimea, i un periòdic, Terdjuman, que amb una escadussera tirada d'uns 5.000 exemplars seria llegit arreu del món turcòfon.
Els mektebs (per als nens) i les madrasses (per als adults) del nou mètode es multiplicaren ràpidament. Es diferenciaven perquè s'esmerçaven a assegurar l'aprenentatge de l'escriptura i la lectura, introduïen matèries laiques i l'ensenyament de la llengua russa. L'objectiu no era altre que preparar el jove musulmà per a incorporar-se en la societat majoritària russa mentre es reafirmava en els valors musulmans. L'actitud del jadidisme era d'autocrítica: si Occident havia conquerit el món, calia veure què havien fet de bo, i prendre'n el que fes falta sempre que fes el bé a l'Islam.
L'èxit del moviment es feu notar principalment a les classes urbanes dels tàtars del Volga, de Crimea i a l'Azerbaidjan, allà on les "burgesies nacionals" trobaven el seu ascensor social inserint-se en el capitalisme de l'Imperi Rus. En canvi, al Turquestan, i en concret a la Transoxiana, no hi va tenir tant d'arrelament. Durant el S. XIX, l'aïllament territorial i les tendències centralitzadores de les entitats polítiques existents dificultaren l'entrada de nous corrents de pensament. Així, malgrat rebre forts suports, l'oposició kadimita, de kadim ("vell" en àrab), fou predominant a Bukharà i a Khivà, on de fet, el jadidisme sempre quedà allunyat dels llocs de poder com una forma d'Islam marginada.
Cal remarcar que la sensibilitat islamista i occidentalista del Kazakhstan, en rebre el jadidisme, marcà una certa diferència amb el jadidisme uzbek.
Les escoles, arreu, i la premsa, teatre, societats secretes i partits o congressos polítics floririen en el període 1900-1917. Generacions senceres, entre les quals, els adults del 1917, quedarien marcades. Es calcula que la proporció de nens escolaritzats en el jadidisme a l'Àsia central durant aquest període seria proper als dos terços, mentre que la resta ho farien en escoles russo-indígenes.
El 1905, en el marc de la revolució, es fundà l'Ittifak al Muslim, la Unió Musulmana Panrussa, l'única organització panrussa que generà el jadidisme. Tot i així, val a dir que els líders musulmans serien respectuosos amb la monarquia russa, i que de fet, la Revolució de 1905 no va tenir gaire ressò en els territoris del jadidisme. La Unió seria dominada pels jadidites tàtars i azerbaidjanesos, malgrat que el 75% de la població islàmica russa fos al Kazakhstan i Turquestan. També val a dir que liberalisme, i socialisme després, també calarien més en el sector tàtar-azerbaidjanès de la Unió que no pas en el kazakh-túrquic. La Unió emmarcaria l'expressió política d'uns nacionalismes emergents, que naixien en contradicció, amarats de panturquisme i panislamisme. De fet, el període del jadidisme fou l'únic en què els líders dels diferents pobles musulmans conquerits pels russos gaudirien d'un marc d'acció en comú.
Pel que fa a la capacitat contestatària del moviment, es poden indicar una sèrie d'esdeveniments:
El 1898, les confraries sufís de l'Andidjan protagonitzaren una revolta antirussa. La victòria japonesa contra els russos el 1904-05 despertà esperances entre els pobles de l'Àsia central. La revolució del 1905 no va tenir gaire seguiment, però aportà deportats revolucionaris russos i la influència del socialisme rus a la zona. El 1910 hi hagué disputes entre xiïtes i sunnites a Bukharà. El 1916, just abans de la caiguda del tsarisme, hi hagué una revolta contra l'obligatorietat que s'imposà sobtadament als musulmans de servir a l'exèrcit rus. La revolta, la més important del període, sembla que es va originar a la Vall de Ferganà, on prengué més força –i on també fou més brutalment reprimida-, però de seguit s'expandí pel Turquestan.
Vegeu també Nacionalisme tàtar
Bibliografia FOURNIA, VINCENT. 1994. "Histoire de l'Asie Centrale". Le point des connaissances actuelles. Presses Universitaires de France. Paris. Kanlidere, A. (1997). Reform within Islam. The Tajid an Jadid Movement among the Kazan Tartars (1809-1917). Istanbul Khalid, A. (1998). The politics of Muslim cultural reform: Jadidism in Central Asia (Vol. 27). Univ of California Press. Khan, S. (2013). Muslim reformist political thought: revivalists, modernists and free will. Routledge. K. Hitchens, "Jadidism" a Encyclopaedia Iranica
Categoria:Cultura islàmica Categoria:Imperi Rus Categoria:Islam sociopolític Categoria:Àsia central