miniatura|El xai, una de les primeres espècies a ser domesticades La domesticació és l'acció de fer que un organisme esdevingui domèstic, és a dir, que visqui al costat de l'ésser humà i es criï a casa. El terme deriva dels termes llatins domus, que significa 'casa', i domesticus, que té el mateix significat que el terme actual. Descriu el pas de l'estat feréstec a l'estat domèstic d'alguns animals per acció de l'home. Aquest procés és a causa dels interessos humans d'obtenir de les espècies salvatges aliment, servei, companyia, roba, etc., i començà fa almenys 11.000 anys.
Una espècie domesticada, animal o vegetal, és una espècie que ha desenvolupat uns caràcters morfològics, fisiològics o fins i tot comportamentals, nous i hereditaris, com a resultat d'una interacció prolongada, d'un control o fins i tot d'una selecció deliberada per part de l'ésser humà.
La domesticació designa també l'estat en el qual la reproducció, les cures i l'alimentació dels animals, o el cicle de les plantes són controlats de manera més o menys directa per l'ésser humà. En el llenguatge corrent, l'expressió «animal domèstic» és sovint utilitzada en el sentit d'animal de companyia. Aquest últim terme es pot aplicar a un animal individual, mentre que la domesticació concerneix una població o una espècie sencera. Una accepció ampliada de la domesticació tendeix a tractar totes les formes d'interacció regular de l'espècie humana amb una espècie animal.
La principal utilitat de les plantes i animals domèstics és la producció d'aliments, així com d'altres productes útils com la llana, el cotó, o la seda. Tanmateix, els motius de la pràctica de la ramaderia o de l'agricultura no són sempre estrictament utilitaris i inclouen el plaer, el lleure o pràctiques religioses. La domesticació de les plantes i dels animals acompanyà els inicis de l'agricultura i fou un factor essencial en el desenvolupament de la civilització. En el passat permeté la revolució neolítica, però també és un procés que encara es perllonga en l'actualitat. miniatura|Carpes koi, varietat ornamental de la carpa
Procés Dates i llocs miniatura|esquerra|Figura en bronze d'un boc trobada al dem de Cefísia, probablement fabricat a l'Àtica al . Les domesticacions s'estenen des del Neolític fins a l'actualitat, tret de la del gos, que precedí en diversos mil·lennis la cria d'altres espècies i la sedentarització. L'edat mitjana és un període en què no es coneix cap nova aportació en domesticació, mentre que a partir del hi ha un important increment de noves espècies criades, i en alguns casos es pot parlar de domesticació.
Les dates i els llocs de les antigues domesticacions han estat calculats amb mètodes essencialment arqueològics, i més concretament, arqueozoològics. Aquests mètodes consisteixen a examinar o revisar els resultats de les excavacions d'indrets amb ocupació humana prehistòrica. Les restes animals són datades segons els mètodes arqueològics: es determina l'espècie a la qual pertanyen; es considera igualment l'edat a la qual han mort, així com el tipus d'animal (possiblement domesticat), que representen; es basa en altres indicis com els rastres observables de sacrificis i matances.
Es tracta de determinar la presència o no d'animals feréstecs o de cria, i més globalment la naturalesa de les seves relacions amb els humans. Així, l'esquelet d'un gat que fou trobat a prop d'una tomba humana indica que es tractava probablement d'un animal de companyia.Un chat apprivoisé à Chypre, plus de 7000 ans avant J.C., Comunicat del CNRS, Abril del 2004. Article original: J.-D. Vigne, J. Guilaine, K. Debue, L. Haye i P. Gérard, Early taming of the cat in Cyprus, Science, 9 abril 2004. Una certa homogeneïtat en l'edat dels animals dels quals es troben les restes indica l'existència d'una ramaderia en què es matava els animals a l'edat òptima.
Les noves tècniques, i en particular l'estudi de l'ADN mitocondrial, permeten revisar les dates de domesticació, així com l'arbre genealògic de les espècies domèstiques actuals; aquests coneixements continuen evolucionant. El llinatge del gos, en particular, s'hauria separat del del llop fa entre 150.000 i 100.000 anys. És possible que l'avantpassat del gos s'hagués acostat i associat als grups humans que seguia per obtenir restes de menjar, tenint un paper d'alerta, o fins i tot d'ajuda en la caça. La data de domesticació del gos que donen les fonts arqueològiques correspondria doncs a un moment en què la relació havia esdevingut més estreta i existia un control més gran de l'home sobre l'animal, ara fa uns 17.000 anys,BBC NEWS|Science/Nature|Origin of dogs traced i els enterraments d'éssers humans amb gossos de 13.000 anys d'antiguitat trobats a Israel poden ser prova de la relació propera que es va desenvolupar entre llops i persones.
miniatura|Bestiar a l'antic Egipte, vers el 1400 aC. El procés de domesticació i la difusió de les espècies i tècniques de ramaderia s'estenen sobre períodes llargs de temps i no estan ben determinats. Per diverses espècies es reconeixen diversos centres de domesticació diferents. Això no exclou els encreuaments que es realitzaren posteriorment, i sembla inútil intentar determinar l'avantpassat salvatge de cada raça d'una espècie domèstica.
Després de la del gos, el primer escenari en què es va produir la domesticació fou l'Orient Pròxim, en particular la part que s'ha anomenat el Creixent Fèrtil. També destaca l'Àsia oriental, la conca del Mediterrani i Sud-amèrica. Algunes regions del món no han conegut cap domesticació d'espècies locals fins a èpoques molt recents, com és el cas d'Austràlia o el sud d'Àfrica.
En algunes àrees la domesticació es va produir de forma independent, per evolució cultural dels grups humans locals i per adaptació d'espècies silvestre locals. En d'altres la domesticació va ser influïda (per la domesticació d'espècies locals a partir del coneixement de la domesticació en altres àrees) o importada (per passar al cultiu i ramaderia d'espècies ja domesticades en altres àrees). Hi ha 5 àrees per a les quals hi ha proves concloents de domesticació independent, 4 més per a les quals hi ha indicis que podrien ser-ho i 3 més on es va produir domesticació local després de rebre influència forana. La taula següent mostra aquests territoris i alguns exemples d'espècies domesticades.
Zones de domesticació d'espècies locals produïda de forma independent o per influència forana Zona Espècies domesticades 1a data comprovada de domesticació Plantes Animals Zones de domesticació local independent Sud-oest d'Àsia (Creixent fèrtil) blat, pèsol, oliva ovella, cabra 8500 aC Xina (conques del riu groc i del riu Yangstsé) arròs i mill porc, cuc de seda abans de 7500 aC Mesoamèrica (centre i sud del Mèxic actual) blat de moro, fesol, carabassa, patata, mandioca gall d'indi abans de 3500 aC Els Andes i l'Amazònia patata, mandioca llama, conillet d'índies abans de 3500 aC Est dels actuals Estats Units girasol, chenopodium cap animal local domesticat abans de 2500 aC Zones de possible domesticació local independent Sahel africà sorgo, arròs africà gallina de Guinea abans de 5000 aC Àfrica occidental de clima tropical nyam, palma d'oli cap animal local domesticat abans de 3000 aC Etiòpia cafè, teff cap animal local domesticat ? es desconeix la datació Nova Guinea canya de sucre, plàtan cap animal local domesticat ? possiblement 7500 aC Zones de domesticació local després de l'arribada de cultius procedents d'altres zones Europa occidental cascall (rosella), civada cap animal local domesticat 6000-3500 aC Vall de l'Indo sèsam, albergínia bestiar boví amb gep 7000 aC Egipte sicòmor, xufla ase, gat 6000 aC Font:
El nombre d'espècies domèstiques disponibles augmentà dràsticament a partir del a ambdós costats de l'Atlàntic, amb el que s'anomena intercanvi colombí. El continent americà tenia amb anterioritat cinc espècies d'animals domèstics, de les quals només el gos era conegut a l'Antic Món. Els cavalls i bous arribaren a Amèrica a través d'aquest intercanvi, mentre que un gran nombre de plantes domèstiques americanes foren introduïdes a Europa, Àsia i Àfrica.
Procés de domesticació S'han proposat diverses situacions inicials possibles que conduirien a la domesticació d'animals. La tradició d'adoptar cadells d'animals, i fins i tot el seu alletament, és sovint un fenomen que explica l'origen de la domesticació, atès d'aquesta manera és fàcil obtenir animals que s'han familiaritzat des de ben petits amb els humans. Tanmateix, cal remarcar que el procés de domesticació implica la cria de llinatges d'animals durant moltes generacions, que no és el que passaria si es capturessin sempre nous animals feréstecs. D'altra banda, aquesta pràctica, que encara existeix en l'actualitat, és característica dels pobles caçadors-recol·lectors, que precisament no tenen animals domèstics. Així doncs, aquests aprovisionaments estarien integrats en una cultura basada en la caça i no en la ramaderia, i hi hauria una oposició entre societats «d'aprovisionament» i societats «de domesticació».J. F. Downs, Domestication: an examination of the Changing Social Relationship Between Man and Animals, 1960, citat per J.-P. Digard.Philippe Descola, Pourquoi les Indiens d'Amazonie n'ont-ils pas domestiqué le Pécari ? a De la préhistoire aux missiles balistiques B. Latour i P. Lemonnier (dir), París, 1994, La Découverte: 329-344 Aquest sistema no sembla poder ser considerat un mode de domesticació. Tanmateix, mentre que el factor cultural és probablement essencial per explicar la domesticació (o la no-domesticació) d'una espècie, el sistema econòmic i cultural d'una societat no és fix. La majoria de les societats basades en la caça crien gossos, pels quals aquest sistema hauria pogut ser un element important de la domesticació.Jean-Pierre Digard, L'homme et les animaux domestiques: Anthropologie d'une passion, 1990.
És possible que la domesticació hagués passat per una fase de mutualisme entre animals i l'ésser humà, és a dir, un acostament i un ajut amb un interès mutu. En efecte, aquesta relació s'observa encara avui en dia en el gos pària, i es creu que fou una etapa de la domesticació del porc.
Diverses espècies han estat objecte d'una tradició de caça que posteriorment ha evolucionat vers un control de les poblacions, i una gestió de població salvatge raonada. Aquesta caça podria haver esdevingut selectiva, escollint, per exemple, els animals més grans i els mascles en proporcions més grans, i conduint a un tipus de ramaderia extensiva, més intensificada. Tots aquests estadis es practiquen actualment amb els rens en diferents regions. Aquest procés sembla haver afectat diferents espècies, entre les quals es destaquen les cabres, les ovelles, i petits camèlids com les llames.
Finalment, la ramaderia podria haver començat simplement amb animals capturats i després criats en estricta captivitat. Aquest és el cas de la majoria de domesticacions recents o contemporànies. És en aquesta situació que el control i la selecció poden ser més forts, fent possible una transformació més ràpida de les espècies seleccionades. El guió de domesticació d'una espècie podria haver correspost a un d'aquests esquemes o haver-ne estat una combinació simultània o successiva.