miniatura|Territoris de llengua catalana. A grans trets, es poden distingir tres grans períodes en la història de la llengua catalana: Des del naixement fins a l'edat mitjana. Aquest període comprèn l'aparició de la llengua parlada, la gradual implantació de la llengua escrita, amb el bandejament progressiu del llatí, fins al , que esdevé el moment de màxima esplendor de la llengua medieval. Del fins a la Renaixença catalana. És el període anomenat de la «Decadència», que abasta els segles , i , i que es caracteritza per la regressió de l'ús de la llengua en els àmbits d'ús escrit i en els gèneres formals. De la Renaixença catalana fins a l'actualitat. En aquest període, se situa la normativització gramatical i la recuperació de l'oficialitat.
Del naixement a l'edat mitjana
Conceptes miniatura|Fragment de la versió catalana del Liber iudicum, 1060-1080, conservat a l'Arxiu del Bisbat d'Urgell, ms. 185, i copiat a Organyà pel prevere Traver Radolf. El llibre més antic totalment escrit en català Substrat: influències lingüístiques que s'incorporen al llatí vulgar dels romans que es troben en el nostre territori i que provenen de les llengües que ja hi havia, anteriors a la romanització. Superstrat: influències posteriors a la romanització que s'incorporen a la llengua catalana a partir de les invasions dels pobles germànic i àrab. Adstrat: aportacions lingüístiques de les llengües veïnes.
L'origen del català La realitat lingüística preromana dels Països Catalans
Del 1000 al 218 aC, s'estableixen al territori que actualment es coneix com a Països Catalans diversos pobles que parlaven llengües diferents: els sorotaptes, els celtes, els fenicis, els grecs o els ibers. Al Pirineu, si més no, el basc s'hi va parlar des de l'antiguitat. Aquestes són les llengües que conformen el substrat del català.
El 218 aC, els romans desembarquen a Empúries i ocupen l'actual territori de Catalunya.
La romanització i la substitució lingüística pel llatí
miniatura|Mapa de l'Imperi Romà l'any 116 d.C. Tot i haver desembarcat el 218 aC, la romanització del territori no començà fins al , i el centre en fou Tarragona. Per «romanització» s'entén el procés d'implantació en el territori de la cultura, les lleis, els costums i la llengua de l'Imperi Romà, que era el llatí. No obstant això, la romanització de Catalunya no va ser uniforme, i hi hagué zones profundament romanitzades, com l'Empordà i la costa en general, al costat d'altres de romanització menys intensa, com la zona d'Olot i la zona de la Catalunya interior; la zona pirinenca occidental no es va romanitzar fins a l'edat mitjana i s'hi parlava una llengua amb basquismes, com indica la toponímia.
De mica en mica, es va produint un canvi lingüístic en aquests territoris, i després d'una etapa de bilingüisme entre el llatí i les llengües indígenes, el llatí s'acaba imposant. No obstant això, s'observa en el llatí parlat de cada territori particularitats fruit de la influència de les llengües indígenes que s'hi parlaven (substrat). D'aquesta manera, des d'un primer moment, hi ha diferències entre el llatí parlat a la península Ibèrica i el d'Itàlia. I encara, dins el llatí de la península també hi ha diferències (era diferent el llatí parlat en una zona del parlat en una altra). Els parlants, però, no tenien encara consciència d'aquestes diferències.
El llatí i la formació de la llengua catalana
L'Imperi Romà d'Occident, al llarg del dC, va començar a descompondre's, i també la unitat que representava el llatí, i aquest fet donà pas al naixement de les llengües romàniques, algunes de les quals són: el galaicoportuguès, el lleonès, el castellà, l'aragonès, el català, l'occità, el francès, el sard, l'italià, el romanès i el retoromànic (al cantó suís dels Grisons).
El conjunt d'aquestes llengües, o el lloc on es parlen, és el que es coneix com a Romània. La Romània es divideix en dos blocs: 1) l'oriental (italià i romanès) i 2) l'occidental (portuguès, lleonès, castellà, aragonès, català, occità, francès, sard i retoromànic).
El català preliterari Les invasions germàniques miniatura|El trobador Guillem de Berguedà amb dues dames. Aprofitant la decadència de l'Imperi Romà, els visigots començaren a ocupar territoris dominats fins aleshores pels romans. Això s'esdevingué entre els segles V, VI i dC. El llegat lingüístic d'aquestes invasions formarà part del superstrat de la llengua catalana. Durant aquest període, que comença amb l'arribada dels germànics a la península Ibèrica, el català es va anar desenvolupant com a llengua oral, apartant-se de l'estructura del llatí i anirà prenent manlleus lèxics tant de les llengües germàniques com de l'àrab. El català preliterari (de vegades anomenat proto-català) era una llengua molt propera a l'occità, juntament amb les varietats del qual forma les llengües occitanoromàniques.
La invasió musulmana
miniatura|La Reconquesta peninsular Al è dC, es produeix la invasió musulmana de tota la península. Aviat, però, els francs de Carlemany van iniciar un projecte de conquesta per a assegurar-se una zona de seguretat davant l'imparable avanç musulmà. Així doncs, establiren una sèrie de comtats fronterers a la Gòtia que feien la funció de marca, i la conquesta arribà fins a Barcelona (801), comprenent els territoris que es coneixen com a Catalunya Vella. La conquesta dels territoris del sud de Catalunya, la Catalunya Nova, es va fer esperar fins al .
La influència de les llengües germàniques i de l'àrab damunt del llatí/català que es parlava en aquests territoris influí de manera diferent: l'àrab tingué molta més incidència en el català parlat a la Catalunya Nova, sota domini musulmà durant molts anys, que no pas en el de la Catalunya Vella, on la influència del superstrat àrab fou més minsa.
La formació de la llengua literària La consciència de diferenciació lingüística llatí/català miniatura|Mapa cronològic que mostra l'evolució territorial de les llengües del sud-oest d'Europa, entre les quals apareix el català. Durant aquest període, assistim als grans canvis que es produeixen en el llatí vulgar i que propicien la formació de les llengües romàniques. Gràcies a l'esforç de Carlemany, es produí dins l'Imperi Carolingi, del qual formava part la «Marca», una renaixença intel·lectual (la Renovatio carolingea) que promovia el renaixement de la cultura llatina cristiana. Per fer-ho efectiu, es proposà el restabliment del llatí culte.
El resultat d'aquest intent va ser que la immensa majoria de la gent no entenia el que li deien, i va començar a prendre consciència que aquell llatí que es creien que parlaven havia evolucionat fins al punt de convertir-se en una llengua completament diferent. Dissortadament, i encara que es pensa que la llengua catalana va seguir una evolució paral·lela a la de la resta de les llengües romàniques, la documentació que n'ha perviscut no és pas directa, i no explicita la consciència de diferenciació entre el llatí i el primitiu romanç català.
Per diversos indicis, però, podem afirmar que el català ja era parlat en aquest racó de la península pel cap cap baix al dC. És a dir, el llatí parlat aquí des dels primers segles de la nostra era havia evolucionat prou com per diferenciar-se de la llengua vulgar de Roma i ser notablement diferent. Això no obstant, els documents de l'època són escrits en llatí (força arromançat i en alguns aspectes molt proper al català).
Els primers testimonis del català escrit
S'han vist els primers indicis del català en paraules i expressions llatines emprades al per Pacià de Barcelona que s'allunyen molt del llatí clàssic. D'una gran formació acadèmica, Pacià de Barcelona fa servir termes en proto-català com ceruulus 'cérvol' o subinde 'sovint' o utilitza l'expressió si te placet per 'si us plau', entre moltes d'altres.
miniatura|esquerra|Les Homilies d'Organyà miniatura|El trobador Bertran de Born Al es pren una decisió important per a les llengües romàniques: l'Església decidia en el concili de Tours que calia traduir les homilies in rusticam Romanam lingua per tal de facilitar-ne la comprensió. Per tant, si més no, en aquell moment, ja hi havia plena consciència de la diferència nítida entre el llatí i el romanç. Però, certament, la realitat del canvi remuntava a molt abans, com a mínim al .
Les paraules i construccions catalanes en documents quotidians com testaments, actes o vendes s'observen ja en els documents originals més antics conservats del . Aquest fet indica que la llengua oral de qui redactava l'escrit era ben diferent d'aquella en què s'escrivia. Al mateix , es comencen a trobar algunes mostres de trets típics del català enmig de textos en llatí. Per exemple, en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell redactada al darrer terç del , apareix el nom de Palomera, en llatí Palumbaria. En un altre text, aquest ja de principis del , apareix en un text redactat en llatí, del 1034, el nom de set arbres fruiters en català:Els primers textos en català: Textos anteriors a les Homilies d'Organyà.
Els primers documents feudals escrits íntegrament en català es troben en el . Entre els textos més antics que es conserven totalment en català, hi ha el Jurament de Radulf Oriol, escrit entre 1028 i 1047 i els Greuges de Caboet, escrit entre 1080 i 1095. Del 1098, data el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d'Urgell.
Entre els segles i la llengua catalana arriba d'una forma gradual a la seva maduresa plena. El llibre més antic totalment escrit en català és el Llibre Jutge que va ser copiat a Organyà pel prevere Traver Radolf entre 1060 i 1080. Es tracta d'una traducció d'un text d'origen jurídic, com el Liber iudiciorum (Llibre Jutge o Llibre dels judicis), que es conserva a l'Arxiu Capitular d'Urgell, a la Seu d'Urgell.
Al trobem documents feudals com els Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales, els Greuges dels Homes d'Hostafrancs de Sió o els Greuges de Guitard Isarn, que procedeixen de l'àrea antiga del bisbat d'Urgell o l'acord entre Ponç de Cabrera i Guillem de Rocafort de l'any 1191, conservat a la Catedral de Barcelona.
En el primer terç del sorgeixen les Homilies d'Organyà (comentari en català d'uns passatges de l'Evangeli, escrits en llatí), considerat el primer text literari escrit originàriament en català, ja que els anteriors citats no són considerats literaris, i és una col·lecció de sermons conservada en aquesta població. Les Homilies s'havien considerat tradicionalment el primer text en català.
Tot i que és anterior, la Cançó de Santa Fe, escrita entre 1054 i 1076, no rep la consideració de ser el primer text literari en català perquè hi ha dubtes sobre si el text és en català o occità. Es tracta d'una hagiografia de Santa Fe d'Agen contada en 593 versos octosil·làbics, dividida en un nombre variable de cobles consonants segons les versions (de 41 a 55).
El 1253 a Almassora es va escriure un inventari dels bens mobles del bisbe de Tortosa, un text sobre menjar, Taules de menjar, vint anys després de la Conquesta de València.
Una llengua per al dret i el comerç miniatura|Compilació dels Usatges de Barcelona, i de les Constitucions catalanes, Capítols, Actes de cort i altres Lleis de Catalunya de les Corts de Barcelona (1413) (edició impresa). A principis del , ja sovintegen els textos en català. Es tracta de textos jurídics i comercials. Catalunya, sota l'hegemonia del casal dels comtes de Barcelona, anava adquirint fesomia pròpia i independent i, al mateix temps, s'anava vertebrant: les ciutats creixien i la vida comercial esdevenia un dels eixos de la vida econòmica. En aquest context, els pactes feudals o les lleis franques esdevenien inadequades i era necessari adaptar-les a la nova situació.