miniatura|Avlia L.F. Secunda"Aulia Secunda, filla de Lucius" El nom romà seguia unes pautes, acordades socialment, que el va caracteritzar durant generacions. Des de l'era republicana i durant tota l'era imperial, el nom a l'antiga Roma per a un ciutadà masculí constava de tres parts (tria nomina): praenomen (nom posat, equivalent al nostre nom de pila), nomen (gentilicum) (nom de la gens o clan familiar) i el cognomen (nom de la línia familiar dins la gens, originalment descriptiu d'alguna característica de l'individu que l'iniciava).
El nomen, i més tard el cognomen, foren virtualment hereditaris. Quan el cognomen esdevingué hereditari i perdé per tant el caràcter descriptiu que tenia, aparegué darrere seu lagnomen, el qual era distintiu i no necessàriament hereditari, llevat que els pares ho volguessin així.
Les dones normalment no disposaven de praenomen ni d'''agnomen i se les anomenava feminitzant el nomen del pare (per exemple, la filla de Gai Juli Cèsar fou Júlia). Quan calia especificar més la identificació, durant l'era republicana inicial s'hi afegia l'ordinal que ocupava entre les germanes (per exemple: Júlia Prima, Júlia Secunda o Júlia Tertia) o bé, si només sobrevivien dues germanes, també s'utilitzava la fórmula Maior o Minor. Al final de l'era republicana i durant l'era imperial, en canvi, s'afegí al nomen feminitzat del pare el cas genitiu del cognomen del pare (i si el pare no en tenia, del nomen) o bé el del marit (per exemple, a la filla de Cèsar se l'anomenaria Júlia Caesaris). Durant l'era imperial, les dones anaren heretant el cognomen patern, si bé feminitzat (per exemple: Lívia Drusilla, filla de Marc Livi Drus).
Origen miniatura|"El pastor Fàustul portant Ròmul i Rem a la seva dona", pintura de Nicolas Mignard, 1606–1668 Com passava en altres cultures, els primers habitants de la península Itàlica probablement farien servir un únic nom que, més endavant esdevindria el praenomen.Nicholas G. L. Hammond, H. H. Scullard: "Oxford Classical Dictionary", 2a edició, 1970, article: "Names, Personal." A Marc Terenci Varró se li atribueix haver dit que els primers italians es denominaven entre ells per noms formats per una sola paraula.Valeri Màxim, De Praenominibus, epítome de Julius Paris. Aquest tipus de noms solien reflectir uns motius bàsics: podien estar basats en les aspiracions que els pares tenien sobre el seu fill podien estar relacionats amb el nom d'un déu, esperant així honrar el déu i a la vegada invocar la seva protecció cap al fill, podien assenyalar una peculiaritat física del nounat podien servir per recordar les circumstàncies del naixement. En aquell primer període la quantitat de noms de persona devia ser força gran, com ho suggereix la comparació amb el nom d'altres pobles indoeuropeus antics, com ara els grecs i els germànics, els quals tenien un sistema de noms composts de dos elements que els permetia gran creativitat a l'hora d'inventar nous noms. No obstant això, ja en els primers moments de la protohistòria és freqüent que els romans apareguin ja amb dos noms: un de propi de l'individu, antecedent del praenomen, i un d'heretat, antecedent del nomen. Aquest sistema, molt rar i amb pocs paral·lels al món antic, no era pas una innovació romana, ans era compartit pels altres pobles itàlics i pels etruscs.
La diversitat dels praenomina es va restrènyer, i ja al es documenta, fins al punt que Varró no en va ser capaç d'identificar més de trenta (dels quals bona part ja eren en desús a la seva època). A començament de la república només es feien servir unes tres dotzenes de praenomina, alguns dels quals ja començaven a ser rars i la classe patrícia només en feia servir uns divuit.Harry Thurston Peck (ed.), «Nomen», dins de Harper's Dictionary of Classical Literature and Antiquities, 2a ed., 1897. Durant l'imperi el ventall de noms ja havia quedat reduït a una dotzena, tot i que algunes famílies aristocràtiques de vegades en revivien d'antics obsolets o en creaven de nous a partir del cognomen.
Pel que fa al nomen com a element heretat en la denominació d'una persona, ja s'ha vist que era comú a gairebé tota la Itàlia antiga. L'historiador Titus Livi relata que els reis d'Alba Longa van adoptar la paraula Silvius com a nomen en honor del seu avantpassat Silvius.Titus Livi, Ab Urbe Condita I, 3 Com que la narració forma part de la llegenda sobre la fundació de Roma, no es pot prendre el relat de Livi com una dada històrica, però sí que serveix per donar una idea de l'antiguitat del costum d'heretar noms. D'ençà que hom en posseeix registres escrits, el nomen és sempre un element hereditari i, si més no en l'àmbit romà, fa referència a la gens, la família romana en sentit ample.
En el dialecte del Laci, que amb el temps donà lloc a la llengua llatina, la creació del nomen es dugué a terme per mitjà del sufix -ius, que denota ascendència patrilineal. Molts nomina eren d'origen patronímic, és a dir, van sorgir a partir del nom del pare; per exemple: Marcius és un nom que va sorgir de la unió de Marci filius ('el fill de Macus'), Sextius de Sexti filius, i Publilius i Lucilius de Publi filius i Luci filius. Això sembla indicar que, a diferència dels cognoms actualment utilitzats a Europa, en un primer moment no eren necessàriament hereditaris, sinó que podien ser adoptats o desfer-se'n d'ells a gust de cadascú i canviar d'una generació a la següent. Altres nomina derivaven de cognomina (és a dir, com a malnoms, abans de la fossilització del cognomen com a part de la tria nomina) com ara Plancius derivat de Plancus ('de peus plans') o Flavius de Flavus ('blau'); altres deriven de topònims, com ara Norbanus 'procedent de Norba'. Per la seva banda, a altres regions de la península la creació de nomina recaigué en altres sufixos, i així acabaments en -is o -iis denotaven un individu de parla osca; acabaments en -as, -anas, -enas o -inas, un individu de parla umbre; mentre que entre els etruscs abundaven sufixos com ara -arna, -erna, -ena, -enna, -ina i -inna.
Atesa la poca diversitat de praenomina, aquest nom tenia poca força com a distintiu fora d'àmbits reduïts, de manera que el nomen havia esdevengut el nom principal com a distintiu dels individus en la vida pública. Però no era rar que es pogués donar confusió entre individus del mateix nom, i això requeria nous mètodes de distinció. Un d'aquests fou el cognomen, que a l'origen no era més que un malnom d'ús col·loquial i sense reconeixement d'oficialitat.
A l'origen del cognomen hi ha malnoms referits a característica física, a qualitats personals, l'ocupació, el lloc d'origen o fins i tot el nom d'un objecte amb el qual la gent associava aquella persona. També n'hi havia que derivaven de noms estrangers; és el cas del nom dels esclaus i peregrins que rebien la ciutadania romana: llavors rebien el praenomen i el nomen del patró a qui devien tal honor, i el seu antic nom esdevenia cognomen, que passava a ser hereditari. Altres cognomina sorgiren de la commemoració d'importants esdeveniments associats a una persona, com ara una batalla en què havia lluitat (Regillensis), una ciutat capturada (Coriolanus) o un fet considerat miraculós (Corvus). Els cognomina esdevengueren habituals i hereditaris primer entre les elits patrícies cap al , però no esdevenen comuns en la documentació oficial fins a final del i no es generalitzen entre la plebs fins al , quan el cognomen agafaria gran força. A l'època imperial els cognomina adquiririen tanta d'importància que de vegades arribaren a desplaçar l'ús del praenomen i el nomen, una pràctica que s'acabaria per generalitzar.
Una vegada ja generalitzat el cognomen aparegué lagnomen, que substituí en la funció de renom no hereditari l'antic cognomen, ja fossilitzat dins la tria nomina. Aquest agnomen podia ser heretat pels descendents, normalment substituint l'antic cognomen o bé afegint-s'hi en un cognomen compost. D'aquesta manera, al final de la República, un ciutadà romà comptava amb un nom format per un praenomen, un nomen i un cognomen (aquests dos heretats del pare) i, addicionalment, podia comptar amb un agnomen, és a dir, un malnom que havia adquirit al llarg de la seva vida. Aquest sistema funcionà de Varró () fins a Priscià (), per bé que en el moment que aquest darrer descrigué el sistema de noms dels romans ja feia molt de temps que només persistia entre els patricis i exclusivament en els documents i actes oficials, atès que havia estat substituït per un nou sistema.
La tria nomina Praenomen miniatura|Nena romanaEn el peristil (1874), pintura de John William Waterhouse, 1849–1917 El praenomen constituïa el veritable nom d'una persona. En origen, era elegit pels pares i s'imposava el dies lustricius ('dia de la purificació'), en un ritual que es realitzava el vuitè dia si era una nena o el novè dia si era un nen.En el seu tractat De Praenominibus, Valeri Màxim cita Quint Muci Escèvola, considerat una autoritat en lleis romanes, en relació amb la possibilitat que els nois no rebessin un praenomen fins a assumir la toga viril, que implicava l'entrada en el món dels adults, i que les noies no rebessin un praenomen fins al matrimoni. Però sembla que a la pràctica això només era aplicable a una cerimònia formal de confirmació del nom més que a l'acte d'imposició del praenomen. Les inscripcions funeràries de molts romans morts en la infantesa demostren que els nens sí que tenien praenomina. Com a norma, cada fill en una mateixa família tenia un praenomen diferent.Com sempre, es poden trobar excepcions, per exemple entre els Flavii Sabini, alguns germans de la mateixa família rebien tots el nom de Quintus; en el de la nostra era, tots els Flavii Sabini portaven el praenomen Titus, i es distingien per l'ús de diferents cognomina. Tot i que no hi havia lleis que limitessin l'ús d'un praenomen en concret, l'elecció dels pares tenia a veure pels costums i tradicions de cada casa. El fill primogènit generalment portava el mateix nom del pare, mentre que els altres germans portaven el nom d'un germà del pare o el d'un altre parent mascle per part de pare. D'aquesta manera, un praenomen podia passar dins la mateixa família d'una generació a la següent. Això no tan sols servia per emfatitzar la continuïtat d'una família, sinó a més per distingir els costums d'una gens dels de les altres. Entre els patricis es va tendir a limitar el nombre de praenomina que feien servir, fet que va reforçar la seva exclusivitat social.August Pauly, Georg Wisowa: "Realencyclopädie der Classischen Altertumswissenschaft", article: "Römische Personennamen"