Una arma biològica és un organisme o toxina que pot matar o emmalaltir persones, el bestiar o les collites. Els tres grups bàsics d'agents biològics amb major probabilitat de ser utilitzats com armes són bacteris, virus i toxines.
Les armes biològiques es poden utilitzar en diverses maneres per obtenir un avantatge estratègic o tàctic sobre l'adversari. Aquests agents poden ser o no letals i el seu objectiu pot ser només un individu o un grup de persones o fins i tot total una població. Poden ser desenvolupades, adquirides, emmagatzemades o desplegades per un país o per grups no nacionals; en aquest segon cas o si un estat les fa servir clandestinament, es considera que és una acció de bioterrorisme.
Hi ha una superposició entre guerra biològica i guerra química.Gray, Colin. (2007). Another Bloody Century: Future Warfare. Page 265 to 266. Phoenix.
miniatura|100px|Símbol internacional de perill biològic.La guerra biològica ofensiva, incloent la seva producció en massa, emmagatzemar-ne reserves i l'ús d'armes biològiques es va posar fora de la llei per la Convenció sobre Armes Biològiques (Biological Weapons Convention, BWC) de l'any 1972. Aquest tractat ha estat ratificat per 163 països. Molts països signataris o no tenen programes per fer recerca científica per a protegir-se contra la guerra biològica, la qual cosa no està pas prohibida per aquesta Convenció.
Classes d'armes biològiques Els agents biològics que poden ser usats com a armes són principalment bacteris, virus i toxines.
Els bacteris són organismes procariotes que viuen lliurement i que es reprodueixen per divisió simple i solen ser fàcils de cultivar. Les malalties que produeixen els bacteris patògens sovint responen al tractament amb antibiòtics.
Els virus requereixen organismes vivents per reproduir-se. Causen malalties que no responen a antibiòtics; no obstant això, els antivirals són eficaços. Hi ha hagut programes d'investigació genètica per produir les anomenades quimeres, virus recombinats que tenen les característiques de diversos antecessors.
Les toxines són substàncies verinoses que es troben i s'extreuen de plantes, animals o microorganismes vius; algunes toxines poden produir-se o alterar-se per mitjans químics. Algunes toxines poden tractar-se amb antitoxines específiques i fàrmacs selectes.
Funció Les armes biològiques es fan servir per causar dany a les persones, d'igual manera són utilitzades per matar, incapacitar i impedir seriosament a un enemic. També poden danyar els animals i els aliments consumits pels humans. Són la resposta lògica a la necessitat de destruir o incapacitar un enemic sense acabar amb les seves armes o la zona en la qual es troba que pot ser la raó de la disputa.
Formes de dispersió La majoria dels agents biològics són difícils de cultivar i mantenir. Molts es descomponen ràpidament quan estan exposats a la llum solar i altres factors del medi ambient, mentre que d'altres, com ara les espores de Bacillus anthracis — agent causal del carboncle — tenen una vida llarga. Poden dispersar-se ruixant-los a l'aire o infectant els animals que transmeten la malaltia als humans a través de la contaminació dels aliments i l'aigua. La dispersió d'aquest tipus d'armes és també complexa, donada la fragilitat dels ens vius que la componen, i sol fer-se de les següents formes:
Aerosols: agents biològics que es dispersen en l'aire, formant una rosada fina que pot estendre's per quilòmetres, normalment llançats des d'avions o mitjançant bombes o míssils. Inhalar l'agent pot causar malalties en les persones o els animals. Aquest és el mètode militar estàndard. Animals: algunes malalties es propaguen per mitjà d'insectes i animals, així com puces, mosques i mosquits. Propagar deliberadament malalties a través del bestiar també es denomina agroterrorisme. Contaminació dels aliments i l'aigua: alguns organismes i toxines patogèniques poden persistir en els subministraments d'aigua i aliments, o ser-hi llançats deliberadament. La majoria dels microbis poden matar-se i les toxines poden desactivar-se cuinant els aliments i bullint l'aigua.
A finals del 2001 s'enviaren espores de Bacillus anthracis per correu a persones del govern i els mitjans de comunicació dels Estats Units. Aquestes espores són elaborades en forma d'una pols blanca. Les màquines de classificació de la correspondència postal i en obrir les cartes va dispersar les espores en forma d'aerosols. Hi va haver algunes morts com a resultat d'això. L'efecte era interrompre el servei de correus i causar pànic general entre la població pel que fa al maneig de la correspondència lliurada.Universitat de Sussex. «APPENDIX 4.3: THE DELIBERATE RELEASE OF ANTHRAX SPORESTHROUGH THE UNITED STATES POSTAL SYSTEM». Sussex.ac.uk (en anglès). Consultat el 14 de febrer de 2019.
La propagació de persona a persona d'alguns agents infecciosos també és possible. Els humans han estat la font d'infeccions de verola, pesta bubònica i els virus Lassa.
Història En els llibres redactats per Sext Juli Frontí (al voltant de l'any 90 d. C.) s'esmenten accions com introduir eixams d'abelles en els túnels, llançar contra les naus enemigues recipients plens de serps verinoses, deixar lliures feres famolenques contra els assetjats, llançar dins de les muralles carronya d'animals en descomposició, etc.
Als Estats Units, la població nativa americana va ser delmada després del contacte amb habitants del Vell Món a causa de la introducció de moltes i diferents malalties letals. Hi ha dos casos documentats de presumptes i intentades guerres amb organismes patògens. El primer, durant un parlament a Fort Pitt el 24 de juny de 1763, Ecuyer va donar als representants dels assetjants Delaware dues flassades i un mocador que havien estat infectats amb verola, esperant que estenguessin la malaltia als nadius amb vista a acabar amb l'assalt. William Trent, el comandant de la milícia, va deixar registres que clarament indicaven que la proposta de donar-los les flassades era «per transmetre la verola als indis».
Durant la Guerra de Secessió dels Estats Units, el general Sherman va informar que les forces Confederades van disparar animals de granja en estanys d'aigua que la Unió depenia. Això hauria fet l'aigua impossible de ser utilitzada, encara que els veritables riscos de salut provinents de cadàvers humans i d'animals que no van morir de malaltia són mínims.
Durant la Guerra Sino-japonesa (1937-1945) i la Segona Guerra Mundial, la Unitat 731 de l'Exèrcit Imperial Japonès va conduir experiments en humans, la majoria presoners xinesos, russos i nord-americans. En campanyes militars, l'exèrcit japonès va usar armes biològiques en soldats i civils xinesos.
Per exemple, en 1940, l'Exèrcit Imperial Japonès va bombardejar Ningbo amb bombes de ceràmica plenes de puces carregades amb la pesta bubònica. Una pel·lícula mostrant aquesta operació va ser vista pels prínceps imperials Tsuneyoshi Takeda i Takahito Mikasa durant una escenografia feta per la ment mestra Shiro Ishii.
No obstant això, algunes operacions van ser inefectives a causa dels ineficients sistemes de lliurament, usant insectes portadors de malalties més que dispersant l'agent com un núvol d'aerosol. S'estima que 400.000 xinesos van morir com a resultat directe de les proves d'armes biològiques en els camps japonesos.
Durant els Judicis de Crims de Guerra de Khabàrovsk, els acusats com el Major general Kiyashi Kawashima, van atestar que des de 1941 uns 40 membres de la Unitat 731 van llançar des de l'aire puces contaminades amb pesta a Changde. Aquestes operacions van causar brots epidèmics de pesta.
Cronologia històrica del miniatura|268x268px|Un cultiu de Bacillus anthracis, l'agent causant del carbunc Vint-i-cinc països van signar la Conferència de la Haia de 1899 que en una de les seves clàusules expressa que els estats signataris es comprometen en no usar projectils que el seu únic objectiu sigui la d'alliberar gasos asfixiants o verinosos.
Guerra russo-japonesa: les aeronaus japoneses disparen contra les russes magranes carregades amb gasos verinosos. Segona Convenció de la Haia (18 d'octubre de 1907) Es renova la prohibició d'armes químiques i la utilització d'avions en la guerra. Cinc de les potències que després van prendre part en la Primera Guerra Mundial no van signar.
1914-1918: Primera Guerra Mundial: s'utilitzen armes químiques: gasos asfixiants com el clor, brom, perclorometilmercaptà, clorur de carbonil (fosgen), èsters cianofòrmics (Zyklon), etc., gasos vesicants com fenilcloroarsina (PD), di(2-cloroetil) sulfur (mostassa) etilbromoarsina, etildicloroarsina (dick) entre d'altres, i gasos lacrimògens com bromoacetona, cloroacetona, gasos invalidants com acroleïna (papite), àcid cianhídric, bromur de cianogen, bromoacetat d'etil i molts altres més. (vegeu Gas verinós en la Primera Guerra Mundial)
1925: Protocol de Ginebra: es prohibeix l'ús d'armes químiques i biològiques en la guerra
1936: A Alemanya es descobreix el gas neurotòxic tabún
1932-1945: S'empren armes químiques: mostassa i sulfur de cloroetilé a Etiòpia. Els anglesos experimenten amb el Bacillus Anthracis disseminant-lo a l'illa de Gruinard, encara contaminada (principalment per pesta). En 1944 els aliats posen a punt una arma bacteriològica (aparentment botulina) capaç d'aniquilar la vida humana en una zona determinada, però deixant intactes les instal·lacions.
Es fa ús de bombes de fòsfor blanc o carregades amb altres materials incendiaris són llançades pels aliats sobre l'Alemanya nazi en 1943.
Els Estats Units comença a usar napalm llançant-lo sobre Tòquio, convertint la ciutat en un enorme forn crematori. Després, mesos més tard és usat a Okinawa.
1937-1945: Segona guerra sino-japonesa i Segona Guerra Mundial. L'Exèrcit Imperial Japonès i el seu Esquadró 731, que va emprendre letals experiments sobre humans, va emprar armes biològiques contra la Xina. Són emprades també armes químiques: el gas vesicant mostassa i els gasos invalidants difenilcloroarsina (CN) i difenilcianoarsina (Clark II).
1952: Ràdio Corea anuncia que l'exèrcit nord-americà ha emprat armes bacteriològiques. Si bé les fonts oficials desmenteixen el fet, fins ara es desconeix la veritat.
1964: Guerra de Vietnam: els portaveus militars nord-americans admeten sense reticències l'ús de defoliants coneguts com a agents "Taronja" (2,4,5-T), "Porpra", "Blano" i "Blava" (Herbicides arc de Sant Martí).
1972: Estats Units, la Unió Soviètica i més de 100 països signen la Convenció d'Armes Biològiques; els Estats Units i la Unió Soviètica signen el Tractat sobre Míssils Antibal·lístics.
1979: A la Unió Soviètica, espores de Bacillus anthracis alliberades accidentalment, provoquen la mort per carboncle d'almenys 68 persones.
1980: S'eradica oficialment la verola.
1991 L'ONU ordena a l'Iraq destruir totes les seves armes i tecnologia relacionades.
La Unió Soviètica es dissol, els Estats Units inicia un programa d'ajuda de no proliferació en l'extinta Unió Soviètica.
1993: S'inicia la signatura de la Convenció d'Armes Químiques. (el cap de l'Agència Russa de Municions va manifestar que tant els Estats Units com Rússia estaven retardant diversos anys per poder aconseguir la data límit del 2007, imposada per la convenció per destruir les seves reserves d'armes químiques. Només a Rússia hi ha 40 mil tones d'agents químics).
1994: Membres de la secta religiosa Aum Shinrikyō allibera gas Sarín al metro de Tòquio.
Característiques de les armes biològiques Armes biològiques antipersonals Les característiques ideals de les armes biològiques que tenen com a objectius als éssers humans són una infectivitat alta, alta potència, disponibilitat de vacunes i llançament com un aerosol.