Els abbàssides o abbassís ( o ) foren una dinastia de califes àrabs que governà políticament i religiosa el món musulmà des del 750 fins al 1258, amb un prolongament a Egipte fins al 1517, quan el seu paper va ser assumit pel soldà de Turquia (Imperi Otomà).
Orígens del llinatge abbàssida El llinatge abbàssida té un origen comú amb els omeies: Qurayx Abd-Manaf, pare d'Abd-Xams (ancestre dels omeies) i de Hàixim ibn Abd-Manaf, que fou pare d'Abd-al-Múttalib ibn Hàixim, que al seu torn va tenir tres fills: al-Abbàs, Abd-Al·lah i Abu-Tàlib. Abd-Al·lah fou el pare de Mahoma.
Els omeies, que només descendien indirectament del profeta, trobaren gran dificultat en fer-se respectar pels àrabs de la península aràbiga i de les regions orientals; fou necessària la ferotge energia d'al-Hajjaj ibn Yússuf per assegurar llur supremacia i impedir que els descendents d'Alí ibn Abi-Tàlib arribessin al poder aprofitant la simpatia general de què eren objecte. Cap a la fi de l'època omeia el poder se'l disputaven dos grups xiites: els alides moderats, dirigits pels descendents d'Alí i la seva filla Fàtima, i els extremistes, dirigits pels descendents del mateix Alí i de Muhàmmad ibn al-Hanafiyya, que reberen el nom d'haiximites en al·lusió a Hàixim ibn Abd-Manaf, besavi de Mahoma. Els descendents d'al-Abbàs es declararen decidits protectors dels alides i després prengueren peu en la divisió d'aquest partit per a presentar en lloc secundari un dels seus membres com a hereu del califat.
El fundador del llinatge és al-Abbàs ibn Abd-al-Múttalib, oncle de Mahoma, el fill del qual fou Abd-Al·lah ibn al-Abbàs, que va tenir un fill anomenat Alí ibn Abd-Al·lah ibn al-Abbàs, que s'intitulà imam i que va deixar quatre fills (Muhàmmad, Abd-Al·lah, Issa i Sulayman). El fill gran, Muhàmmad ibn Alí ibn Abd-Al·lah, secretament reconegut com a imam a la mort d'Abu-Hixman, passà a ser el cap del partit dels haiximites a la mort del seu pare el 716 i començà immediatament un proselitisme que tingué especial ressò entre les classes humils, proletàries, i heterodoxes de l'imperi i, molt en concret, entre les minories religioses de la zona oriental de Pèrsia, al Coràsmia, on els mazdeistes i budistes es convertiren a l'islam per donar suport, armes en mà, la predicació d'un dels principals activistes haiximites: el persa Abu-Múslim. Muhàmmad ibn Alí ibn Abd-Al·lah fou pare d'Ibrahim ibn Muhàmmad, d'as-Saffah i al-Mansur, els dos primers califes abbàssides.
Establiment de la dinastia Els abbàssides, que havien adoptat el color negre per barrets vestits, i enarborant l'estendard negre que les profecies escatològiques de l'època atribuïen al Mahdi,Stanley Sandler, Ground warfare: an international encyclopedia, v.1, p.2 (en anglès) s'aixecaren, i les seves forces, sortint de Coràsmia, venceren l'exèrcit omeia i creuaren l'Eufrates el 749. L'avanç victoriós dels revoltats no fou tallat ni per l'empresonament ni per la mort d'Ibrahim ibn Muhàmmad pel califa Marwan II. Immediatament es posà enfront de llurs partidaris el seu germà Abu-l-Abbàs, i les tropes governamentals manades pel califa en persona foren vençudes definitivament en la batalla del riu Zab el 750 per Abd-Al·lah ibn Alí, prop de la ciutat de Mossul i Abu-l-Abbàs, anomenat Saffâh o Essafah (el sanguinari) fou reconegut com a califa a Kufa el 750,Ira Lapidus, A History of Islamic Societies. Cambridge University Press. 2002 p.54 (en anglès) apoderant-se del califat. Marwan fugí a Egipte, però allà fou empresonat i executat, i es condemnà a una mort ignominiosa més de 60 individus de la família reial. Aconseguí escapolir-se d'aquesta persecució un net d'Hixam ibn Abd-al-Màlik anomenat Abd-ar-Rahman (servidor del pietós), el qual, després de portar una vida errant per Ifríqiya, desembarcà al Valiat de l'Àndalus, llavors província de l'imperi àrab, on fou molt ben acollit i proclamat emir, continuant en aquest país la dinastia omniada, que regnà prop de tres segles (756 - 1031).
La batalla del Talas contra la dinastia Tang marcà el final de l'expansió occidental del territori. El califa Harun ar-Raixid havia previst que després de la seva mort els seus dos fills lluitarien per la successió al califat i va decretar que al-Amín governaria el Califat Abbàssida fins a la seva mort, mentre que al-Mamun actuaria com a virrei de la província del Khorasan a l'est de l'Iran. Després, al-Mamun, o un dels seus fills succeïria al-Amin com califa, i a continuació algú triat per al-Amin, però això no va reeixir i la guerra civil dels abbàssides, del 811 al 813 va acabar amb victòria d'al-Mamun i la derrota i mort d'al-Amín.
La victòria dels abbàssides sobre els omeies es va fonamentar en el descontentament entre els ciutadans musulmans no àrabs, que eren tractats com a ciutadans de segona. La instauració de la dinastia es va fonamentar en el principi que tots els musulmans són iguals davant la llei.Antoni Segura i Mas, Aproximació al món islàmic. Des dels orígens fins als nostres dies. Editorial Pòrtic. 2000 Els no àrabs accediren a alts càrrecs de l'administració, però els privilegis dels àrabs es mantingueren intangibles, absents d'impostos, i la política seguí les directrius de la dinastia anterior.
Els 37 califes abbàssides regnaren fins al 1258. Els seus dominis restaren reduïts als d'Àsia, després de l'emancipació del Califat de Còrdova sota els omeies, i d'Ifríqiya sota els aglàbides, poc temps després. Fomentaren la civilització en aquest continent. L'època de major esplendor fou el regnat d'Harun ar-Raixid, net de l'anomenat al-Mansur, que les llegendes presenten com un sobirà model, molt amant de la literatura i de les arts. Fou just i benigne, salvat en alguns casos, i el seu regnat va restar en la memòria de les nacions mahometanes com l'edat d'or de llur dominació.
Califat de Bagdad As-Saffah fou succeït pel seu germà Abu-Jàfar, anomenat pels occidentals al-Mansur, el Victoriós, des del 753 a 774. Per evitar que es revoltessin els omeies i acabar ràpidament amb els, els va convidar tots a un gran tiberi i els hi va fer degollar. Després va celebrar la festa. Al-Mansur fou un dels sobirans més cruels, però també un dels més grans. Consolidà la dinastia, perseguí els seus enemics, especialment els alides, agreujats per l'apartament en què els tenia. Va fomentar entre els perses i els àrabs les tendències nacionalistes extremes, va procurar unir els moderats, i va traslladar la capital de Kufa a Bagdad, fundada el 762 i situada en la zona fronterera d'ambdós pobles, des de la qual època fou la seu dels califes. El seu govern s'encarnà també amb la intel·ligent família de ministres barmàquides oriünda de la Pèrsia oriental. Es va veure obligat a cedir l'autoritat sobre al-Andalus als omeies el 756, que hi van establir l'emirat de Còrdova, però van consolidar el seu poder amb la derrota de la revolta alida de 762 i 763, i al mateix temps, les campanyes contra els romans d'Orient en particular van romandre importants per al consum intern.
Feu prosperar l'Imperi, i malgrat les rebel·lions freqüents dels enemics, la seva esplendor encara perdurà durant el regnat del fill al-Mahdí (775 - 785) i dels seus nets al-Hadi (785-786) i Harun ar-Raixid (786-809).
Durant el govern d'Harun es notaren alguns senyals de decadència. Des del 803, mogut sens dubte per la gelosia, ensorrà els poderosos barmàquides. No va ser un sobirà intel·ligent des del moment que no pogué reprimir sinó de manera incompleta les rebel·lions, cada vegada majors, i la divisió testamentària de l'imperi entre els seus fills al-Amín (809-813), en qualitat de califa i sobirà de l'Occident, i al-Mamun, en la de governador de les províncies de l'Orient, fou el germen de la guerra civil, en la qual sucumbí al-Amín, derrotat per Tàhir, generalíssim d'al-Mamun. Continuant amb la tendència iniciada pels seus predecessors immediats, Harun ar-Raixid va tenir contactes molt més regulars amb els romans d'Orient. Van intercanviar ambaixades i cartes molt més habitual que sota els governants omeies, signe que els abbàssides havien acceptat que l'Imperi Romà d'Orient era un poder amb el qual havien de tractar en igualtat de condicions. Desitjant subratllar la seva pietat i el seu paper com a líder de la comunitat musulmana, Harun ar-Raixid va ser el més enèrgic dels primers governants abbàssides en la seva recerca de la guerra contra els romans d'Orient: en 796 va establir la seva seu a Ar-Raqqà, prop de la frontera, va complementar l'ath-Thughur l'any 786 formant una segona línia defensiva al llarg del nord de Síria, l'al-Awàssim, i tenia fama de passar anys alterns dirigint el Hajj, però va haver de cedir la sobirania del Marroc als idrísides el 788, Ifriqiya i Sicília als aglàbides el 800, i va dirigir una campanya a Anatòlia, inclosa la més gran expedició reunida sota els abbàssides, l'any 806.
Govern d'al-Mamun Al-Mamun restablí l'ordre i contribuí en gran manera a l'edat d'or de floriment de les ciències, per la qual raó els àrabs (o millor dit els musulmans de totes les nacions que escriuen en àrab) han estat els intermediaris entre la civilització grega i l'occidental. Segons conten les cròniques, una nit se li aparegué en somnis Aristòtil i l'aconsellà que es preocupés de l'estudi de la ciència grega.(en anglès) Hamid Naseem, Muslim philosophy: science and mysticism, p.14 En despertar, el califa volgué fer realitat el somni i començà a cercar manuscrits dels savis de l'antiguitat, que pagà a preu d'or, i despatxà ambaixades a Constantinoble amb la fi d'adquirir les obres mestres de Plató, Aristòtil, Arquimedes i tots els savis que coneixia de nom. Per impulsar aquests estudis fundà dar al-hikma (Casa de la Saviesa), una espècie de biblioteca i scriptorium, en la qual treballaren quasi tots científics de nota de l'època i on el grec, el siríac i l'àrab eren llengües sovint utilitzades.
Al-Mamun va cedir el govern del Khorasan i Transoxiana als samànides en 819 pel seu suport en la Guerra Civil dels abbàssides, mentre les guerres civils es van succeir a l'Imperi Romà d'Orient, sovint amb el suport àrab, i amb el suport d'al-Mamun, Tomàs l'Eslau es va revoltar i en qüestió de mesos, només dos temes d'Anatòlia es van mantenir lleials a l'emperador Miquel el Tartamut. Quan els àrabs van capturar Tessalònica, la segona ciutat més gran de l'Imperi, va ser ràpidament represa pels romans d'Orient. El setge de Constantinoble de Tomàs el 821 no va superar les muralles de la ciutat, i es va veure obligat a retirar-se.
Únic amo de l'imperi, al-Mamun, va saber mantenir bones relacions amb els xiïtes i dolentes amb els sunnites i això es troba en la base de les discussions teologico-filosòfiques que han escindit l'islam. Pels sunnites era qüestió de principis admetre que l'Alcorà, que conté la paraula de Déu, és etern i increat, és a dir, el Verb de Déu existia amb Aquest. Però al-Mamun, basant-se en el mateix Alcorà, en la sura 43, verset 2/3: «Ens hem donat (chaalna- hu) un Alcorà àrab», sostenia tot el contrari, així donava suport als mutazilites, partidaris del lliure albir. I com que volia que els funcionaris de l'administració compartissin les seves idees, decidí que aquests fossin interrogats sobre aquestes per la mihna, que havia actuat abans perseguint els heretges i relapses, per alliberar el govern d'heterodoxes. Els funcionaris es defensaren jurant en fals (l'islam admet la taqyya o abjuració, en el cas que la vida dels seus fidels estigui en perill) o resistint-se i anant a parar amb llurs ossos a la presó i al turment, com va ocórrer amb el gran jurista Ibn Hanbal. La mort d'al-Mamun marca el principi de la fi de l'època dorada de la dinastia.
Declivi Al-Mútassim, a causa dels constants aldarulls de Bagdad, traslladà la seva residència a Samarra, a la vora del Tigris, i fundà els mamelucs, una nombrosa guàrdia d'esclaus. El seu fill al-Wàthiq (842-847) feu créixer l'odi que per totes parts li tenien a causa de la seva gasiveria i de la persecució dels ortodoxos.