Vespa és una marca de luxe italiana d'escúters, fabricats per Piaggio. El nom vol dir el mateix que en català, vespa. La Vespa ha evolucionat des d'un model únic d'escúter fabricat l'any 1946 per l'empresa Piaggio & Co. S.p.A., amb seu a Pontedera, a una línia completa d'escúters i una de les set empreses actualment propietat de Piaggio.
De bon començament, els escúters Vespa han estat coneguts per la seva carrosseria d'acer premsat i pintat que combina, en un conjunt estructural unificat, una coberta completa per al motor (la qual, en envoltar el mecanisme, n'aïlla la brutícia i l'oli), un terra pla que proporciona protecció als peus i un prominent carenat frontal que proporciona protecció contra el vent.
Història Antecedents El 1884, Rinaldo Piaggio va fundar a Gènova una empresa dedicada a la fabricació de peces per a embarcacions de luxe. Més endavant va començar a produir vagonetes, camions de mercaderies, vehicles de luxe, motors, tramvies i altres articles. Durant la Primera Guerra Mundial, Piaggio va començar a fabricar aeroplans i hidroavions. En aquella època va inaugurar noves fàbriques: Pisa (1917) i Pontedera (1921). Aquesta segona esdevingué el centre de la producció aeronàutica de l'empresa (propulsors, motors i aeronaus completes).
Durant la Segona Guerra Mundial, la fàbrica de Pontedera va construir entre d'altres l'innovador avió de passatgers i bombarder P 108. El 31 d'agost de 1943, la fàbrica va ser bombardejada i quedà destruïda. Un cop acabat el conflicte, per a poder reconstruir-la i reiniciar les activitats, Enrico Piaggio (fill del fundador) va demanar als Aliats que li tornessin la maquinària que havia estat transferida a Alemanya.
Després de la Segona Guerra Mundial i l'acord de cessament d'activitats bèl·liques d'Itàlia amb els Aliats, la indústria aeronàutica italiana va quedar molt restringida, tant pel que fa a la magnitud com a la capacitat operativa. L'economia paralitzada d'Itàlia i el desastrós estat de les seves carreteres no eren propicis al re-desenvolupament del mercat de l'automòbil. Enrico Piaggio va decidir abandonar el sector aeronàutic per tal de fer front a la necessitat urgent a Itàlia d'un mitjà de transport modern i assequible per a les masses.
Disseny miniatura|esquerra|Piaggio MP5 "Paperino", el prototip inicial de Piaggio El 1944, els enginyers de Piaggio Renzo Spolti i Vittorio Casini van dissenyar una motocicleta amb una carrosseria que cobria completament el tren de transmissió i formava una protecció alta contra esquitxos a la part anterior. A més de la carrosseria, el disseny incloïa comandaments muntats al manillar, refrigeració per aire forçat, rodes de petit diàmetre i una secció central alta on calia pujar-hi encamellat. Conegut oficialment com a MP5 ("Moto Piaggio núm. 5"), el prototip va rebre el sobrenom de "Paperino", el nom de l'ànec Donald a Itàlia.
A Piaggio no li agradava l'MP5, especialment l'alta part central, de manera que va contractar l'enginyer aeronàutic Corradino D'Ascanio per a redissenyar l'escúter. D'Ascanio, que havia estat consultat anteriorment sobre el disseny i la fabricació d'escúters per Ferdinando Innocenti mentre es gestava la futura Lambretta, li va dir de seguida que odiava les motocicletes perquè eren voluminoses, brutes i poc fiables.
El prototip MP6 de D'Ascanio duia el motor muntat al costat de la roda del darrere. La roda s'accionava directament des de la transmissió, eliminant la cadena de transmissió i, per tant, l'oli i la brutícia que genera aquest dispositiu. El prototip tenia un bastidor unitari amb panells exteriors d'acer tensionables. Aquests canvis van permetre que l'MP6 tingués un disseny de "pas a través" en comptes de l'alta secció central de l'MP5 Paperino. El disseny de l'MP6 incloïa també suspensió anterior d'un sol braç, rodes anteriors i posteriors intercanviables muntades en eixos flotants (altrament dits "d'espàrrec") i roda de recanvi. Altres característiques de l'MP6 eren similars a les del Paperino, com ara els comandaments muntats al manillar i la carrosseria tancada amb l'alt protector d'esquitxades anterior.
En veure l'MP6 per primera vegada, Enrico Piaggio va exclamar: «Sembra una vespa!» ("Sembla una vespa!"). Piaggio va anomenar així el seu nou escúter de forma espontània. Vespa li esqueia a l'MP6 per la forma de la carrosseria del vehicle: la part posterior més gruixuda connectada a la part anterior per una cintura estreta, mentre que la barra de direcció amb el manillar recordava les antenes de l'insecte.
Producte El 23 d'abril de 1946, a les 12 del migdia, Piaggio e C. S.p.A. va presentar una patent a l'oficina central d'invents, models i marques del Ministeri d'Indústria i Comerç d'Itàlia, a Florència. La patent registrava una «motocicleta d'una complexitat racional d'òrgans i elements combinats amb un bastidor amb parafangs i una carcassa que cobreix tota la part mecànica».
miniatura|La guantera d'una Vespa PX actual El disseny bàsic patentat permetia de desplegar una sèrie de característiques a la barra central del bastidor que més endavant permetrien el desenvolupament ràpid de nous models. La Vespa original comptava amb un seient posterior per a un passatger, o opcionalment un compartiment d'emmagatzematge. L'"escut" de protecció frontal original era una peça plana de metall aerodinàmic; més tard, es va convertir en una peça doble per a permetre-hi un emmagatzematge addicional al darrere, similar a la guantera d'un cotxe. El tap del dipòsit de combustible es trobava a sota del seient (articulat), la qual cosa estalviava el cost d'un pany addicional al tap o la necessitat de soldadures addicionals a la fina xapa.
L'escúter tenia una suspensió posterior rígida i unes rodes petites de 8" (200 mm) que permetien un disseny compacte i molt d'espai per a les cames del pilot. El motor de dos temps de 98 cc tancat i muntat horitzontalment de la Vespa actuava directament sobre la roda motriu posterior mitjançant una transmissió de tres velocitats. El canvi de marxes controlat per l'empunyadura implicava un sistema de varetes. El primer motor no duia refrigeració per aire forçat, però aviat es van connectar unes pales de ventilador al volant magneto (el qual allotja els punts i genera electricitat per als accessoris i per a l'espurna del motor) per tal d'enviar aire a les aletes de refrigeració del cilindre. El motor Vespa actual encara es refrigera d'aquesta manera.
El prototip MP6 tenia un enreixat al davant i al darrere del parafang posterior que cobria el motor per a permetre que entrés aire i refredés el motor, ja que no duia refrigeració per ventilador. Al disseny de la Vespa de producció, però, se n'hi va incloure un de similar al que s'utilitzava en el prototip MP5 "Paperino" i se'n van eliminar les reixes del parafang.
Llançament miniatura|esquerra|Producció de les primeres Vespa a Pontedera (ca. 1948-1955) Els documents de la sol·licitud de patent del disseny de l'escúter Vespa que presentà Piaggio l'abril de 1946 esmentaven un «model de caràcter pràctic» per a una «motocicleta amb peces i elements col·locats racionalment amb un bastidor combinat amb parafangs i una carcassa per al motor que en cobreix totes les peces operatives», el conjunt de la qual «constitueix una motocicleta racional i còmoda que ofereix protecció contra el fang i la pols sense comprometre els requisits d'aspecte i elegància». La patent es va aprovar el desembre següent.
Les primeres 13 unitats van aparèixer a la primavera de 1946 i revelaven els seus antecedents aeronàutics. Als primers exemplars s'hi pot reconèixer la típica tecnologia dels constructors d'avions. La cura de l'aerodinàmica és evident en tot el disseny, en particular a la cua. També va ser un dels primers vehicles a fer servir una estructura monocasc (on la carrosseria forma part integral del xassís).
L'empresa tenia l'objectiu de fabricar la nova Vespa en grans quantitats, i la seva llarga experiència industrial va portar a una eficient línia de producció massiva a l'estil de Ford. L'escúter es va presentar a la premsa al Rome Golf Club, on els periodistes van quedar aparentment desconcertats per l'estrany objecte de color pastel i semblant a una joguina exposat. Malgrat tot, les proves a la carretera van ser encoratjadores, i fins i tot sense suspensió posterior, la moto era més maniobrable i còmoda de conduir que una de tradicional.
Després del seu debut públic a la Fira de Milà de 1946, les primeres cinquanta unitats es van vendre lentament. Amb la introducció del pagament fraccionat, les vendes es van disparar.
Vendes i desenvolupament miniatura|Audrey Hepburn i Gregory Peck amb la Vespa a Vacances a Roma (1953) Piaggio va vendre unes 2.500 Vespa el 1947, més de 10.000 el 1948, 20.000 el 1949 i més de 60.000 el 1950.
El més gran promotor de vendes de tots va ser Hollywood. El 1952, a les imatges promocionals de la pel·lícula Vacances a Roma (Roman Holiday), estrenada el 1953, Audrey Hepburn seia de costat darrere de Gregory Peck en una Vespa -a la pel·lícula, tots dos s'alternaven a l'hora de conduir-la per la ciutat-, cosa que va originar més de 100.000 vendes. El 1956, John Wayne descavalcava i conduïa una Vespa per a desplaçar-se entre els sets de rodatge. També Marlon Brando, Dean Martin i Abbe Lane (casada amb Xavier Cugat aleshores) s'havien comprat una Vespa. William Wyler va filmar Ben Hur a Roma el 1959, cosa que va permetre a Charlton Heston d'abandonar el cavall i el carro entre una presa i una altra per a fer un tomb amb una Vespa.
Van sorgir clubs Vespa a tot Europa i el 1952, el nombre de membres del Vespa Club a tot el món havia superat els 50.000. A mitjan dècada del 1950, les Vespa es fabricaven sota llicència a Alemanya, el Regne Unit, França, Bèlgica i Espanya; a la dècada del 1960 se'n va iniciar la producció a l'Índia, el Brasil i Indonèsia. El 1956 se n'havien venut un milió, dos milions el 1960. A la dècada del 1960, la Vespa, concebuda com a un vehicle utilitari, havia arribat a simbolitzar la llibertat i la imaginació, i va donar com a resultat un augment de les vendes: quatre milions el 1970 i deu milions a finals de la dècada del 1980.
miniatura|esquerra|Celebració de la Vespa número un milió a la fàbrica de Pontedera (1956) Es van fer millores al disseny original i es van introduir nous models. La Vespa 125 de 1948 tenia suspensió posterior i un motor més gran. El 1953 se'n va traslladar el far al manillar, se n'augmentà la potència del motor i se'n redissenyà el carenat posterior. També estava disponible una versió espartana més barata. Un dels models més preuats va ser la Vespa 150 GS presentada el 1955, amb motor de 150 cc, selló llarg i la unitat manillar-far integrada al carenat. Després van arribar els models de 50 cc del 1963, i el 1968 la Vespa 125 Primavera es va convertir en una de les més duradores de totes.
Les Vespes venien en dues mides, anomenades "bastidor gran" i "bastidor petit". Els escúters de bastidor petit venien en versions de 50, 90, 100 i 125 cc, tots amb un motor derivat del model de 50 cc de 1963, i els escúters de bastidor gran en 125, 150, 160, 180 i 200 cc de cilindrada, amb motors derivats del motor VNA de 125 cc del 1957 redissenyat.
La Vespa de bastidor gran va evolucionar cap a la gamma PX a finals de la dècada del 1970 i es va produir en versions de 125, 150 i 200 cc fins al juliol del 2007. A partir de 1981, també estava disponible una versió de 80 cc. Piaggio va reintroduir els models PX 125 i 150 el 2011, amb un motor revisat compatible amb la normativa EURO3.
Les versions de bastidor petit van evolucionar cap a la gamma PK a principis dels anys vuitanta, tot i que fins a mitjans dels noranta es van produir per al mercat japonès alguns models de bastidor petit d'estil vintage.
Anys 50 i més enllà miniatura|Una Vespa amb capota i altres versions al RAI d'Amsterdam, el 1953