Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic (Gant, comtat de Flandes, Països Baixos dels Habsburg, Països Baixos espanyols, 24 de febrer de 1500 - Monestir de Yuste (Cuacos de Yuste, municipi), Càceres, 21 de setembre de 1558), també conegut abans del seu ascens com a Carles de Gant, anomenat «el Cèsar», va regnar juntament amb la seva mare Joana —aquesta última de forma només nominal i fins a 1555— en tots els regnes, estats i senyorius hispànics amb el nom de Carles I des de 1516 fins a 1556, reunint així per primera vegada en una mateixa persona, de forma efectiva, les corones de Castella i Aragó, tot i que no deixaria de ser una monarquia composta. La seva mare Joana I de Castella va heretar d'Isabel la Catòlica la Corona de Castella el 1505 i de Ferran el Catòlic la Corona d'Aragó i el Regne de Navarra el 1516, però des del 1506 no va exercir cap poder efectiu.
Orígens familiars Segon fill de la reina Joana la Boja i Felip el Bell, va néixer el 24 de febrer de 1500 a Gant.
El 1506 fou designat hereu del seu pare, el qual morí per febres aquell mateix any, mentre que el 1504 ja havia estat nomenat hereu de la seva mare amb el títol de príncep d'Astúries, la qual embogí a la mort del seu espòs. Fins al 1516 tingué la regència del seu avi Ferran el Catòlic.
Biografia A principis de 1506 Felip i Joana van tornar a la península Ibèrica per reclamar la corona, ja que la reina Isabel I de Castella havia mort. Van regnar poc temps perquè Felip va morir al setembre d'aquell mateix any, i Joana va ser tancada pel seu pare Ferran al convent de Tordesillas argüint que estava boja. Carles fou designat hereu, però a causa de la seva menor edat el seu avi Maximilià I d'Habsburg va prendre la regència dels Països Baixos, i al cap de poc temps la va cedir a la seva filla Margarida d'Àustria, junt amb el tutela de Carles i els seus germans. L'educació del jove Carles va ser tota feta al comtat de Flandes, basada per tant en la cultura flamenca.
El 5 de gener del 1515 Guillem de Croy va aconseguir que l'emperador Maximilià declarés la majoria d'edat de Carles. Els Estats Generals van nomenar-lo senyor dels Països Baixos. Així va acabar la regència de la seva tia, Margarida, però qui veritablement tenia les regnes del govern era el senyor de Chièvres, home de tota la seva confiança. Aquell mateix any, Adrià d'Utrecht va viatjar a Espanya per assegurar-se que el rei Ferran el Catòlic no li donava la corona de Castella i Aragó a Ferran I d'Habsburg, el qual havia estat tota la seva vida al seu costat i era el seu net preferit. Poc abans de la seva mort encara volia fer rei a Ferran en comptes de Carles, però els seus consellers el van fer canviar d'opinió.
Al maig, els tres estaments del Regne de Navarra, reunits per requeriment del virrei Antoni Manrique de Lara, van jurar fidelitat a Carles com a rei i senyor natural.
Carles va consolidar-se com a rei gràcies al reconeixement del papa Lleó X en la butlla Pacificus et aeternum de l'1 d'abril del 1517. Va embarcar cap a la península ibèrica el 8 de setembre del 1517. El 4 de novembre va visitar breument la seva mare, la reina Joana, dita la Boja. Allí el senyor de Chièvres va obtenir de la reina l'acta on reconeixia al seu fill Carles que governés en nom seu. D'aquesta manera es donava aparença de legitimitat a la presa de poder de Carles. Quan estava a Valladolid va rebre la notícia que el cardenal Cisneros havia mort, de manera que deixava el camí obert al govern de Castella.
El 9 de febrer del 1518 les Corts de Castella, junt amb la seva mare Joana, a Valladolid van fer jurament a Carles com a rei. En aquest acte també li van concedir 600.000 ducats i a més les Corts van fer un seguit de peticions al nou rei, entre les quals destacaven: Que aprengués el castellà. Que no concedís nomenaments a estrangers. La prohibició de la sortida de metalls preciosos i cavalls de Castella. Que tractes més respectuosament a la seva mare Joana, reclosa a Tordesillas.
El 29 de juliol va ser jurat per les Corts d'Aragó com a rei d'Aragó i Joana era reconeguda com a reina però, en estar incapacitada, els seus títols van quedar només com a nominals. Li van entregar a Carles 200.000 lliures.
El 16 de maig del 1519 Carles va ser jurat, junt amb Joana, com a rei per les Corts de Catalunya. Quant a diners, li van donar 300.000 lliures el 1520. El 12 de gener del 1519 va morir Maximilià I i Carles va ser escollit a Frankfurt del Main com a rei dels Romans, cosa que el va convertir en el sobirà del Sacre Imperi Romanogermànic.
Rere aquest llarg procés que va durar anys, Carles va esdevenir el primer monarca a ostentar les corones de Castella, Aragó i Navarra, fet que per a alguns historiadors el converteixen en el primer monarca de la futura Espanya.
L'Imperi de Carles I miniatura|Possessions de Carles V en 1519 Carles V va rebre quatre herències per part dels seus avis: els materns Ferran II el Catòlic i Isabel I de Castella, i els paterns: Maximilià I, emperador romanogermànic i Maria de Borgonya
De Ferran II el Catòlic: la Corona d'Aragó, el Regne de Nàpols, Sardenya i Sicília. D'Isabel I de Castella: el regne de Castella i Lleó, el Regne de Navarra, les illes Canàries, les places del Nord d'Àfrica, els territoris americans i el regne de Granada. De Maximilià I, emperador romanogermànic: Àustria i els drets de la corona imperial. De Maria de Borgonya: Borgonya, Artois, Luxemburg, els Països Baixos, Flandes, el Franc Comtat.
Tant a la Corona d'Aragó com a Castella, Carles I va haver d'acceptar un cogovern teòric amb la seva mare Joana la Boja, la qual, però, a causa de la seva suposada alienació mental, va viure allunyada del govern dels regnes, reclosa a Tordesillas.
Per mantenir tot aquest imperi, Carles V i els seus successors van haver de fer llargues i costoses guerres durant els seus respectius regnats. També les guerres i l'absorció de totes les riqueses que arribaven d'Amèrica, van provocar l'esgotament i decadència de Castella.
Interregne Ferran II, al morir el 22 de gener de 1516, conscient que el seu successor Carles trigaria encara anys a arribar a la península Ibèrica fins a acabar la seva formació, va nomenar el seu fill natural Alfons d'Aragó regent dels regnes de la Corona d'Aragó i al Cardenal Cisneros, regent de Castella, fins a l'arribada a la península de Carles, que no es va produir fins al 19 de setembre de 1517. Durant l'interregne es produïren molts conflictes socials a causa de l'absència d'una autoritat clara.
Núpcies i descendents Es va casar a Sevilla el 10 de març de 1526 amb la seva cosina Isabel de Portugal, filla del rei Manuel I de Portugal i Maria d'Aragó, filla dels Reis Catòlics. D'aquesta unió nasqueren:
l'infant Felip II de Castella (1527-1598) la infanta Maria d'Espanya (1528-1603), casada el 1548 amb l'emperador Maximilià II, emperador romanogermànic la infanta Isabel d'Habsburg (1529-?), morta jove l'infant Ferran d'Habsburg (1530) la infanta Joana d'Habsburg (1537-1573), casada el 1552 amb l'infant Joan de Portugal, fill de Joan III de Portugal l'infant Joan d'Habsburg (1538-?), mort jove l'infant Ferran d'Habsburg (1539)
miniatura|none|300px|Carles i Isabel als Reials Col·legis de Tortosa
Tingué diversos fills il·legítims, entre els quals: Margarida de Parma (1522-1586), governadora dels Països Baixos Joan d'Habsburg i Blomberg (1547-1578), fill de Bàrbara Blomberg. Militar i artífex de la victòria a la batalla de Lepant de 1571, i reconegut com a fill legítim pel testament de Carles I.
Política a la península Carles V va ser educat a Flandes fins que el 1517, amb disset anys, va traslladar-se a Castella per governar. Per la seva educació fora de Castella i venint amb una cort estrangera, de seguida es va trobar amb l'oposició de la noblesa davant el seu ascens al tron: a les primeres corts (Valladolid, 1518), els nobles li van exigir un jurament de respecte a les lleis del regne.
Revolta de les Comunitats de Castella
El 1519, després de la mort de Maximilià I d'Àustria, el seu avi, Carles hagué de demanar a les ciutats un impost extraordinari per fer front a les despeses ocasionades per l'accés a la dignitat imperial alemanya. Aquesta petició va ser la que va provocar la revolta de les Comunitats de Castella protagonitzada sobretot per classes urbanes, comerciants, artesans i petita noblesa de la majoria de ciutats de Castella. Juan de Padilla, Juan Bravo i Pedro Maldonado van ser els dirigents dels comuners, que foren derrotats el 1521 a Villalar de los Comuneros i van ser executats posteriorment.
Revolta de les Germanies
A la corona d'Aragó, els primers anys del regnat de Carles I, el Regne de València i el Regne de Mallorca. van ser els regnes de més conflicte social, perquè estaven afectats per un malestar social i una crisi econòmica. A València, aquest moviment, anomenat la revolta de les Germanies, es va iniciar el 1519 per la falta de direcció del país, ja que els dirigents n'havien marxat per por de la pesta. Representants de les classes populars van crear la Junta dels Tretze i van assumir el poder municipal. Del 1521 al 1523 va ser la fase més radical d'aquesta revolta, quan s'hi van afegir els camperols que, dirigits per Vicent Peris, van aconseguir ocupar el castell de Xàtiva i derrotar els senyors de Gandia al sud. No obstant això, van ser vençuts (a València el 1521, i a Xàtiva i Alzira el 1522) i durament reprimits per Germana de Foix. Al nord no van durar tant i van ser vençuts per les tropes senyorials. A Mallorca hi va haver un moviment semblant que també tingué una fase de menor intensitat i una de radical dirigida per Joanot Colom, qui va aconseguir que els senyors es repleguessin i els va assetjar. El 1523, però, van ser vençuts a Mallorca per les tropes reials. El 1555, amb la creació del Consell d'Itàlia, va desvincular el Regne de Nàpols de la Corona d'Aragó.
Política a les altres possessions miniatura|Carles V per Ticià El 1530, el papa Climent VII el va nomenar emperador del Sacre Imperi com a Carles V. L'imperi turc de Solimà I el Magnífic, amb el suport de Francesc I de França, va ser una gran amenaça per l'imperi de Carles. Del 1529 al 1532, els turcs van assetjar Viena i en la mediterrània assetjaven els vaixells hispànics. En la política exterior, a Carles I se li plantejaven greus problemes a causa de la gran extensió del seu Imperi. Mentre que ell volia l'aliança dels sobirans cristians sota l'hegemonia de l'emperador alemany i amb l'ajut del pontificat, el Regne de França no hi va estar d'acord, com tampoc els prínceps alemanys ni el papat. Per tant, tot sol va haver de fer front a l'expansió de l'Imperi Otomà, que amenaçava Europa.
Guerres d'Itàlia