miniatura|Pentecosta per Giotto a Pàdua. miniatura|Pentecosta per Giotto a la National Gallery a Londres. La Pentecosta (del llatí pentecoste, literalment "cinquantena", venint del grec pentekosté (heméra) "el cinquantè dia"), Cinquagesma i popularment Pasqua de Pentecosta o Pasqua Granada o segona PasquaRep el nom de Pasqua de flors a l'Alguer, que porta a confusió amb la Pasqua de Resurrecció és una celebració cristiana que s'escau el cinquantè dia després del Diumenge de Resurrecció -comptant el mateix diumenge- i que commemora el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols i l'inici de llur activitat de l'evangelització, per això també se la coneix com la celebració de l'Esperit Sant. A la litúrgia catòlica és la festa més important després de la Pasqua de Resurrecció i Nadal. L'eucaristia inclou la seqüència medieval Veni, Sancte Spiritus.
La Pentecosta és, també, una de les principals festes a l'Església Ortodoxa Oriental; una solemnitat al Ritu romà de l'Església Catòlica; una festa a les Esglésies luteranes i una festa principal a la Comunió anglicana. Com que la data de la Pentecosta depèn directament de la data de Pasqua, que alhora depèn del calendari lunar, la Pentecosta és una festa mòbil que posa fi al temps pasqual.
El fons històric d'aquesta celebració es basa a la festa setmanal jueva anomenada xavuot (festa de les setmanes), durant la qual se celebra el cinquantè dia de l'aparició de Déu al mont del Sinaí. Per tant, el dia de Pentecosta també se celebra el lliurament de la Llei (manaments) al poble d'Israel.
Etimologia El terme «Pentecosta» prové, a través del llatí pentecoste, que significa literalment «cinquantena», originàriament del grec koiné πεντηκοστή, romanitzat com a pentēkostē, que significa, també, «cinquantè». Un dels significats de «Pentecosta» a la Septuaginta, la traducció al grec koiné de la Tanakh, fa referència a la festa de la Xavuot, una de les tres festes de peregrinació, que se celebra el cinquantè dia després de Pasqua, segons el Deuteronomi (16:10) i l'Èxode (34:22), on es coneix com a Festa de les Setmanes (en grec koiné, ἑορτὴν ἑβδομάδων, romanitzat com heortēn hebdomádōn). La Septuaginta usa el terme «Pentēkostē» en aquest context al Llibre de Tobies i al Segon llibre dels Macabeus.
Els traductors de la Septuaginta també van usar la paraula en altres dos sentits: per a referir-se a l'any Jubileu (Levític 25:10), un esdeveniment que es produeix cada cinquanta anys i, en diversos passatges de cronologia, com a nombre ordinal. El terme també ha estat utilitzat en la literatura del judaisme hel·lenístic per Filó d'Alexandria i Flavi Josep per referir-se a la Xavuot.
Data de celebració El dia en què s'escau Pentecosta és mòbil, ja que depèn de la data de la Pasqua de Resurrecció, la qual es realitza amb un càlcul lunar, el que dona com a resultat una data variable cada any. Essent aquesta Pasqua celebrada a dates diverses, segons la varietat de les confessions cristianes, en conseqüència la Pentecosta se celebra també en dates diferents segons la tradició occidental i oriental del cristianisme.
El més aviat que es pot celebrar el dia de Pentecosta és el 10 de maig tal com va passar, per exemple, l'any 1818 i passarà el 2285. El dia més tardà en què pot caure és el 13 de juny, com per exemple, en els anys 1943 i 2038.
El dilluns de Pentecosta és dia de festa a Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, algunes ciutats de Catalunya, França, Islàndia, Liechtenstein, Noruega, els Països Baixos i Suïssa. A la Ciutat de València es va promoure la celebració de la colometa, que escenificava el descens de l'Esperit Sant utilitzant focs d'artifici a la Catedral de València. Diversos incidents i xicotets incendis van fer que el bisbe Vidal de Blanes prohibira la celebració. Incidents com aquests es van produir a altres ciutats de la Corona d'Aragó com ara Lleida.
L'Església Ortodoxa celebra el dilluns de Pentecosta com el Dia (o el Dilluns) de l'Esperit Sant i en particular el fet històric del seu descens en els sants apòstols a la Pentecosta. En la litúrgia de dilluns de l'Esperit Sant, es canten molts dels mateixos himnes del dia de Pentecosta. L'endemà s'anomena el Tercer Dia de la Trinitat.
La Pentecosta a l'Antic Testament El rerefons històric de la celebració es troba en la festa setmanal jueva anomenada Shavuot, o Festa de les setmanes, durant la qual es commemora el cinquantè dia de l'aparició de Déu al mont Sinaí. Per tant, en el dia de Pentecosta també se celebra el lliurament dels Deu manaments al poble d'Israel.
La Pentecosta era una de les tres grans festes jueves i per a celebrar-la molts jueus anaven fins Jerusalem per donar gràcies a Déu i adorar-lo al Temple. Als cinquanta dies de la Pasqua, els jueus celebraven la Festa de les set setmanes o Festa de les setmanes (Èxode 34:22), que a l'origen tenia caràcter agrícola. Es tractava de la festivitat de la sega, dia de joia i d'acció de gràcies (Èxode 23:26), en què s'oferien les primícies d'allò produït a la terra. Estava estipulat que la celebració s'havia de fer set setmanes després que s'iniciés les primeres tasques de sega. Era indicat de la manera següent: «Des del dia que presentareu solemnement la primera garba, l'endemà del dissabte, compteu set setmanes senceres. D'aquesta manera, fins l'endemà del setè dissabte comptareu cinquanta dies.» (Levític 23, 15-16).
Per tant, es tractava d'una festa mòbil en el calendari, ja que la data depenia del ritme de l'agricultura. Aquesta fixació té diverses interpretacions segons el sentit que rep la paraula «dissabte». Si el dia de dissabte s'entén com a festiu o dia de la Pasqua, llavors el còmput començava l'endemà; Filó i Flavi Josep interpretaven la llei d'aquesta manera. L'altra interpretació possible és que si «dissabte» s'entén com el setè dia de la setmana, el còmput començaria el diumenge següent a la Pasqua; per exemple, els fariseus i una tradició samaritana la interpreten d'aquesta altra manera.
Més tard, aquesta celebració es va convertir en record i commemoració de l'Aliança del Sinaí, realitzada uns cinquanta dies després de la sortida d'Egipte. Per designi diví, aquesta festa que els jueus celebraven amb tanta alegria es va convertir en la festa de la Nova Aliança, la de la vinguda de l'Esperit Sant amb tots els seus dons i fruits.
La Pentecosta al Nou Testament La narrativa de la Pentecosta al Segon llibre dels Fets dels Apòstols inclou nombroses referències a narratives bíbliques anteriors com la Torre de Babel, el diluvi universal i les narratives de la creació del Llibre del Gènesi. També inclou referències a algunes teofanies, amb certa èmfasi en l'aparició encarnada de Déu al mont Sinaí quan va lliurar els Deu manaments a Moisès. El teòleg Stephen Wilson ha descrit la narrativa com a «excepcionalment obscura» i encara persisteixen diversos punts de desacord entre els erudits bíblics.
Alguns comentaristes bíblics han intentat establir que l'οἶκος (oikos, «casa») donat com a ubicació dels esdeveniments als Fets 2:2 era una de les trenta sales del Temple on ara es troba l'escola de Sant Joan (anomenades οἶκοι), però el text mateix manca de detalls específics. Richard C. H. Lenski i altres erudits afirmen que l'autor dels Fets podria haver triat la paraula ἱερόν (santuari o temple) si aquest significat fos el que es volia transmetre, en comptes de «casa». Alguns detalls semàntics suggereixen que la «casa» podria ser la «sala alta» (ὑπερῷον) esmentada a Fets 1:12-26, però no hi ha evidència literària suficient per confirmar la ubicació amb certesa i segueix sent motiu de disputa entre els entesos.
Els esdeveniments del Segon llibre dels Fets estan situats en el marc de la celebració de la Pentecosta a Jerusalem i hi ha diversos aspectes destacats en la narrativa de la Pentecosta presentada en aquest libre. L'autor comença assenyalant que els deixebles de Jesús «estaven tots junts en un mateix lloc» el «dia de Pentecosta» (ἡμέρα τῆς Πεντηκοστῆς; Fets 2:1). El verb utilitzat a Fets 2:1 per indicar l'arribada del dia de la Pentecosta transmet una connotació de completesa.
En la narració hi apareix un «vent impetuós» (Fets 2:2; el vent és un símbol comú de l'Esperit Sant) i apareixen «llengües com de foc» (Fets 2:3). Els deixebles congregats «varen ser plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en altres llengües, ja que l'Esperit Sant els donava la capacitat d'expressar-se» (Fets 2:4). Alguns erudits han interpretat el passatge com una referència a la multitud de llengües parlades pels deixebles congregats (Fets 2:6-11), mentre que altres han interpretat la referència a «llengües» (γλῶσσαι) com a significat d'un discurs derivat d'un estat d'èxtasi.
En la tradició cristiana, aquest esdeveniment representa el compliment de la promesa que Crist batejarà els seus seguidors amb l'Esperit Sant (Fets 1:5; Joan 14:16-17). Dels quatre evangelis del Nou Testament, la distinció entre el baptisme per aigua i el baptisme per Crist amb «Esperit Sant i foc» només es troba a Mateu i Lluc (Lluc 3:16).
La narrativa als Fets evoca el simbolisme del baptisme de Jesús al riu Jordà i l'inici del seu ministeri, connectant explícitament la profecia anterior de Joan Baptista amb el baptisme dels deixebles mitjançant l'Esperit Sant el dia de la Pentecosta (Fets 1:5; Fets 15:16). El moment de la narrativa durant el festival de la Pentecosta, en el qual es lliura la llei, simbolitza tant la continuïtat amb el lliurament de la llei com el paper central de l'Esperit Sant per a l'església primitiva. El paper central de Crist en la fe cristiana va significar una separació teològica fonamental de la fe jueva tradicional, que es fonamentava en la Torà i la Llei mosaica.
El sermó de Pere als Fets 2:14-36 fa èmfasi en la resurrecció i l'exaltació. En el seu sermó, Pere cita Joel 2:28-32 i el Psalm 16 per indicar que la primera Pentecosta marca l'inici de l'Era messiànica. Al voltant de cent vint seguidors de Crist (Fets 1:15) estaven presents, incloent els dotze apòstols (Maties va ser el substitut de Judes) (Fets 1:13, 26), la mare de Jesús -Maria-, altres dones deixebles i els seus germans (Fets 1:14). Mentre aquells sobre els quals l'Esperit havia descendit parlaven en moltes llengües, l'apòstol Pere es va aixecar amb els onze i va proclamar a la multitud que aquest esdeveniment era el compliment de la profecia (Joel 2:28-29).
Als Fets 2:17, es llegeix: «I en els darrers dies», diu Déu, «abocaré el meu esperit sobre tothom: els vostres fills i les vostres filles profetitzaran, els vostres joves veuran visions i els vostres vells, somnis». També menciona (Fets 2:15) que era la tercera hora del dia (aproximadament les 9:00 del matí). Els Fets 2:41 informen: «Els qui acceptaren la predicació de Pere es van fer batejar, i aquell mateix dia s'afegiren als germans unes tres mil persones» (Fets 2:41).
Els erudits crítics creuen que algunes característiques de la narrativa són construccions teològiques; consideren que encara que la narrativa de la Pentecosta no sigui literalment certa, sí que assenyala un esdeveniment important en la història de l'església primitiva que va permetre la ràpida difusió del cristianisme, ja que en pocs decennis es van establir importants congregacions a totes les ciutats principals de l'Imperi Romà.
El comentarista bíblic Richard C. H. Lenski ha assenyalat que l'ús del terme «Pentecosta» als Fets fa referència al festival jueu. Escriu que no va existir una celebració cristiana ben definida i distinta fins als anys posteriors, quan els cristians van mantenir el nom de «Pentecosta» però van començar a calcular la data de la festa basant-se en la Pasqua enlloc de Pasqua jueva. Pere va afirmar que aquest esdeveniment era l'inici d'un vessament continu que estaria disponible per a tots els creients a partir d'aquell moment, tant jueus com gentils (Fets 2:39).
Interpretació dels fets de la Pentecosta a l'Islam