Irlanda (en irlandès, Éire, pronunciat ; en anglès, Ireland, pronunciat o ), també anomenada República d'Irlanda (en irlandès, Poblacht na hÉireann, en anglès, Republic of Ireland), és un estat sobirà situat al nord-oest d'Europa que inclou 26 dels 32 comtats de l'illa d'Irlanda. La capital i la seva ciutat més gran és Dublín, situada a la part oriental de l'illa; la seva àrea metropolitana allotja una tercera part de la població total del país, que consta de 4,75 milions d'habitants. L'estat comparteix la seva única frontera terrestre amb Irlanda del Nord, una part del Regne Unit. La resta del seu territori està envoltada per l'oceà Atlàntic, amb la mar Cèltica al sud, el canal de Sant Jordi al sud-est, i el mar d'Irlanda a l'est. El seu sistema polític és el d'una república parlamentària centralista. El poder legislatiu, la , consisteix en una cambra baixa, el , i una cambra alta, el , i d'un president () que té un caràcter principalment cerimonial, essent el cap d'estat, però amb alguns poders i responsabilitats. El cap del govern és el (primer ministre, literalment 'cap'), que és elegit pel Dáil i nomenat pel president; el Taoiseach nomena els altres membres del govern.
L'estat es va crear amb el nom l'Estat Lliure d'Irlanda el 1922 com a resultat del Tractat Angloirlandès. Des d'aquell moment va tenir l'estatus de Dominion fins al 1937, quan es va adoptar una nova constitució, en la qual l'estat passava a anomenar-se "Irlanda" i, efectivament, es convertia en una república, amb un president elegit i sense poders executius com a cap d'estat. Es va declarar una república, oficialment, el 1949, després de la Llei sobre la República d'Irlanda de 1948. Irlanda es va convertir en membre de les Nacions Unides el desembre de 1955. Es va afegir a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), la predecessora de la Unió Europea, el 1973. L'estat no va tenir relacions formals amb Irlanda del Nord durant bona part del , però durant les dècades de 1980 i 1990 els governs britànic i irlandès van treballar conjuntament amb els partits nord-irlandesos per arribar a una resolució al conflicte nord-irlandès, conegut com "the Troubles" (els problemes). Des de la signatura de l'Acord de Divendres Sant, el 1998, el govern irlandès i l'executiu nordirlandès han cooperat en diverses àrees polítiques gràcies al Consell Ministerial Nord-Sud, creat per l'Acord.
Irlanda es troba entre els vint-i-cinc països més rics del món, en concepte de PIB per capita, i el desè país més pròsper del món segons l'Índex de prosperitat Legatum de 2015. Després d'unir-se a la CEE, Irlanda va aplicar un seguit de polítiques econòmiques liberals que van resultar en un creixement econòmic molt ràpid. El país va assolir una prosperitat considerable entre el 1995 i el 2007, passant a ser conegut com el període del "tigre celta". A això va seguir una crisi financera sense precedents que va començar el 2008, en conjunció amb el crack econòmic mundial."EU: Causes of Growth differentials in Europe", WAWFA think tank No obstant, com que la economia irlandesa va ser la que va créixer més dins de la UE el 2015, Irlanda torna a pujar a les taules comparatives de riquesa i prosperitat a nivell internacional. Per exemple, el 2015 Irlanda va situar-se en sisena posició (conjuntament amb Alemanya com el país més desenvolupat del món segons l'índex de desenvolupament humà de les Nacions Unides). També ha obtingut bons resultats en altres comparatives, com ara el de l'índex de llibertat de premsa, llibertat econòmica o llibertats civils. Irlanda és membre de la Unió Europea i membre fundadora del Consell d'Europa i de l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE). El govern irlandès ha seguit una política militar de neutralitat a partir del no alineament, política que es va prendre ja abans de la Segona Guerra Mundial, motiu pel qual el país no forma part de l'OTAN, tot i que és membre de l'Aliança per la Pau.
Etimologia L'estat de 1922, que comprenia 26 dels 32 Comtats d'Irlanda, va passar a ser conegut com l'Estat Lliure Irlandès (en anglès: Irish Free State). La Constitució d'Irlanda, adoptada el 1937, clarifica que «el nom de l'estat és Éire, o, en llengua anglesa, Ireland».Aquest article ha estat criticat, i recentment en aquest reportatge, Constitution Review Group , Constitution.ie, Consultat: el 20 de setembre de 2008. La secció 2 de la Llei sobre la República d'Irlanda de 1948 exposa que «d'ara endavant es declara que la descripció de l'estat ha de ser República d'Irlanda». La llei de 1948 no anomena l'estat com a República d'Irlanda perquè aquest fet hagués entrat en conflicte amb la Constitució del país.Gallagher, Michael, "The changing constitution", in Per a tots els propòsits oficials incloent-hi les relacions internacionals i altres documents legals, el govern irlandès utilitza el nom d'Ireland, a més d'utilitzar Éire per als documents escrits en llengua irlandesa.
Les institucions de la Unió Europea segueixen el mateix patró des que l'irlandès fou acceptat com a llengua oficial de la Unió l'1 de gener de 2007 i anomenen l'estat com Éire - Ireland, com els noms oficials que utilitzen per al passaport irlandès.Clause 7.1.1 of the Inter Institutional Style Guide, Consultado el 20 de setembre de 2008
El nom de l'illa té el seu origen en l'irlandès antic Ériu (en irlandès modern Éire), ensems amb el terme germànic land. Ériu, del protocelta *Īwerjū (que també generà el gal·lès Iwerd, Mar d'Irlanda), originàriament significava grassor, relacionat amb la fertilitat., p. 194 Els celtes anomenaven Éire a la població de l'illa d'Irlanda, de manera que la terra que habitaven va començar a anomenar-se Éireann. Amb l'arribada de la llengua anglesa, el nom es va adaptar i es va convertir en Ireland , que vol dir, literalment, terra dels irlandesos.
El govern del Regne Unit utilitza el nom Eire (sense el diacrític) i, des del 1949, Republic of Ireland, per l'estat;Oliver, J.D.B., What's in a Name, in Note: the author incorrectly uses "Éire", with the diacritic no va ser fins al 1998, en el marc de l'Acord de Divendres Sant, que va passar a anomenar el país Ireland.Oliver (2004), p. 178; Daly (2007), p. 80
A més dIreland, Éire o the Republic of Ireland, l'estat també és conegut com la República (the Republic), Irlanda del Sud (Southern Ireland) o el Sud (the South). En el context del republicanisme irlandès sovint es fa referència al país com «l'Estat Lliure» o «els 26 comtats».
Avui en dia, el nom oficial de l'estat és Irlanda, Ireland (en anglès) i Éire en irlandès. República d'Irlanda, Republic of Ireland o Poblacht na hÉireann és l'escriptura del text oficial.
Història
Moviment del Home Rule Entre l'entrada en vigor de l'Acta d'Unió, l'1 de gener de 1801, fins al 6 de desembre de 1922, l'illa d'Irlanda va formar part del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. En el transcurs de la coneguda com a Gran Fam Irlandesa, entre el 1845 i el 1849, la població de l'illa, constituïda per uns vuit milions de persones, es va reduir en un 30%. Un milió d'irlandesos van morir de gana o per malalties, mentre que un altre milió i mig va emigrar, la majoria als Estats Units. Aquest fet va crear un patró d'emigració durant el segle següent, resultant en un declivi constant de la població fins a la dècada del 1960.
miniatura|upright|El Partit Parlamentari Irlandès va formar-se el 1882 liderat per Charles Stewart Parnell (1846–1891).
A partir del 1874, particularment sota el lideratge de Charles Stewart Parnell a partir del 1880, el Partit Parlamentari Irlandès va començar a guanyar popularitat. Aquest fet es va produir, en primer lloc, per l'agitament agrari que va generar la Lliga Irlandesa per la Terra, que va aconseguir una reforma agrària favorable als remences a través de les Lleis sobre la terra irlandeses, i, en segon lloc, mitjançant els intents per aconseguir el Home Rule ("el govern des de casa"), mitjançant dues lleis que haurien garantit una autonomia nacional limitada per Irlanda, tot i que no es van aprovar. No obstant, es va aconseguir, mitjançant la Llei sobre govern local de 1898, un cert control dels afers nacionals, que fins aquell moment havia estat en mans dels grand juries, formats principalment per terratinents d'ascendència protestant.
El Home Rule semblava més proper quan la Llei sobre el Parlament de 1911 va abolir el dret a veto que ostentava la Cambra dels Lords, i quan John Redmond va assegurar la tercera llei sobre el Home Rule el 1914. No obstant, el moviment unionista havia anat creixent des del 1886 entre els irlandesos protestants després de la introducció de la primera llei sobre el Home Rule, espantats per la possible discriminació i pèrdua de privilegis econòmics i socials que podien experimentar si els catòlics irlandesos assolien poder polític real. Al pas del al l'unionisme era particularment potent en algunes regions de l'Ulster, on la industrialització era més potent, en contrast amb la resta de regions de l'illa, que tenien un caràcter molt més agrícola, i on la població protestant era molt més prominent, essent majoritària en quatre comtats. Liderats per Sir Edward Carson, nascut a Dublín, líder del Partit Unionista Irlandès, i Sir James Craig, nascut a l'Ulster i líder del Partit Unionista de l'Ulster, els unionistes van convertir-se en un poder militant que s'oposava a la «coerció de l'Ulster». Després que la llei sobre el Home Rule passés el parlament, el maig de 1914, per evitar una revolta a l'Ulster, el primer ministre britànic, H. H. Asquith, va introduir una esmena a la llei, que va haver de ser acceptada forçosament per part dels líders del Partit Irlandès. Això va provocar que l'Ulster fos exclòs temporalment del marc en què treballava la llei durant un període de prova de sis anys, amb un seguit de mesures per determinar a la zona que, de moment, no es tindrien en compte.
Revolució i passes cap a la independència miniatura|upright|Proclamació de Pasqua, 1916
Tot i que va rebre el consentiment reial i va ser inscrit en els llibres estatutaris el 1914, la implementació de la tercera llei sobre el Home Rule va quedar suspesa fins que acabés la Primera Guerra Mundial, eliminant el perill d'una guerra civil a Irlanda. Amb l'esperança d'assegurar la implementació de la Llei un cop acabada la guerra mitjançant la participació irlandesa en la guerra, Redmond i els seus voluntaris nacionals irlandesos van donar suport al Regne Unit i als seus aliats. 175.000 homes es van allistar als regiments irlandesos de les divisions 10a (Irlandesa) i 16a (Irlandesa) del Nou Exèrcit britànic, mentre que els unionistes es van unir a la divisió 36a (Ulster).
La resta dels Voluntaris Irlandesos, que s'oposaven a donar suport al Regne Unit durant el conflicte, van iniciar una insurrecció armada contra el domini britànic durant l'alçament de Pasqua de 1916, juntament amb l'Exèrcit Ciutadà Irlandès. Aquest va començar el 24 d'abril de 1916 amb la declaració irlandesa d'independència. Després d'una setmana de combats intensos, principalment a Dublín, els rebels supervivents es van veure obligats a rendir les seves posicions. La majoria d'ells van ser empresonats, però quinze dels presoners (inclosos la majoria dels seus líders) van ser executats com a traïdors al Regne Unit. Entre els assassinats es trobaven Patrick Pearse, portaveu de l'alçament i la persona que havia assenyalat el començament del mateix als voluntaris, així com James Connolly, destacat socialista i fundador del sindicat Treballadors Industrials del Món, així com dels moviments sindicals d'Irlanda i Escòcia. Aquests esdeveniments, juntament amb la crisi conscriptiva de 1918, van tenir un efecte molt profund en el canvi de pensament de l'opinió pública irlandesa.