miniatura|Venus de Laussel, que pertany al Paleolític superior (aurinyacià) Lart paleolític és una de les manifestacions artístiques més antigues de la història de la humanitat. Va aparèixer durant el Paleolític superior, poc després de l'any 40000 aC, quan els éssers humans moderns poblaven pràcticament tot el globus terraqüi. Durant aquest període, els éssers humans vivien de la caça i de la recol·lecció de vegetals, s'associaven en tribus i les seves eines estaven fetes de pedra tallada, fusta i os. No obstant això, sembla que les principals manifestacions artístiques, per no dir gairebé les úniques, es limiten a l'actual territori europeu, i més concretament, al sud del límit dels gels de la glaciació de Würm.No s'ha de confondre el terme «art paleolític» amb «art prehistòric»: el segon abasta el primer, però no són el mateix, igual que paleolític no és l'equivalent de prehistòria. De la mateixa manera no s'ha de confondre «art rupestre» (és a dir, art mural en coves, farallons rocosos, etc.) amb «art paleolític», ja que no tot l'art paleolític apareix en coves ni abrics rocosos, ni tot l'art rupestre és d'edat paleolítica. De fet, l'art paleolític rupestre sembla un fenomen gairebé exclusiu de l'europa occidental, mentre que a la resta del món l'art rupestre és posterior al període paleolític.
Hi ha un gran superposició entre l'art paleolític i el que es coneix com a art rupestre perquè gairebé totes les troballes procedeixen d'excavacions de coves o de les seves parets. No tot l'art rupestre és paleolític, ja que s'ha trobat mostres d'art rupestre en altres períodes històrics, especialment en el Neolític, així com tampoc tot l'art paleolític procedeix de les coves.
L'art mural de les coves (també anomenat art parietal) es concentra sobretot en algunes regions occitanes (Perigord, Llenguadoc, Llemosí, Alvèrnia, Gascunya…), a la península Ibèrica (cornisa cantàbrica, Pirineus, costa mediterrània i alguns punts de la meseta Central com Maltravieso, Siega Verde o los Casares, i Portugal) i, ocasionalment, es pot trobar a la península Itàlica i a l'Europa oriental. Es desconeix per què no s'han trobat restes d'art paleolític parietal en altres parts del món. L'«art moble» (també anomenat art mobiliari, concepte utilitzat per a designar indistintament qualsevol obra d'art de dimensions limitades i manejables, és a dir, que pot ser transportat per l'ésser humà) és més abundant, i s'estén no sols per França i Espanya sinó també per les valls dels rius Danubi i Don i per la conca del llac Baikal, a Àsia. N'hi ha restes esporàdiques en altres parts del món.
La majoria de testimonis en forma d'art que han deixat els homes i les dones del Paleolític superior, és a dir, les pintures rupestres del període entre 15000 i el 10000 aC, es concentren al nord-est ibèric. Tanmateix, altres expressions artístiques tan fonamentals com la tradició oral, la dansa, la música, etc., s'han perdut per sempre, ja que no hi va haver cap possibilitat de registrar-les durant el Paleolític.
miniatura|Cap de cavall tallat en ivori de l'època paleolítica i trobat al mas d'Azil al Pirineu Des dels primers descobriments d'objectes artístics paleolítics al ,<ref group="n.">El 1834, a la cova de Chaffaud (Viena, França), M. Brouillet havia descobert un os amb dues cérvoles gravades, tot i que no va saber que eren de l'edat de pedra. L'any 1853, el conegut literat i arqueòleg Prosper Mérimée s'adona que aquesta troballa i altres semblants pertanyen a l'edat del gel. Són Edouard Lartet i Henry Christy qui comencen a sistematitzar les obres d'art moble de lHome de les Cavernes. El 1864 descobriren un mamut gravat en ivori a la cova de la Madeleine (Dordonya). No obstant això, la majoria dels historiadors es van mostrar escèptics, ja que consideraven els avantpassats humans uns bruts incapaços de tenir sensibilitat estètica. Aquesta va ser la causa del rebuig al gran descobriment de Marcelino Sanz de Sautuola de la primera gruta amb art rupestre parietal, la Cova d'Altamira, el 1879. El rebuig es va anar convertint en acceptació quan es descobriren més coves amb art rupestre a França, de manera que un dels seus més aferrissats detractors, Émile Cartailhac, va haver d'acceptar la seva equivocació l'any 1902 publicant una famosa retractació anomenada Mea culpa d'un sceptique.</ref> sempre s'ha suscitat l'enigma de quina podia ser la seva motivació i el seu significat. Sembla haver-hi consens en el fet que es tracta d'un art de funció religiosa i que la seva temàtica està íntimament relacionada amb el medi natural i el seu numen. Així mateix, les obres paleolítiques tenen un alt valor estètic i artístic: els humans paleolítics van demostrar, en alguns casos, un desig de perfecció i un sentit de la bellesa totalment comparable als artistes d'altres èpoques històriques.
Cronologia i etapes En aquesta etapa de la prehistòria es produeix l'evolució humana o hominització, és a dir, el pas des de les formes més primitives a l'actual ésser humà (Homo Sapiens Sapiens) i sembla que en bona part de l'evolució humana hi ha senyals del que podrien ser antecedents de l'art. La datació de les obres d'art paleolítiques és un dels problemes més importants, sobretot si es tracta d'art parietal, sense context arqueològic que pugui ajudar a posar-hi data. Per solucionar-ho, s'usen mètodes indirectes i extrapolacions (comparant l'estil d'obres exhumades en excavacions i amb cronologia segura, amb les obres murals). Un altre mètode possible quan diverses figures se superposen consisteix a emprar estudis d'estratigrafia que permeten saber quina de les figures és anterior i quina és posterior. Els últims avenços permeten aplicar tècniques de datació absoluta, la qual cosa pot ser definitiva: concretament el radiocarboni (que ara es pot realitzar amb mostres molt més petites), la termoluminiscència, l'anàlisi de pigments... Però aquests mètodes s'han aplicat molt poques vegades, de manera que predominen les perioditzacions basades en dades parcials, estilístiques i extrapolacions:
Paleolític inferior (400000-100000 aC) Els preneandertals (homo heidelbergensis) que van habitar Europa ja dominaven el foc i els seus utensilis demostren un cert sentit de l'estètica que depassa la funcionalitat. Un exemple evident d'això es pot trobar en peces com els bifaços, en què s'aprecia la recerca de la simetria. A més, tot i que la majoria de pràctiques de canibalisme tenien una finalitat alimentària per qüestió de supervivència, en algunes ocasions -certament molt escasses- podria tractar-se de canibalisme ritual. Fins fa poc, no hi havia cap indici que indiqués que els anteneandertals europeus tinguessin sentit religiós o artístic. Tot i que algunes troballes paleolítiques del nord d'Àfrica (com El Gettar, a Algèria) i d'Alemanya (per exemple, un fragment ossi de pota d'elefant gravat amb 28 talls a Bilzingsleben, jaciment de 412.000 anys, aproximadament), indueixen a sospitar el contrari, són encara poc concloents.Respecte de l'os de Bilzingsleben, vegeu per exemple Steven Mithen,The Singing Neanderthals, p. 299: «Unes quantes línies no formen un codi simbòlic. És més probable la interpretació alternativa segons la qual les línies de l'os de Bilzingsleben es van crear en utilitzar com a suport mentre es tallava herba o carn, o potser, fins i tot, a l'emprar per marcar un ritme percudit ». No obstant això, les troballes de l'avenc dels Ossos, a la serra d'Atapuerca, semblen una acumulació conscient de cadàvers amb finalitat religiosa. Si a aquestes representacions s'afegeix la presència del bifaç acuradament tallat (batejat amb el nom dExcalibur), és plausible pensar que ja durant el Plistocè mitjà els éssers humans tenien creences religioses que s'associaven al futur desenvolupament de l'art. Els descobriments més revolucionaris, però, han estat les estatuetes que, tot i la seva tosquedat, s'han interpretat com a figures femenines: La Venus de Berejat Ram (alts del Golan) i la Venus de Tan-Tan (Marroc), ambdues han estat discutides i cal esperar que les investigacions es consolidin. En aquesta etapa es troben els primers utillatges, des dels primers còdols tallats i també les primeres destrals de mà (bifaços). Diferents homínids elaboren indústries lítiques; les més representatives són les anomenades olduvaià, acheulià i clactonià.
Paleolític mitjà (100000-35000 aC) L'humà de Neandertal habitava l'Europa occidental i la costa del mar Mediterrani. Aquesta espècie humana ja havia desenvolupat formes lingüístiques simbòliques rudimentàries, així com creences religioses i, probablement, les primeres formes d'art. Les excavacions demostren que col·leccionava objectes curiosos (fòssils i minerals cristal·litzats) i que elaborava certs tipus d'adorns fets amb ossos. Molt coneguts són els ossos perforats de Lunel-Viel i Port-Launay a França i el més antic el de la cova de les Grajas a Archidona, Màlaga, que podria emplaçar-se en la glaciació de Riss, datat en uns 200.000 anys. També a França, a Pech de l'Azé es va trobar una costella de bòvid gravada datada a l'interglacial Mindel-Riss. Fora de l'àmbit europeu, és molt destacable la troballa de dues plaques d'ocre amb gravats abstractes però intencionals, amb una pauta geomètrica concreta (reticulat), a la cova de Blombos (República Sud-africana), podrien haver estat fabricats fa uns 70.000 anys (edat mitjana de la pedra africana). Aquesta troballa està relacionada amb altres blocs d'ocre que, segons s'ha provat, s'usaven com a pigment d'adorn corporal (totes aquestes troballes procedeixen tant de llocs d'habitació com d'autèntiques inhumacions rituals), però és el primer cop que aquesta espècie de llapis d'ocre conserva algun tipus de decoració. A més, a la caverna de Blombos, hi ha nombrosos adorns de petxines perforades (encara que aquesta informació és bastant controvertida). D'aquest període, es coneixen les primeres manifestacions de caràcter simbòlic en l'art: hi ha un sentiment religiós i s'enterra els morts. Augmenta la destresa en el tall de la pedra com ho mostra la tècnica Levallois. Entre el Paleolític inferior i el mitjà es desenvolupa la indústria del mosterià.
Paleolític superior (35000-9000 aC) En aquesta època es produeix el perfeccionament de l'utillatge dels primers ornaments amb ossos, i apareix l'art figuratiu. Destaquen cinc períodes culturals: el perigordià, l'aurinyacià, el solutrià, el protomagdelanià i el magdalenià, algun dels quals encara es podria subdividir. El veritable creador de les arts plàstiques és l'ésser humà modern, Homo sapiens sapiens, que va colonitzar Europa fa uns 40.000 anys. La primera proposta seriosa va ser proposada per l'abat Breuil, que acceptava que l'art havia d'evolucionar del simple al complex, de l'esquemàtic al realista (amb un paradigma clarament presentista). Per a ell, hi havia dos grans cicles estilisticocronològics que no tenen parentiu entre si: L'aurinyacià-perigordià, destaca per una tonalitat dominant vermella que parteix de signes molt senzills (com puntuacions, mans, i traços lineals) fins a arribar a la combinació de dos colors. El solutrià-magdalenià, també evoluciona de la monocromia a la bicromia, però amb una tonalitat dominant negra. Una altra de les propostes és la d'Annette Laming-Emperaire, que proposa una cronologia de tres fases, que destaca per la seva senzillesa: Una fase arcaica (aurinyacià-perigordià). Una fase transicional (que acollia les últimes representacions de l'etapa precedent i les primeres del cicle solutrià-magdalenià). Una fase final, magdalenià, en què els policroms suposaven l'últim pas evolutiu.