miniatura|Raïm, fruit de la vinya. En les plantes angiospermes, el fruit és un òrgan constituït per l'ovari fecundat (i sovint altres peces florals) que conté les llavors i que col·labora a disseminar-les quan són madures. La paret de l'ovari es transforma en paret del fruit i es denomina pericarpi. En els casos més complexos, com ara en els fruits carnosos, el pericarpi consta de tres capes diferents: exocarpi, mesocarpi i endocarpi, la primera correspon a la veritable epidermis (monoestratificat i cutinitzat). La funció principal d'aquest pericarpi és protegir la llavor.
En el creixement de l'ovari, per formar un fruit intervenen les hormones de creixement: auxina o àcid indolacètic, giberelines, citocinines i etilè. L'auxina és induïda pel gra de pol·len i l'òvul fecundat. Així, la majoria dels fruits impliquen la formació de llavors, però certes plantes poden produir fruits sense que això passi. Aquests fruits es diuen partenocárpics i entre molts altres hi ha els plàtans, les figues, i les taronges. El fenomen es deu al fet que es formen hormones de creixement espontàniament o a conseqüència de la pol·linització que actua com a estímul. D'aquesta manera, s'ha aconseguit produir melons, pinyes i tomàquets sense fecundació prèvia, amb la simple injecció d'auxines a l'ovari.
El fruit és exclusiu de les angiospermes, i en presenten totes. A les plantes gimnospermes i altres plantes sense flors, no hi ha vertaders fruits, encara que a estructures reproductives com les pinyes dels pins o els gàlbuls dels ginebres, comunament se'ls pren per fruits quan en realitat són pseudofruits. D'altra banda, en diversos grups d'angiospermes el fruit pot incorporar altres parts de la flor: el receptacle (quan l'ovari és ínfer), el calze, els pètals, l'eix de la inflorescència, o fins i tot pot constituir-se en fruit tota una infructescència.
Els fruits són el mitjà utilitzat per moltes plantes per difondre les seves llavors. La majoria de fruits comestibles han estat desenvolupats per les plantes per tal d'explotar els animals com a mitjà de dispersió de les llavors, i molts animals (inclosos els humans en certa manera) han passat a dependre de les fruites com a font d'aliments. Els fruits representen una part important de la producció agrària i alguns, com la magrana, han adquirit nombrosos significats culturals i simbòlics.
Fruits i fruites miniatura|Parada de fruita al mercat de la Boqueria. Lingüísticament parlant, tota fruita és un fruit comestible.fuita, diccionari en línia del DIEC Hi ha fruits com la poma, l'ananàs o el raïm que es consideren fruites, però també hi ha d'altres com l'albergínia, el tomàquet o el cogombre que es consideren com a verdures. La diferenciació no és clara i atès que la decisió de considerar un fruit com a fruita o com a verdura té efectes aranzelaris, impositius o reglamentaris, de vegades la legislació pot establir normes amb definicions que contradiuen els usos culturals d'algunes zones. En aquest sentit la Comissió Europea, a la Directiva 2001/113/CE del 20 de desembre del 2001Directive 2001/113/CE du Conseil du 20 décembre 2001 relative aux confitures, gelées et marmelades de fruits, ainsi qu'à la crème de marrons, destinées à l'alimentation humaine, Journal officiel des Communautés européennes, 12-01-2002 que defineix la confitura com una barreja de fruita i sucre, va considerar com a fruites algunes verdures com el tomàquet, la pastanaga o el moniato; cal fer notar que en el cas de la pastanaga i el moniato ni tan sols es tracta d'un fruit sinó d'arrels modificades. En el cas del tomàquet, la legislació dels Estats Units no el considera un fruit com l'europea, sinó una verdura seguint el criteri que el seu consum habitual no és com a postres. http://caselaw.lp.findlaw.com/scripts/getcase.pl?court=US&vol=149&invol=304 U.S. Supreme Court NIX v. HEDDEN, 149 U.S. 304 (1893)
D'altra banda, es denomina com a fruita seca als fruits d'algunes plantes amb poc contingut d'aigua com ametlles, pinyons o avellanes. Aquesta denominació com a fruita és present també a algunes llengües properes al català com l'italià (frutta secca) però no a d'altres com el francès (fruit sec) o l'occità (fruch sec).
En gastronomia s'utilitza el terme fruites del bosc per a designar un conjunt de diferents fruites petites i comestibles que tradicionalment no eren de conreu, sinó que es collien en arbustos silvestres, com la maduixa, el gerd, el nabiu, la móra o la riba. Un altre terme modern és el de fruita dolça que en agricultura, economia i comerç s'aplica a fruites com la pera, la poma, l'albercoc, el préssec, la nectarina o la pruna.
Funcions del fruit miniatura|Avellanes La funció principal dels fruits és la de protegir les llavors durant el seu desenvolupament, aquesta és la principal raó adduïda pels erudits per explicar el tancament de carpels a les primeres angiospermes. A través de la seva evolució les plantes amb flors han desenvolupat nous tipus de fruits i noves estratègies per a la dispersió de les llavors contingudes en ells, de manera que a les espècies actuals hi ha una gran varietat de fruits amb colors, formes, estructures accessòries i sabors, cadascun especialitzat en una forma diferent de dispersió de les llavors.
Sigui quin sigui el seu tipus i aspecte, el fruit compleix diverses funcions importants: Contenir i protegir la llavor. Contribuir a la dispersió de la llavor. Atraure els animals que dispersen les llavors.
Hi ha fruits que s'assequen i s'obren a la maduresa, alliberant les llavors que cauen a terra simplement per gravetat. D'altres, quan s'obren emeten les llavors de manera explosiva, llançant-les a grans distàncies. Els fruits carnosos acostumen a dependre dels animals, que porten la fruita a altres llocs o se'ls mengen i s'emporten les seves llavors en el tracte digestiu per ser expulsades lluny del seu lloc d'origen. Certs fruits són coberts de punxes que s'agafen al pèl dels mamífers o a les plomes de les aus, i d'aquesta manera poden recórrer grans distàncies. Un exemple seria l'espina-xoca. També hi ha d'altres dotats d'ales o plomalls que els permeten volar per un temps abans d'arribar a terra, com en el cas dels fruits de la dent de lleó.
Els animals que mengen fruits i dispersen les seves llavors han contribuït a la reproducció selectiva de les plantes que produeixen els millors fruits.
Molts fruits tenen importància econòmica com a font d'aliment i matèries primeres. Als fruits comestibles se'ls coneix comunament com a fruita, i si tenen poc contingut d'aigua, fruita seca.
La dispersió de les llavors Atenent a la pressió evolutiva de la dispersió de les diàspores que contenen, els fruits són òrgans molt plàstics en l'aspecte adaptatiu, de manera que n'hi ha una gran diversitat. Les diverses estructures que presenten depenen en gran manera la manera de dispersar les llavors que contenen. Aquesta dispersió es pot aconseguir a través de diferents mecanismes, hi ha cinc modalitats principals de dispersió de llavors: la gravetat (baricòria), el vent, l'aigua, els animals i la mateixa planta, com en el cas de la dehiscència explosiva.
Baricòria La dispersió per baricòria utilitza la gravetat per tal d'aconseguir la dispersió de les llavors. La gravetat fa caure els fruits de la planta quan són madurs. Fruits que exhibeixen aquest tipus de dispersió són, per exemple, les peres, el caqui i el maracujà. A més la seva forma arrodonida els permet, un cop caiguts, rodolar per aconseguir una distància més llarga. La dispersió per efecte de la gravetat també permet una segona fase d'allunyament per mitjà de l'aigua o dels animals.
Anemocòria miniatura|Els vil·lans del dent de lleó en ple vol La dispersió per anemocòria és una forma de dispersió de les llavors que utilitza el vent com a mitjà de transport. L'anemocòria es presenta en general en llavors petites i seques (com en les orquídies) o dotades d'estructures en forma d'ales o plomalls que augmenten la seva superfície i el seu fregament amb l'aire retardant la seva caiguda i facilitant el transport pel vent.Gurevitch, J., Scheiner, S.M., & G.A. Fox (2006). Plant Ecology, 2nd ed. Sinauer Associates, Inc., Massachusetts. Alguns exemples són: Llavors o fruits alats: habitualment són fruits de tipus sàmara (com en el cas dels aurons) o el cas d'algunes espècies de pins. Expansions filiformes (genèricament anomenades vil·lans): poden ser fruits de tipus aqueni (com en el cas de la vidalba o els cards) o en altres casos de llavors molt petites, que poden apareixen envoltades per una massa cotonosa, és el cas dels pollancres (Populus), els salzes (Salix) o les bogues (Typha).
Hidrocòria La dispersió per hidrocòria és un mecanisme de dispersió de les llavors que utilitza l'aigua. En aquest cas, les llavors estan adaptades a aquest medi aquós presentant membranes que garanteixen la impermeabilitat, i cambres d'aire o d'oli que faciliten la flotació. El coco (Cocos nucifera), n'és un exemple clàssic; és més lleuger que l'aigua i això li permet surar llargament a la superfície marina fins a alguna platja, de vegades molt remota respecte al seu origen.
Zoocòria miniatura|Els fruits de l'apegalosa que s'enganxen als animals i a la nostra roba La dispersió per zoocòria utilitza els animals com a mitjà de transport de les llavors. La participació de l'animal pot ser involuntària o voluntària. Es pot parlar de diversos tipus de zoocòria, segons el grup animal que actua de transport: ocells (ornitocòria), mamífers (mamaliocòria), i rèptils (herpetocòria). Per a la zoocòria les llavors o els fruits presenten parts externes especialitzades que faciliten la seva associació amb els animals. Es diferencien dues modalitats: Ectozoocòria: les llavors o fruits s'adhereixen a la superfície dels animals (pèls o plomes) per mitjà de substàncies adhesives o d'estructures mecàniques que afavoreixen la fixació, com ara ganxos o arpons. Aquest transport extern és habitualment involuntari. Un exemple seria l'apegalosa. Endozoocòria: els animals s'empassen les llavors en menjar-se el fruit, normalment de consistència carnosa per atraure els seus agents dispersants.
Autocòria La dispersió per autocòria implica que la mateixa planta s'encarrega activament de disseminar les seves llavors. Es dona en les plantes que han desenvolupat mecanismes adaptatius per allunyar les seves llavors. La boleoautocòria consisteix en l'ejecció de la llavor, normalment a causa de tensió higroscòpica per un moviment brusc de torsió de les dues valves, és el cas d'algunes lleguminoses com la ginesta (Spartium junceum). Un altre exemple és l'esquitxagossos, quan el fruit és madur el més mínim fregament provoca el seu esclat per la pressió hidroestàtica.
Tipus de fruits En funció dels diferents criteris de base, es poden establir diverses tipologies de fruits, fent-se complicat una delimitació total, clara i lògica. Sovint no hi ha ple consens en aquestes subdivisions.
Segons la naturalesa del pericarpi Secs: el seu pericarpi és dur, llenyós, no comestible. Carnosos: el seu pericarpi o part d'ell, és tou i generalment comestible (però no sempre per als humans).
Segons el nombre de llavors que conté Monosperm: contenen una sola llavor. Polisperms: produeixen moltes llavors.
Segons deixin en llibertat o no a la llavor Indehiscents: no s'obren per si mateixos. Dehiscents: tenen un mecanisme d'obertura per a alliberar la llavors. Tipus de dehiscència Poricida: obertura per porus. Septicida: obertura pels envans. Loculicida: obertura pel nervi mitjà. Septifraga: es trenquen els envans interns del fruit. Transversal: obertura per pla transversal a l'eix del fruit.
Segons les parts de la flor que intervenen en la seva formació Simples: un sol fruit procedent d'un sol ovari. Policàrpics: agrupació de fruits simples. Complexos: en la seva formació intervé l'ovari i altres parts de la flor. Sinantocàrpics: conjunt de fruits que procedeixen d'una inflorescència.