Antonio Canova (Possagno, Vèneto, 1 de novembre de 1757 - Venècia, 13 d'octubre de 1822) va ser un escultor venecià. És considerat com el màxim exponent del Neoclassicisme italià, i per això ha rebut el sobrenom de el nou Fídies. També se'l considera l'últim gran artista de l'escultura italiana.
Va ser sobretot el cantor de la bellesa ideal femenina, exempta d'afectació: basta a tal propòsit recordar les obres inspirades per les tres Gràcies i per Hebe, del Museu de Forlì, o també algunes de les seues obres mestres, com ara la Venus sortint del bany, La Venus Itàlica i l'estàtua dedicada a Paulina Borghese. El seu art i el seu geni van exercir una gran i decisiva influència en l'escultura de la seua època.
Va iniciar joveníssim el mateix aprenentatge, desenvolupant-lo exclusivament a la ciutat de Venècia, situada a prop de 80 km de la seua localitat natal, Possagno. A Venècia va començar a esculpir les seues primeres obres. L'ambient venecià va ser per al jove Canova el de la seua formació. Hi va absorbir, especialment durant el seu primer període de producció artística, la influència de l'escultor del Gian Lorenzo Bernini, indiscutit mestre de l'estil barroc.
Als vint-i-dos anys es va traslladar a Roma, on va trobar la manera d'identificar i conèixer els principals protagonistes de l'art neoclàssic, inserint-se amb aquests en el clima de capital de la cultura del qual gaudia la ciutat capitolina al . Després de la seua mort, i durant tot el , els crítics van estar d'acord en el fet que, amb Canova, Itàlia va gaudir d'un paper principal en el panorama escultòric europeu, com mai no ho havia fet.
Infantesa i adolescència A l'edat de quatre anys, Canova es va quedar orfe de pare. La mare, que s'anomenava Angela Zardo, després de no gaire temps, va contraure un nou matrimoni amb un home anomenat Francesco Sartori i immediatament després es va traslladar a la propera localitat de Crespano del Grappa.
Antonio va romandre a Possagno amb l'avi, Pasino Canova, picapedrer i també escultor local de discreta fama. Aquest, havent-se adonat de la vocació per l'art i l'escultura del seu net, va procurar formar-lo i guiar-lo en les seues primeres passes.
La sensibilitat d'Antonio Canova va impregnar-se d'aquests coneixements molt profundament, tant com per a quedar-ne marcat durant tota la seua vida.
Ja des d'infant, Canova va demostrar posseir una predisposició per l'escultura, modelant, amb l'argila de Possagno, petites, però bellíssimes obres.
Hi ha un famós episodi que narra, com sent encara un jove artista, amb sis o set anys, durant un refinat sopar de nobles personalitats venecianes a la vil·la d'Asolo del senador Giovanni Falier, va suscitar una enorme impressió entre els convidats esculpint en la mantega, en breu temps però amb gran mestria i destresa, la figura d'un lleó. L'amo de la casa, intuint les grans possibilitats i el gran talent del jove, es va interessar personalment pel seu futur, proporcionant-li els estudis i una idònia formació professional.
Amb onze anys, Canova començà a treballar a Pagnano d'Asolo, a l'estudi d'escultura de Giuseppe Bernardi Torretti, no molt lluny de Possagno. Certament va ser l'ambient que hi va viure i els ensenyament que hi va rebre els factors que van determinar el creixement artístic del petit Tonin. Amb l'ajut dels seus mestres, els Torretti, Canova va trobar la manera de ser introduït al prestigiós món venecià, ja ric d'esdeveniments artístics i culturals, però encara sota la influència de l'estil Rococó.
A la ciutat de Venècia va aprofundir i estudiar el dibuix, freqüentant l'escola de nu de l'Acadèmia, on va practicar trobant inspiració en les còpies en guix de la Galeria de Filippo Farsetti.
La galeria d'art L'any 1775, amb divuit anys i a la recerca de nous estímuls i de noves experiències, va deixar l'estudi dels Torretti i va obrir-ne un de propi; una galeria d'art amb la qual va començar el seu ascens artístic que acabaria fent-lo famós, primer a Venècia, al Vèneto i a Llombardia, i després, a poc a poc, arreu d'Europa. Les primeres obres que va produir van ser: Orfeu i Eurídice (1776) i Dèdal i Ícar (1779), per comanda del procurador Pietro Vittor Pisani.
Deixant a banda la influència de l'escultura del set-cents, es va inspirar al classicisme grec, però sense caure mai en la imitació.
El trasllat a Roma miniatura|esquerra|Les tres Gràcies L'any 1779, després d'haver exposat el Dèdal i Ícar a la fira de la Sensa a la piazza San Marco de Venècia, i d'haver-ne obtingut càlids i amplis reconeixements, decidí traslladar-se a Roma, el que va fer el 9 d'octubre d'aquell mateix any. A Roma va estudiar les estàtues antigues i va freqüentar l'escola de nu de l'Accademia di Francia i dels Museus Capitolins, on va poder conèixer els principals protagonistes de l'art neoclàssic i fer pròpies les teories artístiques de "noble simplicitat" i "tranquil·la grandesa" de Johann Joachim Winckelmann. Li va resultar fàcil inserir-se en el clima de capital de la cultura del qual va gaudir Roma en el , reeixint també a créixer com artista, exercint-hi durant un llarg temps la seua activitat. Va ser precisament a Roma, on va iniciar-se el reconeixement al seu geni i al seu talent, que després li va procurar l'èxit i la fama mundials.
A Roma es va allotjar al Palazzo Venezia i va ser hoste de l'ambaixador venecià Girolamo Zulian, apassionat de l'art i gran mecenes d'artistes, particularment dels venecians; l'arquitecte Giannantonio Selva, Francesco Piranesi, el pintor Pier Antonio Novelli, Giacomo Quarenghi, Raffaello Morghen i Giovanni Volpato.
L'amic Zulian li va fer les primeres comandes i, personalment, li va encarregar l'estàtua de Teseu sobre el Minotaure (1781) i la de Psique (1793), que mostren com l'artista es va esforçar a crear formes en les que s'encarnara l'ideal neoclàssic de bellesa, eliminant torsions, drapats i tots aquells elements excessius típics de l'art barroc, obtenint-hi una forma pura, capaç de transmetre sentiment i acció, però amb una "tranquil·la grandesa".
Durant l'estada romana va conèixer la filla del gravador Giovanni Volpato, Domenica Volpato, iniciant amb ella una amistat i una relació difícil i molt problemàtica. A Roma, Canova va aconseguir les seues obres més belles: Eros i Psique, Les tres Gràcies i moltes més.
Pintura miniatura|Autoretrat, 1792
Antonio Canova també va practicar la pintura, però en aquest camp artístic no va destacar, produint obres que no podien ser comparades amb l'esplendor i magnificència de les seues escultures; així, com a pintor no va ser mai considerat un artista de primer nivell.
Durant l'ocupació de Roma per part de França, va abandonar la ciutat, i va tornar a la seua vila natal, Possagno. En els dos anys que hi va viure, es va dedicar exclusivament a la pintura.
El mateix Canova tenia dubtes sobre la seua producció artistica sobre llenç. No obstant això, en les seues pintures es mostren de manera transparent tant la forta emotivitat de l'artista com les innovacions que anava introduint en la seua producció estatuària oficial.
Als seus íntims, Canova els confessava que pintava per a si mateix, i això fa comprendre millor la seua timidesa en mostrar al públic aquestes obres que, de vegades, gairebé amagava. No és estrany, per tant, que la seua obra pictòrica romanguera gairebé en la seua totalitat en mans de l'artista: avui dia és possible contemplar-ne la col·lecció al Museu Gipsoteca Canoviana de Possagno, en la que va ser la seua casa natal. S'hi troben al voltant de 300 obres de l'artista, en bona part procedents de l'estudi romà de Canova.
Entre els seus llenços s'hi troba un autoretrat, un retrat de T. Lawrence i Les tres Gràcies, oli sobre llenç del 1799 i la Lamentació sobre Crist mort, Possagno, 1800.
Influència de l'art grec miniatura|esquerra|Homer, còpia romana del Canova va tenir el gran mèrit artístic, més que qualsevol altre escultor, de fer reviscolar a les seues obres l'antiga bellesa de les estàtues gregues; però sobretot la gràcia, no ja entesa com a epidèrmica sensualitat rococó, sinó com una qualitat, que només mitjançant el control de la raó pot transformar els aspectes bells, i subtilment sensuals, en un ideal que l'artista només pot representar evitant les passions violentes i els gestos exasperats.
Canova havia estudiat les tècniques dels antics escultors grecs: des del dibuix (esbós), idea inicial d'una obra, passava a l'esbós en terracota, en argila crua o en cera, materialitzant aviat la forma real de l'obra.
La segona fase era la dedicada a l'estàtua en argila sobre la qual es colava el guix. Sobre aquest model es fixaven les marques que, mitjançant l'ús un compàs especial (pantògraf), servien per a traslladar al marbre les proporcions exactes del model en guix.
Algunes d'aquestes obres en guix, plenes de marques, són avui dia peces úniques al món i considerades vertaderes obres mestres, atès que ja no existeixen els seus originals en marbre per haver estat destruïts o perduts. Entre altres, cal esmentar el monument a George Washington, destruït en un incendi als Estats Units, el bust de Joachim Murat i el de Carolina Bonaparte, reis de Nàpols.
També va veure's influït pels clàssics de la literatura grega, que solia fer-se llegir mentre treballava; i sobretot, per les obres d'Homer. Canova era també un gran treballador, capaç de restar al taller 12 o 14 hores al dia sense cap pausa. Aquests fets estan reflectits en la correspondència amb el seu amic Melchior Cesarotti.
L'estil inconfusible Antonio Canova treballà pels papes, sobirans, emperadors i prínceps d'arreu del món. En les seues escultures solia usar marbre blanc, el qual reeixia a fer-lo harmoniós, modelant-lo amb plasticitat i gràcia, finor i lleugeresa, de manera que les seues figures semblaven gairebé disposar de moviment; viure en la seua immobilitat.
Una altra característica peculiar del seu talent era el polit de les seues obres, sempre refinat al màxim, gràcies al qual les seues obres gaudien d'un especial efecte de lluminositat que n'accentuava la natural i esplèndida bellesa; una bellesa radiant de puresa, segons els cànons del classicisme més ortodox, la representació de la bellesa idealitzada, eterna i universal.
Classificació de les seues obres La classificació de les obres de Canova pot fer-se dividint la seua producció en dues categories principals; els monuments fúnebres i les al·legories mitològiques.
Monuments fúnebres miniatura|Monument fúnebre de Maria Cristina d'Àustria Pertanyen al primer grup els monuments fúnebres realitzats entre 1782 i 1819, per a:
Climent XIII, (Roma, Basílica de Sant Pere al Vaticà, 1787 - 1792, marbre). Climent XIV, (Roma, Basílica dels Sants Apòstols, 1787, marbre). Stuardi, (Roma, Basílica de Sant Pere del Vaticà, 1817 - 1819, marbre), Vittorio Alfieri, (Florència, Basílica de la Santa Creu), 1806 - 1810, marbre. Francesco Pesaro, (Venècia, Museu Correr, 1799, marbre). Maria Cristina d'Àustria, (Viena, Augustinerkirche, 1798-1805, marbre).
En el cas dels monuments fúnebres, Canova solia adoptar l'esquema clàssic, amb tres nivells superposats.
Als monuments dedicats als papes, Climent XIII i Climent XIV, al primer nivell s'hi troben les estàtues que representen les imatges al·legòriques, que pretenen indicar el sentit de la mort. Al segon nivell se situa l'element central del monument; el sarcòfag. Al tercer nivell, dominant el conjunt des de dalt, l'estàtua que representa el papa. Aquest era un esquema consolidat que especialment havia caracteritzat gairebé tota la producció relativa als monuments fúnebres del .
Al monument a Maria Cristina d'Àustria, això no obstant, Canova eludeix la tradició aportant-hi una variació; introdueix una representació d'ultratomba, idealitzada amb una piràmide vers la qual s'acosta un petit seguici fúnebre en l'intent de creuar el llindar que separa la vida de la mort.