La Guerra del Yom Kippur, Guerra del Ramadà o Guerra d'Octubre, també coneguda com la Guerra Araboisraeliana de 1973 o la Quarta Guerra Araboisraeliana, fou una guerra començada el 6 d'octubre de 1973 per Egipte i Síria per tal d'intentar recuperar els territoris perduts (el Sinaí i els Alts del Golan respectivament) en mans d'Israel el 1967 en la Guerra dels Sis Dies.
Els àrabs agafaren els israelians per sorpresa, en la festivitat del Yom Kippur, festivitat que té lloc deu dies després del començament del nou any jueu, i la festa més important en el judaisme, que coincidí amb el mes musulmà del Ramadà. L'exèrcit israelià estava parcialment desmobilitzat amb motiu de la festivitat, i això ajudà egipcis i sirians a una ràpida penetració dins els territoris; així i tot, els soldats israelians pogueren anar al front amb gran rapidesa atesa la nul·la circulació civil per carreteres i autopistes.
Després d'intensíssims combats en què tots els exèrcits foren abastits per les dues superpotències del moment, (els Estats Units enviaven armament cap a Israel a un ritme de 900 tones diàries, mentre que la Unió Soviètica inicià el dia 13 un pont aeri per a subministrar material a egipcis i sirians), a poc a poc l'exèrcit israelià anà recuperant terreny, i travessà el Canal de Suez pel sud, amenaçant d'arribar a la capital egípcia. Pel que fa als alts del Golan, l'exèrcit israelià, després d'un combat de forces helitransportades, prengué per assalt el cim de la muntanya Hermon, punt avançat de la defensa síria. La guerra va estar a punt de portar al conflicte les dues superpotències nuclears.William B. Quandt, Peace Process: American diplomacy and the Arab-Israeli conflict since 1967, p. 104
Mentrestant, Washington i Moscou, es reuniren per a redactar un pla de pau que permetés la fi de les hostilitats. Després d'intenses negociacions, i veient els països àrabs que no podrien guanyar, es declararà l'alto el foc el dia 24 d'octubre. Al final de les hostilitats, les tropes israelites eren a només 40 km de Damasc i a 101 km del Caire.
La guerra va tenir implicacions molt fondes: el món àrab, humiliat per la desfeta de l'aliança entre Egipte, Síria i Jordània en la Guerra dels Sis Dies, se sentí psicològicament reivindicat pels primers èxits del conflicte. A Israel, malgrat els impressionants èxits operatius i tàctics en el camp de batalla, la guerra havia posat punt final al sentiment d'invencibilitat i complaença. La guerra també desafià moltes assumpcions americanes: els Estats Units començaren nous esforços de mediació i de pau. Aquests canvis prepararen el camí per al posterior procés de pau. Els Acords de Camp David van fer que el Sinai tornés a Egipte i que es normalitzessin les relacions, i Egipte fou el primer país àrab que reconegué pacíficament l'estat d'Israel. Egipte va anar deixant progressivament de pertànyer a l'esfera d'influència soviètica.
Rerefons La guerra formava part del conflicte araboisraelià, una disputa en marxa que portava en marxa des de 1948, quan es creà l'estat d'Israel. Durant la Guerra dels Sis Dies de 1967, Israel havia conquerit a Egipte la península del Sinaí i gairebé la meitat dels Alts del Golan de Síria.
D'acord amb Chaim Herzog:
La decisió israelita havia de ser enviada als estats àrabs pel govern americà. Els Estats Units van ser informats de la decisió, però no sabien que havien de transmetre-la. No hi ha proves que Egipte o Síria la rebessin. La decisió va ser mantinguda com un alt secret als cercles governamentals israelians i l'oferta va ser retirada a l'octubre de 1967.Shlaim, p.254.
Tant Egipte com Síria volien recuperar els territoris perduts a la Guerra dels Sis Dies. El setembre del 1967, la Conferència Àrab de Khartum publicà els "tres no", decidint que "no hi hauria pau, ni reconeixement ni negociació amb Israel". En el transcurs dels anys posteriors a la guerra, Israel construí línies de fortificacions tant al Sinaí com als Alts del Golan. El 1971, Israel gastà 500 milions de dòlars, fortificà les seves posicions al Canal de Suez, en una cadena de fortificacions i treballs gegantins coneguts com la Línia Bar Lev, en honor del general israelià Chaim Bar-Lev.
El President d'Egipte Gamal Abdel Nasser va morir al setembre de 1970, sent succeït per Anwar El Sadat. Sadat, en resposta a una iniciativa de l'intermediari de les Nacions Unides Gunnar Jarring, declarà que si Israel es comprometia a retirar les seves forces armades del Sinaí i de la Franja de Gaza, a aconseguir un assentament just pel problema dels refugiats, a retirar les seves forces armades de tots els territoris ocupats des del 5 de juny de 1967 i a implementar les altres provisions de la Resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides com demanava Jarring, Egipte estaria "disposat a assolir un acord de pau amb Israel". Israel respongué que no hi hauria retirada fins a les fronteres del 5 de juny de 1967."The Jarring initiative and the response," Israel's Foreign Relations, Selected Documents, vols. 1–2, 1947–1974.
Sadat esperava que si causava encara que fos una derrota limitada als israelians, lstatu quo podria alterar-se. Hafez al-Assad, líder sirià, tenia una opinió diferent. Tenia pocs interessos en les negociacions, i pensava que reprendre els Alts del Golan seria purament una opció militar. Després de la Guerra dels Sis Dies, Assad havia iniciat una gran construcció militar i esperava fer de Síria la potència militar dominant dels estats àrabs. Amb l'ajut d'Egipte, Assad creia que el seu nou exèrcit podria guanyar a Israel i assegurar el paper de Síria a la regió. Assad només contemplava les negociacions un cop als Alts del Golan haguessin estat reconquerits per la força, la qual cosa induiria a Israel a rendir la Cisjordània i Gaza, entre altres concessions.
Sadat també tenia importants preocupacions domèstiques en voler la guerra. "Els tres anys des que Sadat havia ocupat el càrrec... van ser els més desmoralitzadors de la història d'Egipte... Una economia dissecada s'afegia a l'abatiment de la nació. La guerra era una opció desesperada."Rabinovich, p. 13. A la seva biografia de Sadat, Raphael Israeli argumentà que Sadat creia que el nucli del problema es trobava a la gran vergonya de la Guerra dels Sis Dies, i abans que es pogués fer cap reforma creia que s'havia de superar aquella vergonya. L'economia d'Egipte estava en runes, però Sadat sabia que les grans reformes que creia necessàries serien molt impopulars en grans capes de la societat. Una victòria militar li donaria la popularitat que necessitava per fer canvis. Una part de la població egípcia, principalment els estudiants universitaris que llançaven àmplies protestes, volien decididament una guerra per reclamar el Sinaí i era molt molest que Sadat no n'hagués llançat una en els seus 3 primers anys al càrrec.
La resta d'estats àrabs no es mostraren tan decidits a llançar-se a una nova guerra. El rei Hussein de Jordània temia una altra gran pèrdua de territori com havia passat a la Guerra dels Sis Dies, en la que Jordània va perdre tota la riba occidental, territori que havia conquerit i annexionat el 1948-49 i havia doblat la seva població. Sadat també donava suport a les reclamacions de l'Organització d'Alliberament de Palestina (OLP) sobre la Riba Occidental i Gaza, i en el fet d'una victòria promesa per Iàssir Arafat que els donaria el control. Hussein encara veia la Riba Oest com a part de Jordània i volia que tornés al seu regne. A més, durant la crisi de Setembre Negre de 1970, gairebé havia esclatat una guerra civil entre l'OLP i el govern jordà. A la guerra, Síria va intervenir militarment al costat de l'OLP, allunyant-se de Hussein.
Iraq i Síria també mantenien unes relacions tenses; i els iraquians es negaren a unir-se a l'ofensiva inicial. El Líban, que compartia frontera amb Israel, no s'esperava que entrés a la guerra a causa del seu petit exèrcit i ja tenia una inestabilitat evident. Els mesos anteriors a la guerra van veure a Sadat llançant-se a una ofensiva diplomàtica intentant guanyar-se suports per a la guerra. A la tardor de 1973, reclamà el suport a més d'un centenar d'estats. Aquests eren principalment els països de la Lliga Àrab, el Moviment de Països No Alineats i l'Organització d'Unitat Africà. Sadat també treballà per guanyar-se el favor a Europa, tenint alguns èxits abans de la guerra. El Regne Unit i França se situaren per primera vegada amb les potències àrabs contra Israel al Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
Fets que portaren a la guerra Després del rebuig de la iniciativa de pau de Sadat per part d'Israel, que proposava una retirada total israeliana fins a les fronteres de 1967 a canvi d'un tractat de no-bel·ligerància,Rabinovich, p. 12 Sadat declarà Egipte estava preparat per "sacrificar un milió de soldats" per recuperar el seu territori perdut.Morris 2001, p. 390. Des de finals de 1972, Egipte començà a concentrar els esforços en millorar les seves forces, rebent de la Unió Soviètica caces MiG-21, míssils antiaeris SA-2, SA-3, SA-6 i SA-7, tancs T-55 i T-62, canons antitanc RPG-7, i el míssil guiat antitanc AT-3 Sagger, i millorà les seves tàctiques militars, basades en les doctrines de batalla soviètiques. Els generals polítics, que majoritàriament havien estat els responsables de la desfeta de 1967, van ser substituïts per militars competents.Heikal, 22
El paper de les superpotències, també, va ser un factor important en l'esclat d'ambdues guerres. La política de la Unió Soviètica va ser una de les causes de la feblesa militar egípcia. El president Nasser només era capaç d'obtenir el material per un mur de míssils antiaeris després de visitar Moscou i pregar-ho als líders del Kremlin. Els va dir que si no rebia els subministraments, hauria de tornar a Egipte i dir al seu poble que Moscou els havia abandonat, i llavors abandonar el poder a un dels seus pars que podria arribar a un tracte amb els americans. Llavors, els americans tindrien les mans lliures a la regió, la qual cosa Moscou no podia permetre. miniatura|El President egipci Anwar Sadat. Un dels objectius no declarats d'Egipte de la Guerra de Desgast era forçar la Unió Soviètica a portar subministraments a Egipte amb més armes avançades. Egipte creia que l'única manera de convèncer els líders soviètics de les deficiències dels avions i de l'armament de la defensa aèria subministrat a Egipte després de 1967 era posar a prova l'armament soviètic contra l'armament avançat que els Estats Units havien subministrat a Israel.
La política de Nasser després de la derrota de 1967 entrà en conflicte amb la Unió Soviètica. Els soviètics volien evitar una nova conflagració entre àrabs i israelians a fi de no deixar-se arrossegar a una confrontació amb els Estats Units. La realitat de la situació semblà aparent quan les superpotències es trobaren a Oslo i acordaren mantenir lstatu quo. Això era inacceptable pels líders egipcis, i quan es descobrí que els preparatius egipcis per travessar el canal estaven sent filtrada, es convertí en imperatiu que els soviètics sortissin d'Egipte. El juliol del 1972, Egipte expulsà uns 20.000 consellers militars soviètics del país i reorientà la política exterior soviètica vers una més favorable amb els Estats Units. Els sirians es mantingueren alineats amb la Unió Soviètica.