Latac a Mers el-Kebir (o batalla de Mers el-Kebir) del 3 de juliol de 1940, durant la Segona Guerra Mundial, va ser un atac naval britànic contra vaixells neutrals de la Marina francesa a la base naval de Mers el-Kebir, prop d'Orà, a la costa de l'Algèria francesa. L'atac va ser la part principal de lOperació Catapulta, un pla britànic per neutralitzar o destruir vaixells francesos neutrals per evitar que caiguessin en mans alemanyes després de la derrota aliada a la batalla de França. El bombardeig britànic de la base va causar la mort de 1.297 soldats francesos, va enfonsar un cuirassat i va danyar cinc vaixells més, per una pèrdua britànica de cinc avions abatuts i dos tripulants morts.
L'atac per aire i mar va ser realitzat per la Royal Navy, després que França hagués signat armisticis amb Alemanya i Itàlia, que van entrar en vigor el 25 de juny. De particular importància per als britànics van ser els cinc cuirassats de les classes Bretagne i Richelieu i els dos cuirassats ràpids de la classe Dunkerque, la segona força de vaixells capitals més gran d'Europa després de la Royal Navy. El gabinet de guerra britànic temia que els vaixells caiguessin en mans de l'Eix. L'almirall François Darlan, comandant de la marina francesa, assegurà als britànics, fins i tot després dels francesos signessin armisticis amb Alemanya i Itàlia, que la flota romandria sota control francès, però Winston Churchill i el Gabinet de Guerra van considerar que el risc era massa gran. Darlan va rebutjar repetidament les sol·licituds britàniques de posar la flota sota custòdia britànica o traslladar-la a les Índies Occidentals franceses, fora de l'abast alemany.
L'atac britànic va ser condemnat a França com un atac a una nació neutral i el ressentiment va sorgir durant anys pel que es considerava una traïció per part d'un antic aliat. Els francesos pensaven que les seves garanties eren honorables i haurien d'haver estat suficients. El mariscal Philippe Pétain, que va ser nomenat primer ministre de França el 16 de juny, va trencar les relacions diplomàtiques amb el Regne Unit el 8 de juliol.
Els avions francesos van prendre represàlies bombardejant Gibraltar i els vaixells francesos van intercanviar foc diverses vegades amb els britànics, abans que s'observés una treva tàcita a la Mediterrània occidental. El 27 de novembre de 1942, després de l'inici de l'operació Torxa, la invasió aliada del nord d'Àfrica francès, l'armada francesa va frustrar el Cas Anton, una operació alemanya i italiana per capturar els seus vaixells a Toulon, esfondrant-los. El 1997, Martin Thomas va escriure que l'atac britànic a Mers el-Kebir continua sent controvertit, però que altres historiadors han escrit que demostrava al món que Gran Bretanya continuaria lluitant.
Rerefons L'armistici franco-alemany
Després de la caiguda de França el 1940 i de l'armistici entre França i l'Alemanya nazi, el gabinet de guerra britànic estava preocupat pel control de la marina francesa. Les marines francesa i alemanya combinades podrien alterar l'equilibri de poder al mar, amenaçant les importacions britàniques a l'Atlàntic i les comunicacions amb la resta de l'Imperi Britànic. A l'article 8, paràgraf 2 dels termes de l'armistici, el govern alemany "va declarar solemnement i fermament que no tenia intenció de fer demandes sobre la flota francesa durant les negociacions de pau" i hi havia termes similars a l'armistici amb Itàlia, però es van considerar. pels britànics per no ser cap garantia de la neutralització de la flota francesa. El 24 de juny, Darlan va assegurar a Winston Churchill contra aquesta possibilitat. Churchill va ordenar que es fes una exigència que la Marine nationale s'unís a la Royal Navy o fos neutralitzada d'una manera garantida per evitar que els vaixells caiguessin en mans de l'Eix. miniatura|upright=.75| Per suggeriment italià, els termes de l'armistici es van modificar per permetre que la flota francesa romangués temporalment als ports del nord d'Àfrica, on podrien ser capturats per les tropes italianes de Líbia. Els britànics van fer un pla de contingència, l'operació Catapulta, per eliminar la flota francesa a mitjans de juny, quan va quedar clar que Philippe Pétain estava formant un govern amb vista a posar fi a la guerra i semblava probable que la flota francesa pogués ser presa per els alemanys (com, efectivament, intentà el 1942). En un discurs al Parlament, Churchill va repetir que l'armistici del 22 de juny de 1940 va ser una traïció a l'acord aliat de no fer una pau separada. Churchill va dir: "Quin valor té això? Pregunteu a mitja dotzena de països; quin és el valor d'una garantia tan solemne? ... Finalment, l'armistici podria ser anul·lat en qualsevol moment amb qualsevol pretext d'incompliment...”.Hansard, War Situation, 25 June 1940, 304–05
La flota francesa havia vist poc combat durant la batalla de França i estava majoritàriament intacta. Per tonatge, al voltant del 40 per cent es trobava a Toló, prop de Marsella, el 40 per cent al nord d'Àfrica francès i el 20 per cent a Gran Bretanya, Alexandria i les Índies Occidentals franceses. Tot i que Churchill temia que la flota fos utilitzada per l'Eix, la necessitat d'equipar, mantenir i armar els vaixells francesos amb articles que eren incompatibles amb els equips alemanys i italians ho va fer poc probable. La Kriegsmarine i Benito Mussolini van fer obertures però Adolf Hitler temia que un intent de presa de possessió provoqués la deserció de la flota francesa als britànics. Churchill i Hitler van veure la flota com una amenaça potencial; els líders francesos van utilitzar la flota (i la possibilitat de la seva reincorporació als Aliats) com a contrapartida de negociació contra els alemanys per mantenir-los fora de la França desocupada (la zona lliure) i del nord d'Àfrica francès. L'armistici depenia del dret francès a equipar els seus vaixells i el ministre de la Marina francès, l'almirall François Darlan, havia ordenat la flota atlàntica a Toló i desmobilitzar-se, amb ordres d'enfonsar els vaixells si els alemanys intentaven prendre'ls.
L'ultimàtum miniatura| El grup més poderós de vaixells de guerra francesos es trobava a Mers el-Kebir a l'Algèria francesa, que comprenia els antics cuirassats Provence i Bretagne, els nous cuirassats Force de Raid Dunkerque i Strasbourg, el portahidroavions Commandant Teste, sis destructors i una canonera Rigault de Genouilly, sota el comandament de l'almirall Marcel-Bruno Gensoul. L'almirall James Somerville, comandant de la Força H, amb base a Gibraltar, va rebre l'ordre de lliurar un ultimàtum als francesos, els termes del qual eren contraris a l'armistici germano-francès. Somerville va passar el deure de presentar l'ultimàtum a un parlant francès, el capità Cedric Holland, comandant del portaavions . Gensoul es va sentir ofès perquè les negociacions s'estaven duent a terme per un oficial menys alt i va enviar el seu lloctinent, Bernard Dufay, la qual cosa va provocar molts retards i confusió. A mesura que les negociacions van continuar, va quedar clar que l'acord era poc probable. Els francesos van fer els preparatius per a l'acció i 42 avions van ser armats i preparats per a l'enlairament. Darlan era a casa el 3 de juliol i no es va poder contactar amb ell; Gensoul va dir al govern francès que les alternatives eren l'internament o la batalla, però va ometre l'opció de navegar cap a les Índies Occidentals franceses. L'eliminació de la flota a les aigües dels Estats Units havia format part de les ordres donades per Darlan a Gensoul en el cas que una potència estrangera intentés apoderar-se dels seus vaixells.
Operació Catapulta Plymouth i Alexandria miniatura|esquerra| Juntament amb els vaixells francesos als ports metropolitans, alguns havien navegat cap a ports de Gran Bretanya o d'Alexandria a Egipte. L'operació Catapulta va ser un intent de prendre aquests vaixells sota control britànic o destruir-los. Els vaixells francesos atracats a Plymouth i Portsmouth van ser embarcats sense previ avís la nit del 3 de juliol. El submarí Surcouf, el més gran del món, havia estat a Plymouth durant l'últim mes. La tripulació va resistir un grup d'embarcament i tres membres de la Royal Navy, inclosos dos oficials, van ser morts, juntament amb un mariner francès. Altres vaixells capturats inclouen els antics cuirassats Paris i Courbet, els destructors Le Triomphant i Léopard, vuit torpediners, cinc submarins i una sèrie de vaixells menors. L'esquadra francesa a Alexandria (Almirall René-Émile Godfroy) que incloïa el cuirassat Lorraine, el creuer pesant Suffren i tres creuers lleugers moderns, va ser neutralitzada per acord local.
L'atac a Mers el-Kebir miniatura| La força britànica comprenia el creuer de batalla , els cuirassats i , el portaavions Ark Royal i una escorta de creuers i destructors. Malgrat l'aproximada equivalència, la flota britànica tenia diversos avantatges decisius: els britànics tenien l'avantatge de poder maniobrar, mentre que la flota francesa estava ancorada en un port estret i les seves tripulacions no esperaven un atac. L'armament principal del Dunkerque i el Strasbourg es trobava davant de la superestructura i no es podia emprar immediatament. Els vaixells capitals britànics tenien canons de 15 polzades (381 mm) i disparaven una salva més pesada que els cuirassats francesos, a més que també disparaven lateralment més que els francesos. El 3 de juliol, abans que les negociacions s'acabessin formalment, sis avions britànics Fairey Swordfish escortats per tres Blackburn Skuas des de l'Ark Royal van llançar mines magnètiques a la sortida del port. La força va ser interceptada per cinc caces francesos Curtiss H-75 que van abatre un Skua al mar amb la pèrdua dels seus dos tripulants, les úniques víctimes mortals britàniques en l'acció.
Els vaixells de guerra francesos van ser ordenats des d'Alger i Toló com a reforç però no van arribar a Mers el-Kebir a temps. Els francesos van posar els seus submarins a Orà, Ariane, Danaé, Diane i Eurydice, en alerta i van fondejar al port exterior a les 3:30 pm.u-boote.fr ARIANE (in French) Accessed 15 October 2022u-boote.fr DANAÉ (in French) Accessed 15 October 2022Sous-Marins Français Disparus & Accidents: Sous-Marin Diane II (in French) Accessed 16 October 2022u-boote.fr EURYDICE (in French) Accessed 15 October 2022 A les 5:54 pm., els quatre submarins van rebre ordres de sortir a la mar. Churchill va ordenar als vaixells britànics que obrís foc al mateix temps i els britànics van començar a les 5:57 pm des de 17.500 iardes (9,9 milles; 16,0 km). La tercera salva britànica va anotar èxits i els magatzems a bord del Bretagne va explotar, el vaixell s'enfonsà amb 977 de la seva tripulació a les 18:09. Després de trenta salves, els vaixells francesos van deixar de disparar; la força britànica va modificar el rumb per evitar el foc de retorn dels forts costaners francesos, però el Provence, el Dunkerque, el destructor Mogador i dos altres destructors van ser danyats; les seves tripulacions els van encallar per evitar que s'enfonsin. Van arribar quatre caces francesos Morane-Saulnier M.S.406, superant en nombre els britànics Skuas. Aleshores, nou caces francesos més van ser detectats a les 19:10 i es va produir una combat en què un Curtiss H-75 i un MS406 van resultar danyats. Van aparèixer tres caces Curtiss més i hi va haver un altre enfrontament. Els quatre submarins francesos no van poder tancar amb els vaixells de guerra britànics. miniatura|