Lluís Maria Güell i Cortina (Vilafranca del Penedès 1909 - Barcelona, 22 de setembre de 2001) fou un pintor, docent i gestor cultural català. Va donar els primers passos com a artista a la seva Vilafranca natal, en els moviments avantguardistes del Penedès i a la revista Hèlix. En la seva obra va predominar el paisatgisme, amb preponderància dels grans celatges, tot i que també va destacar com a pintor de frescos i murals de temàtica religiosa, entre d'altres. Com a docent va ser professor de l'Escola de la Llotja de Barcelona i director de l'Escola Massana entre 1956 i 1976. El 1988 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
miniatura
Biografia Primers passos Lluís Maria Güell va néixer a Vilafranca del Penedès el 4 de juliol de 1909, al carrer de la Palma número 12. Era el quart fill del matrimoni entre Pelegrí Güell i Grau i Antònia Cortina i Mestre, coneguda família de vinaters del Penedès. Va cursar estudis primaris al col·legi Sant Ramon de Penyafort i estudis secundaris a La Salle Bonanova de Barcelona fins al 1927.
Güell, fou, a partir del 1927, deixeble de Joaquim Mir, paisatgista català de renom. La influència del mestre es veu en la primera etapa, en què es va convertir en paisatgista de tendència puntillista, tot i que després evolucionà cap a una tipificació a l'estil de Jean-Baptiste Camille Corot amb celatges i grisos que li dona un toc molt personal. Malgrat tot, Güell va reconèixer que, en un primer moment: “feia caricatures del colorisme i gran ímpetu i frenesí del seu únic mestre” La influència de Mir a l'hora de tenir com a artista una mirada pròpia sobre el tema també es va fer palesa en el seu primer encontre. El mestre li va demanar a l'alumne que triés el paisatge més bonic i que es preparés per pintar-lo. Un cop Güell el va tenir seleccionat, Mir li va demanar que es girés i pintés just el que tenia darrere. Amb això, el mestre pretenia ensenyar que en l'art allò important no és el tema, sinó el que l'artista és capaç de posar-hi d'ell mateix.
Es donà a conèixer a la seva vila natal (Vilafranca del Penedès), adscrit a l'avantguarda surrealista del grup que editava la revista helix. Es tractava d'una publicació impulsada per joves intel·lectuals i universitaris, de la qual Güell n’era autor del disseny, sota la direcció de Joan Ramon Masoliver. El propi director de la revista va reconèixer Güell com el principal aglutinador dels integrants dhelix. El 1929 va fer la seva primera exposició individual a la sala Niu d'Art de l'Orfeó Vilafranquí. Anteriorment, havia participat en algunes exposicions com les col·lectives comarcals de Sant Salvador el 1927 o a Vilafranca el 1928, així com una juvenil a les Galeries Dalmau de Barcelona el 1929. Posteriorment, el 1931 va viatjar a París per motius d'estudi i laborals. Va residir a la ciutat durant gairebé un any. Anteriorment, també havia viatjat a Algèria per ampliar la seva formació. El 30 de novembre de 1933 va inaugurar una exposició individual al Casal de Vilafranca que va tenir un gran ressò mediàtic. La crítica contraposava la seva obra a la de Joaquim Mir i en destacava la composició serena i equilibrada.
El 1934 aconseguí exposar 48 obres a la Sala Parés de Barcelona, un espai que va ser recorrent al llarg de la seva carrera. La mostra li va servir per donar-se a conèixer al públic barceloní i va tenir una gran rebuda per part de la crítica. Posteriorment, va protagonitzar algunes exposicions de gran renom com les de les Galeries Syra i Vilanova i la Geltrú el 1935. El 1936 va esclatar la Guerra Civil, cosa que va significar una ruptura en la carrera de molts artistes. El propi Lluís Maria Güell es va veure afectat pel conflicte. Malgrat tot, va poder participar en algunes exposicions col·lectives, com l'organitzada per la Generalitat a Mèxic el 1937 o la que l'Ateneu Socialista de Catalunya va organitzar a Madrid.
Anys 40 i 50 Un cop superada la Guerra Civil, va començar la gran etapa de producció pictòrica de Güell. També contragué matrimoni amb Rita Guix i Santasusagna el 21 de juny de 1940. Un any després, el 1942, va néixer la seva primera filla dels vuit que tingué. També va establir la residència a Barcelona, al barri de l'Eixample, concretament al número 327 del Carrer de la Diputació.
A principis dels anys 40 exposà diverses vegades a les Galeries Syra i a Bilbao. Aquestes mostres tingueren un gran èxit de crítica i li van permetre vendre una bona part de les obres presentades. L'any 1942 va obtenir el diploma de tercera classe de pintura a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona, on va participar amb l'obra Cerro de suburbios. També el 42 i el 43 pogué exposar a La Pinacoteca a Barcelona i al Museu de Vilafranca, del qual Güell formava part del patronat. Posteriorment, va abandonar les exposicions individuals per un període de gairebé 3 anys i se centrà en la pintura mural i religiosa. No va ser fins al 1946 que va reprendre les mostres, en aquest cas a la Sala Gaspar, on hi exposà en diverses ocasions. Just després de l'exposició, va viatjar a Itàlia per ampliar la formació en pintura religiosa i en paisatgisme. També va ser inclòs a la mostra de pintors catalans a Madrid el 1947 i a les de Llatinoamèrica de 1947, 52 i 53.
A principis dels anys 50, el paisatgisme com a corrent artístic començà a caure en descrèdit entre la intel·lectualitat de l'època, ja que la manca de crítica cap al franquisme va fer que es tendís a associar aquest tipus d'art a corrents reaccionàries Això, provocà que el nombre de vendes es reduís de manera progressiva, tot i que va seguir fent exposicions individuals amb regularitat. Per fer front a la manca d'ingressos començà a donar classes a l'Escola de la Llotja de Barcelona el 1952. El 1955 va fer una exposició antològica a la Sala Gaspar en què celebra els 25 anys de carrera. L'exposició tingué una gran acollida entre la crítica i significa un punt i a part com a artista.
Direcció de l'Escola Massana A partir del 1956 s'obrí una nova etapa en la carrera de Lluís Maria Güell, quan assumeix la direcció de l'Escola Massana de Barcelona. Després de la mort de l'anterior director, Miquel Soldevila, es va obrir un debat per decidir el nou director de la Massana. Entre alguns dels candidats que van sonar hi havia noms com Antoni Ollé i Pinell, president del Foment i un dels impulsors de l'escola, Josep Llorens i Artigas, ceramista i crític d'art i l'escultor Joan Rebull. Finalment, el Patronat de la Massana va escollir Güell com a director. Entre els motius eximits per l'elecció, una nota publicada a Destino en destacava la seriositat i extensa cultura, la versatilitat i ampli coneixement en el camp de l'art i l'aparença correcte i mesurada acompanyada per un temperament entusiasta i laboriós, a banda de la intel·ligència i poderosa voluntat. Durant el seu mandat va impulsar la creació de noves seccions i especialitats com disseny d'estampats, argenteria, joieria, laca, vidriera, escultura, talla ornamental, bàtik, tapisseria i procediments pictòrics i murals com oli, fresc, tremp, encàustica, mosaic, estuc i esgrafiat. També va incorporar els estudis de disseny gràfic, disseny industrial i d'interiors, en una època que no tenien gran popularitat i xocaven amb els postulats de l'art clàssic. Malgrat tot, Güell explicava que l'escola s'havia d'ajustar a les característiques dels seus temps. Per això, defensava la importància del disseny contraposat a l'art clàssic i com a hereu de l'artesania. A nivell acadèmic, no va aconseguir que la Massana pogués donar títols oficials, però sí que els alumnes que acabessin els estudis poguessin obtenir el títol amb una revàlida de l'Escuela de Artes y Oficios.
Güell, també, va centrar esforços en obrir la Massana a la societat. Durant la seva direcció va apostar per l'horari vespertí, de 7 a 9, perquè els alumnes que treballaven poguessin compaginar feina i estudis. Tot i que molts dels estudiants només volien fer créixer el seu bagatge cultural, va apostar per fer créixer els horaris de classe del centre. També va aconseguir que l'escola gaudís d'una gran popularitat a Barcelona, amb diferents mesures com la preservació de tècniques clàssiques, sense detriment dels nous corrents artístics, declarant la Diada de Sant Jordi com a festiu a La Massana o acabant els cursos amb una festa a l'Hospital de Santa Creu. Güell també va aconseguir, en paraules seves, que l'escola funcionés democràticament, tot i que li hauria agradat aprofundir en una formació artística integral. Finalment, el 1976 va abandonar la direcció de l'escola per deixar pas a Joaquim Sabaté.
Darrers anys Una vegada abandonada la docència, Güell va tornar a pintar i exposar amb regularitat. El retorn oficial a les sales va ser el 1978 a la Sala Parés, que ja l'havia donat a conèixer a la dècada dels 30. Les crítiques van ser molt favorables. També entre el 1976 i el 1982 va ocupar el càrrec de director del Patronato Pro Arte de la Fundación General Mediterránea. El 1989 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi, com a reconeixement de la seva carrera artística i les aportacions en el món de la docència. En els últims anys de vida va realitzar diverses exposicions de nou a la Sala Parés i també a Vilafranca del Penedès, a banda d'altres indrets com Sitges, Sant Sadurní d'Anoia o Sant Esteve de Palautordera. Va morir el 22 de setembre de 2001, a l'edat de 92 anys, a Barcelona. Finalment, el 2004 a la seva Vilafranca natal es va realitzar una exposició antològica al Fòrum Berger Balaguer i l'edició del llibre Lluís Maria Güell, que repassa tota la trajectòria del pintor. També a Vilafranca hi ha un carrer que porta el seu nom i el 2013 es va col·locar una placa commemorativa al carrer de la Palma, número 12, on l'artista va néixer.
Obra Lluís Maria Güell va ser un artista que va treballar en diversos camps de la pintura. La gran especialitat va ser el paisatgisme, que va cultivar al llarg de tota la seva carrera. Però també es va obrir a altres especialitats com la pintura mural, els frescos de temàtica religiosa i el dibuix. A banda, va tocar altres camps de l'art com a decorador, assagista o poeta, a part d'introduir-se en el món del vi.
Paisatgisme El terreny en què Güell va treballar més va ser la pintura a l'oli encarada, bàsicament, al paisatgisme. En els inicis, la pintura recorda molt l'estil de Joaquim Mir, marcada pel predomini d'un gran colorisme. En aquest sentit, el crític Enric F. Gual va dir: “Güell pinta la llum. La quasi descoberta de Turner és en ell habitual i és a través d'ella i de les seves fluctuacions que dona a la seva obra aquella consciència d'una realitat especial, gairebé esotèrica". A mitjans de la dècada dels anys 30, l'estil de Güell va evolucionar cap a una contraposició més gran respecte l'obra del mestre. La crítica ho destaca i, respecte Mir, apunta que són paisatges eminentment poètics que destil·len malenconia i marquen horitzons fugitius. També ressalten la llum de la posta o de l'albada, que, en paraules de Maria Lluïsa Borràs, cau del cel i es complau en diferents gammes de gris que semblen apreses de Turner.
En l'obra de Güell, el component poètic va ser un dels aspectes que sempre va recalcar la crítica. D'altra banda, el fet que no milités en l'art avantguardista, que només va tocar en els primers passos dhelix, va significar que se’l emmarqués en els corrents artístics oficials de la Generalitat. Un cop passada la Guerra Civil, en què hi ha una continuïtat amb els corrents més conservadors de l'art, comença l'etapa més productiva de Güell. A principis dels 40, en el paisatge hi predominava el tema, tot i que en aquestes èpoques comença a fer algunes obres en què la línia de l'horitzó és més baixa i el cel pren protagonisme.