miniatura|Interior de la sinagoga del Tránsito a Toledo. Lexpulsió dels jueus de les corones de Castella i d'Aragó —no existia encara el Regne d'Espanya— va ser ordenada el 1492 pels Reis Catòlics mitjançant el Decret de l'Alhambra de Granada amb la finalitat, segons el decret, d'impedir que continuessin influint en els cristians nous perquè aquests judaïtzessin. La decisió d'expulsar els jueus —o de prohibir el judaisme— està relacionada amb la instauració de la Inquisició espanyola catorze anys abans en la Corona de Castella i nou en la Corona d'Aragó, perquè precisament va ser creada per perseguir els judeoconversos que continuaven practicant la seva antiga fe. Com ha assenyalat l'historiador Julio Valdeón, «sens dubte l'expulsió dels jueus del solar ibèric és un dels temes més polèmics de quants han succeït al llarg de la història d'Espanya». Per la seva part, l'hispanista francès Joseph Pérez ha destacat les semblances que existeixen entre aquesta expulsió i la persecució dels jueus en la Hispània visigòtica quasi mil anys abans.

El 2015, el Parlament espanyol va aprovar una llei per la que es reconeixia com a espanyols als descendents directes dels jueus expulsats el 1492, amb el que de facto s'anul·laven en tant que sigui possible les conseqüències d'aquella expulsió.

Antecedents Els jueus als estats cristians medievals peninsulars Fins al els jueus que vivien sota els estats musulmans de l'Àndalus van ser tolerats. El 2 de gener de 1492: els Reis Catòlics conquereixen l'Regne nassarita de Granada. L'últim rei musulmà, Boabdil, es retira a Las Alpujarras després de quasi 800 anys de presència musulmana. Fi de la Reconquesta.

En una carta enviada pels Reis Catòlics al consell de Bilbao e 1490 es deia que «de dret canònic i segons les lleis dels nostres regnes, els jueus són tolerats i soferts i “nos” els manem tolerar i sofrir que visquin en els nostres regnes, com els nostres súbdits i vassalls». Com ha explicat Joseph Pérez, «cal rebutjar la idea comunament admesa d'una Espanya on les tres religions del Llibre —cristians, musulmans i jueus— haurien conviscut pacíficament durant els dos primers segles de la dominació musulmana i, més tard, a l'Espanya cristiana dels segles  i . La tolerància implica no discriminar les minories i respectar la diferència. I, entre els segles VIII i XV, no trobem en la península res semblant a la tolerància». Henry Kamen, d'altra banda, afirma que «les comunitats de cristians, jueus i musulmans mai no havien viscut en peu d'igualtat; l'anomenada convivència va ser sempre una relació entre desiguals». Als regnes cristians, destaca Kamen, tant jueus com musulmans eren tractats «amb menyspreu» i les tres comunitats «vivien existències separades».

Als segles  i es recrueix l'antijudaisme cristià a l'Occident medieval, el que queda concretat en les dures mesures antijueves acordades al concili del Laterà IV celebrat el 1215 a instàncies del papa Innocenci III. Els regnes cristians peninsulars no van ser en absolut aliens al creixement de l'antijudaisme cada vegada més bel·ligerant —en el codi castellà de Las Siete Partidas es recordava que els jueus vivien entre els cristians «perquè la seva presència recordi que descendeixen d'aquells que van crucificar a Nostre Senyor Jesucrist»—, però els reis van seguir «protegint» els jueus per l'important paper que desempenyoraven en els seus regnes.

Al s'acaba el període de «tolerància» cap als jueus passant-se a una fase de conflictes creixents. Segons Joseph Pérez, «el que canvia no són les mentalitats, són les circumstàncies. Els bons temps de l'Espanya de les tres religions havia coincidit amb una fase d'expansió territorial, demogràfica i econòmica; jueus i cristians no competien en el mercat de treball: tant uns com d'altres contribuïen a la prosperitat general i compartien els seus beneficis. L'antijudaisme militant de l'Església i de les ordes mendicants gairebé no trobava ressò. Els canvis socials, econòmics i polítics del , les guerres i les catàstrofes naturals que precedeixen i segueixen la Pesta Negra creen una situació nova. […] La gent es creu víctima d'una maledicció, castigada per pecats que hauria comès. El clericat invita els fidels a penedir-se, a canviar de comportament i tornar a Déu. És aleshores quan la presència del poble deïcida entre els cristians es considera escandalosa».

Les matances de jueus de 1391 i les seves conseqüències miniatura|Crema de jueus acusats de ser els causants de la Pesta Negra de 1348-1351. La primera ona de violència contra els jueus en la península Ibèrica es va produir en el regne de Navarra a conseqüència de l'arribada el 1321 de la croada dels pastorets des de l'altre costat dels Pirineus. Els calls de Pamplona i d'Estella són massacrats. Dues dècades més tard l'impacte de la Pesta Negra de 1348 provoca assalts als calls de diversos llocs, especialment a Barcelona i d'altres localitats del Principat de Catalunya. A la Corona de Castella la violència antijueva es relaciona estretament amb la guerra civil del regnat de Pere I en la que el bàndol que dona suport Enric II de Castella utilitza com a arma de propaganda l'antijudaisme i el pretendent acusa el seu germanastre, el rei Pere, d'afavorir els jueus. Així la primera matança de jueus, que va tenir lloc a Toledo el 1355, va ser executada pels partidaris d'Enric II quan entren a la ciutat. El mateix succeeix onze anys més tard quan ocupen Briviesca. A Burgos, els jueus que no poden pagar l'abundós tribut que se'ls imposa el 1366 són reduïts a esclavitud i venuts. A Valladolid el call és assaltat el 1367 al crit de «Viva el rei Enrique!». Encara que no hi ha víctimes, les sinagogues són incendiades.

Però la gran catàstrofe per als jueus de la península ibèrica té lloc el 1391 quan els calls de la Corona de Castella i de la Corona d'Aragó són massacrats. Els assalts, els incendis, els saquejos i les matances s'inicien al juny a Sevilla, on Ferran Martínez, ardiaca d'Écija aprofitant el buit de poder que crea la mort de l'arquebisbe de Sevilla endureix les seves predicacions en contra dels jueus que havia iniciat el 1378 i mana abatre les sinagogues i requisa els llibres d'oracions. El gener de 1391 un primer intent d'assalt al call pot ser evitat per les autoritats municipals, però al juny centenars de jueus són assassinats, les seves cases saquejades i les sinagogues convertides en esglésies. Alguns jueus aconsegueixen escapar; d'altres, aterrits, demanen ser batejats.

Des de Sevilla la violència antijueva s'estén per Andalusia i després passa a Castella. A l'agost arriba a la Corona d'Aragó. A totes parts es reprodueixen els assassinats, els saquejos i els incendis. Els jueus que aconsegueixen salvar la vida és perquè fugen -molts es refugien en el regne de Navarra, en el regne de Portugal o en el regne de França; d'altres se'n van al nord de l'Àfrica- i sobretot perquè accepten ser batejats, sota l'amenaça de mort. El nombre de víctimes és difícil de saber. A Barcelona van ser assassinats uns 400 jueus; a València 250; a Lleida 68...

Després de la revolta de 1391 es recrudeixen les mesures antijueves: a Castella s'ordena el 1412 que els jueus es deixin barba i portin un distintiu vermell cosit a la roba per poder ser reconeguts; a la Corona d'Aragó es declara il·lícita la possessió del Talmud i es limita a una el nombre de sinagogues per aljama. A més a més les ordres mendicants intensifiquen la seva campanya de proselitisme —en què destaca el dominicà valencià Vicent Ferrer— perquè els jueus es converteixin i que rep el suport dels monarques —a la Corona d'Aragó es decreta que els jueus assisteixin obligatòriament a tres sermons a l'any—. Com a conseqüència de les massacres de 1391 i les mesures que el van seguir, cap a 1415 més de la meitat dels jueus de Castella i d'Aragó havien renunciat a la llei mosaica i s'havien batejat, entre ells molts rabís i personatges importants.

Els jueus al miniatura|Miniatura d'una Hagadá espanyola del . Després de les matances de 1391 i les predicacions que les van seguir, cap a 1415 tot just cent mil jueus es van mantenir fidels a la seva religió en les corones de Castella i d'Aragó. Com ha assenyalat Joseph Pérez, «el judaisme espanyol mai no es refarà d'aquesta catàstrofe». La comunitat hebrea «va sortir de la crisi no solament físicament disminuïda, sinó moral i intel·lectualment destrossada».

A la Corona d'Aragó, aljames importants com les de Barcelona, València o Palma pràcticament van desaparèixer -el 1424 el call de Barcelona va ser suprimit perquè es va considerar innecessari -, i només va quedar intacta la de Saragossa. A Castella aljames en un altre temps grans com les de Sevilla, Toledo o Burgos van perdre gran part dels seus membres; el 1492 l'antic call de Toledo només tenia unes quaranta cases. El 1492, l'any de la seva expulsió, a la Corona d'Aragó tan sols quedava una quarta part dels jueus que n'hi havia abans de 1391 —la famosa comunitat jueva de Girona, per exemple, es va quedar només amb 24 famílies—. A la Corona de Castella no arribaven a vuitanta mil —a Sevilla abans de les revoltes de 1391 hi havia unes 500 famílies jueves; cinquanta anys més tard només en quedaven 50—. Segons Joseph Pérez, en el moment de l'expulsió els jueus no arribarien a 150.000, repartits en 35 aljames de la Corona d'Aragó i en 216 en la Corona de Castella. I en ambdues corones s'observa que els jueus havien abandonat les grans ciutats i vivien en les petites i en les zones rurals, menys exposades «als excessos dels cristians».

miniatura|esquerra|Jueu celebrant havdala detall d'una miniatura del . Després del període crític de 1391-1415, disminueix la pressió sobre els jueus que recuperen les seves sinagogues i els llibres que els havien estat confiscats, i poden eludir unes certes obligacions com portar la rodella vermella o acudir als sermons dels frares. A més a més poden reconstruir l'organització interna de les aljames i les seves activitats religioses, gràcies als acords aconseguits pels procuradors de les aljames reunits a Valladolid el 1432 i que són sancionats pel rei, el que suposa que «la Corona de Castella torna a acceptar oficialment que una minoria dels seus súbdits tingui una altra religió que la cristiana i es reconeix a aquesta minoria el dret de portar una existència legal, amb un estatut legal». «D'aquesta manera es reconstrueix la comunitat jueva amb el beneplàcit de la corona». Abraham Beneviste, que va presidir la reunió de Valladolid, és nomenat rabí de la cort, amb autoritat sobre tots els jueus del regne i al mateix temps com a delegat del rei sobre seu.

Durant el regnat dels Reis Catòlics, en l'últim quart del , molts jueus vivien en nuclis rurals i es dedicaven a activitats relacionades amb l'agricultura. Pel que fa a l'artesania i al comerç no monopolitzaven cap d'aquests dos sectors —el comerç internacional havia passat a les mans dels conversos—. Va continuar havent-hi jueus dedicats al préstec, però havia crescut molt el nombre de prestadors cristians. També va continuar havent-hi jueus que arrendaven rendes reials, eclesiàstiques o senyorials, però la seva importància també havia disminuït -a Castella només tenien al seu càrrec la quarta part de les recaptacions-. Tanmateix, en la cort de Castella -però no en la d'Aragó- els jueus ocupaven llocs administratius i financers importants. Com Abraham Seneor, des de 1488 tresorer major de la Santa Germandat, un organisme clau en el finançament de la guerra de Granada, i que a més a més va ser nomenat rabí major de Castella, o Yucé Abravanel, «recaptador major del servei i tribut dels ramats», una de les rendes més sanejades i més alt rendiment de la Corona de Castella. Tanmateix, segons Joseph Pérez, no s'ha d'exagerar el paper dels jueus en la cort. «La veritat era que l'Estat podia prescindir dels jueus, tant a l'aparell burocràtic com en la gestió de la hisenda».

miniatura|Isabel I de Castella.