La batalla de Bèlgica, Campanya de BèlgicaAs referred to by the article: The Belgian Campaign and the Surrender of the Belgian Army, May 10–28, 1940, by Belgian American Educational Foundation, Inc, Third edition. Published by Belgian American educational foundation, Inc, 1941, University of Michigan o Campanya de Divuit Dies forma part de la major Batalla de França, una campanya ofensiva llançada per Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Només va durar 18 dies el maig de 1940 i acabà amb l'ocupació alemanya de Bèlgica després de la rendició de l'exèrcit belga.
El 10 de maig de 1940, la Wehrmacht envaí Luxemburg, els Països Baixos i Bèlgica sota el pla operatiu Fall Gelb. Els exèrcits Aliats amb el Pla Dijle van intentar aturar els alemanys a Bèlgica, com que creien que era la principal amenaça alemanya. Després que els francesos havien enviat el millor dels seus exèrcits a Bèlgica entre el 10 i el 12 de maig, els alemanys portaren a terme la segona fase de la seva operació, un trencament a través de la regió de les Ardenes, i avançaren cap al Canal de la Mànega. El Heer arribà al canal en només cinc dies, i va encerclar els exèrcits aliats. Els alemanys gradualment van anar reduint la bossa de les forces aliades i forçar-les cap al mar. L'exèrcit belga es rendí el 28 de maig de 1940, el que acabà la batalla.Shirer 1990, p. 729
La Batalla de Bèlgica va incloure la primera batalla de tancs de la guerra, la batalla de Hannut.Healy 2007, p. 36 En aquells moments va ser la major batalla de tancs de la història, però posteriorment va ser superada per batalles al nord d'Àfrica o al Front Oriental. La batalla de Bèlgica va incloure la batalla del Fort d'Eben-Emael, la primera operació estratègica aerotransportada usant paracaigudistes.
La història oficial alemanya constata que en 18 dies de dura lluita, l'exèrcit belga va ser un dur oponent, i parla de l'«extraordinària valentia» dels seus soldats.Keegan 2005, p. 95–96 El col·lapse belga força la retirada aliada de l'Europa continental. La Royal Navy britànica evacuà els ports belgues durant l'operació Dinamo, permetent a l'exèrcit britànic pogués escapar i continuar la lluita. Bèlgica va ser ocupada pels alemanys fins a l'hivern de 1944-45, quan va ser alliberada pels Aliats.
Preparació Les tenses aliances belgues L'estratègia belga per a la defensa contra l'agressió alemanya encarava problemes polítics i militars. En termes d'estratègia militar, els belgues eren incapaços d'arriscar-ho tot en una defensa lineal a la frontera germanobelga, en una extensió de la Línia Maginot. Un moviment així deixaria els belgues vulnerable a un assalt alemany a la rereguarda, a través d'un atac pels Països Baixos. Una estratègia així també descansava en què els francesos avancessin ràpidament a Bèlgica i donessin suport a les tropes allà atrinxerades.Bond 1990, p. 8
Políticament, els belgues no confiaven en els francesos: el Mariscal Philippe Pétain havia suggerit un avanç francès a la regió alemanya del Ruhr usant Bèlgica com a trampolí a l'octubre de 1930 i de nou el gener de 1933. Els belgues temien que això els llançaria a la guerra, la qual cosa volien evitar. Els belgues també temien ser llançats a una guerra com a resultat del pacte francosoviètic de maig de 1935. L'acord francobelga estipulava que Bèlgica havia de mobilitzar-se si els alemanys ho feien, però no estava clar si Bèlgica havia de mobilitzar-se si Alemanya envaïa Polònia.Bond 1990, p. 8
Els belgues haurien preferit una aliança amb la Gran Bretanya. Els britànics havien entrat a la I Guerra Mundial en resposta a la violació alemanya de la neutralitat belga. Els ports belgues del mar del Nord havien ofert bases valuoses a la Marina Imperial Alemanya, i un atac així podria oferir bases a la Kriegsmarine i a la Luftwaffe per llançar possibles operacions ofensives estratègiques contra el Regne Unit en un conflicte proper. Però el govern britànic no s'amoïnava gaire per les preocupacions belgues. La manca d'aquest compromís van provocar que Bèlgica es retirés de l'Aliança Occidental, el dia abans de la reocupació alemanya del Rin.Bond 1990, p. 8Ellis 2009, p. 8 La remilitarització alemanya del Rin serví per convèncer els belgues que ni britànics ni francesos lluitarien pels belgues; i l'estat major belga decidí defensar els seus propis interessos, sols si era necessari.Bond 1990, p. 8
El lloc de Bèlgica a l'estratègia aliada Els francesos s'enfurismaren per la declaració oberta de neutralitat que proclamà el rei Leopold III a l'octubre de 1936. L'exèrcit francès no veia determinades aquestes assumpcions estratègiques; no podia esperar més cooperació dels belgues què que defensessin la seva frontera oriental, permetent un atac alemany dirigit cap a la frontera francesa.Bond 1990, p. 9 Els francesos depenien de quanta col·laboració poguessin obtenir dels belgues. Aquesta situació impedia que els francesos poguessin tenir cap defensa preparada a Bèlgica per desmuntar un atac, una situació que els francesos volien evitar si equivalia a permetre que les divisions panzer alemanyes lliuressin una batalla mòbil.Bond 1990, p. 21 Els francesos consideraren envair Bèlgica en resposta a un atac alemany al país.Bond & Taylor 2001, p. 14 Però els belgues, reconeixent el perill alemany, prepararen disposicions defensives, així com arranjaments d'intel·ligència i reconeixements aeris disponibles per l'adjunt militar francès a Brussel·les.Bond 1990, p. 9–10
El pla Aliat per ajudar Bèlgica era el Pla Dijle; el bo i millor de les tropes aliades, que incloïen les divisions cuirassades franceses, avançarien fins al riu Dijle en resposta a una invasió alemanya. L'elecció d'una línia aliada establerta per reforçar els belgues a l'est del país, a la línia Mosa-Canal Albert, mantenint l'estuari de l'Escalda, enllaçant línies defensives franceses al sud amb les belgues que protegien Gant i Anvers, semblava ser l'estratègia defensiva més sòlida.Bond 1990, p. 22
La feblesa del punt era que, políticament al ment, abandonava la major part oriental del país als alemanys. Militarment posava els aliats darrere d'angles rectes a les defenses frontereres franceses; mentre que pels britànics, amb les comunicacions situades als ports de la badia de Biscaia, anava paral·lela al seu front. Malgrat el risc d'enviar tropes a la Bèlgica central i un avanç cap a les línies de l'Escalda i del Dijle, que hagués estat vulnerable a un moviment de flanc, Maurice Gamelin, el comandant francès, aprovà el pla i va ser l'estratègia aliada durant l'esclat de la guerra.Bond 1990, p. 22
Els britànics, sense cap exèrcit al camp i amb el rearmament endarrerit, no podia desafiar l'estratègia francesa, que havia assumit el paper preeminent a l'Aliança Occidental. Amb poques opcions d'oposar-se als francesos, l'estratègia britànica per les accions militars arribà en forma de bombardeig estratègic sobre la indústria del Ruhr.Bond 1990, p. 22–23
Estratègia militar belga Fins a la retirada oficial belga de l'Aliança occidental, els belgues es negaren a participar en cap mena de trobada oficial amb els gabinets militars francès o britànic pel temor de comprometre la seva neutralitat. Els belgues no veien com a inevitable una invasió alemanya i estaven decidits que si tenia lloc una invasió hauria de ser resistida a les noves fortificacions com la d'Eben-Emael.Bond 1990, p. 24
Els belgues havien pres mesures per reconstruir les seves defenses a la frontera alemanya des de l'ascens al poder de Hitler el gener de 1933. El govern belga havia vist amb una alarma creixent la sortida alemanya de la Societat de Nacions, el seu repudi del Tractat de Versalles i les seves violacions del Tractat de Locarno.Belgium, Ministère des Affaires Étrangères 1941, p. 2 El govern incrementà les inversions en la modernització de les fortificacions a Namur i Liège. Es crearen noves línies de defensa al canal Maastricht-'s Hertogenbosch, unint el Mosa, l'Escalda i el Canal Albert. La protecció de la frontera oriental, basada principalment en la destrucció de carreteres, va confiar-se a noves formacions (unitats de ciclistes de frontera, els Chasseurs Ardennais).Belgium, Ministère des Affaires Étrangères 1941, p. 3 El 1935 ja s'havien completat les defenses belgues. Tot i això, es creia que les defenses no serien adequades. Es necessitava una gran reserva mòbil significativa per protegir les zones de rereguarda, i com a resultat es considerà que la protecció contra un assalt sobtat per les tropes alemanyes no seria prou. També calien grans reserves humanes, però un projecte de llei creat per possibilitar un servei militar més llarg i entrenament per a l'exèrcit va rebutjar-se basant-se en el fet que incrementaria els compromisos militars belgues així com l'exigència dels aliats perquè participessin en conflictes lluny de la llar.Belgium, Ministère des Affaires Étrangères 1941, p. 4
El rei Leopold III pronuncià un discurs el 14 d'octubre de 1936 davant del Consell de Ministres, al qual va intentar convèncer la gent (i el Govern) que calia reforçar les defenses. Dissenyà tres punts militars principals per l'increment del rearmament : El rearmament alemany, seguint la remilitarització absoluta d'Itàlia i Rússia han fet que altres estats, fins i tot aquells deliberadament pacifistes com Suïssa o els Països Baixos, hagin de prendre precaucions excepcionals. Hi ha hagut un canvi enorme en els mètodes de la guerra de resultes del progrés tècnic, en particular en l'aviació i en la mecanització, que les operacions inicials d'un conflicte armat ara podrien ser d'una força, velocitat i magnitud tals per alarmar països petits com Bèlgica Les nostres ansietats s'han incrementat per la reocupació de Renània i pel fet que les bases alemanyes per l'inici d'una possible invasió alemanya s'han traslladat a zones properes a la nostra frontera.Belgium, Ministère des Affaires Étrangères 1941, p. 53
El 24 d'abril de 1937, França i Gran Bretanya realitzaren una declaració pública segons la qual la seguretat de Bèlgica era pels Aliats Occidentals, i que defensarien les seves fronteres d'acord contra qualsevol agressió, tant fos si aquesta estava dirigida únicament contra Bèlgica, o bé com a mitjà per obtenir una base des d'on llançar la guerra contra "d'altres estats". Els britànics i els francesos, sota aquestes circumstàncies, alliberaren Bèlgica de les seves obligacions de Locarno a lliurar assistència mútua en cas d'un atac alemany contra Polònia, mentre que britànics i francesos mantenien les seves obligacions militars vers Bèlgica.Belgium, Ministère des Affaires Étrangères 1941, p. 4–5