miniatura|Odin, el rodamón Odin —Óðinn en nòrdic occidental antic— és considerat el déu principal de la mitologia nòrdica i un dels principals de la mitologia germànica. També anomenat Wotan, ja que *Wōðanaz és la forma germànica d'aquest déu. Va ser equiparat pels pobles germànics que havien tingut contacte amb els romans amb el déu Mercuri, la qual cosa feu possible que els pobles germànics, en adoptar la setmana dels romans, i amb aquesta, els noms dels dies, encunyessin el mot *Wōðanes daγaz per a dir Dies Mercurii, o sigui, «di-mecres» (= anglès Wednes-day, = neerlandès Woensdag, = westfalès i renà Gonsdag, westfalès antic Gōdensdag). Les designacions actuals en alemany —que és Mittwoch— i en islandès —que en diu Miðvikudagur— són un reflex dels esforços reeixits de l'Església per a esborrar els vestigis de paganisme amagats en les designacions dels dies de la setmana (en el món romànic té un paral·lel en el gallec cuarta-feira i en portuguès quarta feira).
El paper d'aquest déu en la mitologia nòrdica, igual que el de molts altres déus nòrdics, és força complex. És el déu de la saviesa, la guerra i la mort, i com a tal, se'l considera un déu ctònic i psicopomp. Però també és considerat, tot i que en menor mesura, el déu de la màgia, la poesia, la profecia, la victòria i la caça. Una peculiaritat que també l'uneix al Mercuri romà és que, igual que aquest déu va inventar l'alfabet, Óðinn es va apoderar de l'alfabet rúnic i el va transmetre als humans.
Odin residia a l'Asgard, al palau de Valaskjálf, que va construir per a ell i on hi ha el seu tron, el Hliðskjálf, des d'on podia observar el que succeïa a cadascun dels nou mons. En la batalla brandava, portava la seva llança, anomenada Gungnir, i muntava el seu cavall de vuit potes, anomenat Sleipnir.
Era fill de Bor i de la geganta Bestla, germà de Vili i Vé,Gylfaginning, estrofa 6 . Segons Völuspá, estrofes 17 i 18 serien Hòenir i Lóðurr que s'han identificat com Víli i Vé. Skaldskaparmal, estrofa 1 , pel que sembla confon a Loki per Lóðurr. espòs de Frigg i pare de molts dels déus tals com Thor, Bàlder, Vídar i Vali. En la poesia escàldica, s'hi fa referència amb infinitat de sobrenoms (kenningar), un dels que s'utilitzen per a esmentar-lo és Allföðr («Pare de tots»).
Com a déu de la guerra, s'encarregava d'enviar les seves filles, les valquíries, a recollir els guerrers heroics morts en batalla, els einherjer, que seien al seu costat en el Valhalla mentre Odin presidia els banquets. A la fi dels temps, Odin guiarà els déus i els humans contra les forces del caos en la batalla de la fi del món, el Ragnarök. En aquesta batalla, el déu serà mort i devorat pel feroç llop Fenrir, el qual serà immediatament mort per Vidar, que li estriparà les gargamelles i li col·locarà un peu en la gorja.
Etimologia miniatura|La pedra rúnica de Tängvide mostra Odin entrant al Valhalla cavalcant amb Sleipnir Odin representa l'evolució de la deïtat protogermànica *Wōđinaz o *Wōđanaz,L'asterisc indica que la paraula no ha estat confirmada; veure lingüística històrica el nom del qual va derivar en Oðinn, en nòrdic antic i en Woden, en anglosaxó.
El cronista germànic Adam de Bremen, en la seva obra Gesta Hammaburgensis ecclesiae pontificum, fa referència al déu que adoraven els pagans escandinaus del com «Wodan aneu est furor» («Wodan, que significa furor»). Una alternativa etimològica obsoleta a la qual es van adherir molts dels primers escriptors, incloent-hi Cornelius Agrippa en el seu , és donar-li la mateixa arrel que la paraula «god» («déu»), en la seva forma protogermànica *ǥuđ-. Aquesta no és una teoria sostenible, segons la majoria dels acadèmics moderns, excepte per al nom longobard Godan, que pot tenir les arrels en *ǥuđanaz.
Oðinn està relacionat amb la paraula oðr, que en nòrdic antic té dos significats. Com a adjectiu, significa «boig, frenètic, furiós» o «violent» i és cognat de la paraula anglosaxona wōd. El substantiu significa «ment, saviesa, ànima» o «sensibilitat, cançó, poesia» i és cognat amb la paraula anglosaxona wōþ. En paraules compostes, oð- significa «violentament enèrgic» (ex: oð- en málugr, «parlar de manera violenta o molt excitat»).
Característiques miniatura|Odin en una pintura d'Arthur Rackham per a l'òpera Die Walküre de Richard Wagner Odin és una deïtat ambivalent. Les connotacions nòrdiques antigues de l'edat vikinga per a Odin estan relacionades amb els conceptes de poesia i inspiració, però també amb els de fúria i bogeria.
És el déu del coneixement; va sacrificar un dels seus ulls al pou de Mimir, per tal de poder accedir a la saviesa dels anys, i era qui donava als poetes valerosos l'hidromel de la inspiració feta pels nans, de l'atuell anomenat Óð-rœrir.
També és associat amb el concepte de la cacera salvatge (Asgardreid), un estrepitós i rugent moviment a través del cel, on lidera les hosts dels guerrers morts.
En consonància amb això, Snorri Sturluson, en lEdda prosaica, descriu Odin donant la benvinguda als guerrers que han mort heroicament en la batalla, a la seva residència, el Valhalla, que interpretat literalment significa «saló dels morts en combat».
A més, és el déu de la guerra, i apareix en molts mites nòrdics com qui porta les victòries. En les sagues nòrdiques, Odin de vegades actua com un instigador de conflictes bèl·lics, i es diu que era capaç de començar-los amb tan sols llançar la seva llança, Gungnir. També enviava les valquíries per influir en les batalles i obtenir el resultat que desitjava. De vegades, podia aparèixer en els camps de batalla com el líder dels nòrdics, portant a les espatlles dos corbs, anomenats Hugin i Munin («pensament» i «memòria», respectivament), i acompanyat per dos llops, anomenats Geri i Freki.
Odin s'associa amb els paranys i els enganys. És un transformista, capaç d'alterar la seva forma a voluntat. Es relata que va viatjar per la terra amb l'aparença d'un home vell, borni, amb barba grisa, portant un barret d'ala ampla i amb un abric blau fosc. També realitza pràctiques màgiques, com és el seid.
Saviesa Sent un dels déus més antics, creador del món i dels humans, Odin és el senyor de la saviesa, expert en totes les coses des del principi dels temps. Ha après totes les arts, i després, els humans han après d'ell. Entre els molts epítets d'Odin, molts fan referència a la seva gran saviesa, i ha estat anomenat Fjölnir i Fjölnsviðr («gran savi»), Sanngetall («qui intueix la veritat»), Saðr o Sannr («qui diu la veritat»), Forni («coneixedor de l'antic») i Fornölvir («sacerdot antic»). miniatura|esquerra|Odin observa el cos decapitat de Mímir. Il·lustració de Fredrik Sander per a l'edició sueca de lEdda poètica La saviesa d'Odin és fruit del coneixement, la màgia i la poesia, tot alhora. És coneixedor dels misteris dels nou mons i dels seus orígens, però també del destí de cadascun dels humans, així com del seu propi destí i el de l'Univers.
Odin gaudeix competint en discussions amb els individus més savis. Sota la disfressa de Gágnraðr («victòria»), va arriscar la vida quan el gegant Vafþrúðnir, l'erudició del qual era àmpliament reconeguda, el va desafiar en un duel de saviesa sobre el passat, el present i el futur del món. El gegant va contestar ràpidament a totes les preguntes, però Gágnraðr, al final, va preguntar què va ser el que el déu Odin va mormolar a cau d'orella al seu fill Bàlder en la seva pira funerària. Vafþrúðnir, en aquest punt, va reconèixer la identitat d'Odin, ja que una regla era que qui feia una pregunta havia de conèixer la resposta, i aquesta resposta era coneguda tan sols pel mateix déu. Així, el gegant va perdre el duel.
En una altra ocasió, fent-se passar per un home anomenat Gestumblindi («hoste cec»), el déu va desafiar un rei anomenat Heiðrekr, a un duel d'endevinalles. Després d'una sèrie de preguntes que ambdós van contestar sense dificultat, Odin va realitzar la mateixa pregunta que havia fet a Vafþrúðnir. Davant aquesta pregunta, el rei va intentar matar-lo, però el déu va escapar convertit en un falcó.
Odin es va aventurar fins al pou de Mimir, a prop de Jötunheimr, la terra dels gegants, sota l'aparença d'un caminant anomenat Vegtamr. Mímir, que vigilava el pou, per permetre-li beure'n li va demanar que sacrifiqués el seu ull esquerre, fet que simbolitza la importància de la voluntat per a obtenir el coneixement, i Odin va accedir. Mentre bevia, va veure tot el sofriment i els problemes que els humans i els déus haurien de suportar, però també va albirar per què era necessari que això succeís.
El sacrifici del més gran de tots els déus és un tema recurrent en la mitologia nòrdica. Referent a això, cal esmentar que també Týr va sacrificar la seva mà per així poder encadenar Fenrir. L'ull d'Odin roman al fons d'aquesta font, de la qual el mateix Mímir beu cada dia. D'aquella mutilació autoinfligida, deriven els epítets de Bileygr («borni») i Báleygr («mancat d'un ull»). Odin conserva el cap de Mimir, que va ser decapitat pels Vanir durant el seu enfrontament amb els Æsir, i aconsegueix fer-lo parlar per mitjà de la màgia, que és una font inesgotable de coneixements que li revela les notícies del que succeeix al voltant del món. Allt veit ek, Oðinn, hvar þú auga falt, í inum mæra Mímisbrunni -; Drekkr mjöð Mímir morgun hverjan af veuði Valföðrs. Vituð ér enn iða hvat? Sigues on Odin va ocultar el seu ull, profund en la famosa font de Mímir -; Mímir beu hidromel cada matí de la peça pagada per Valföðr (Odin). Podries saber més?Edda poètica - Völuspá, estrofa 29
Runes Odin coneix el secret de les runes. Les runes són l'eina dels poetes i posseeixen el coneixement. Els caràcters tallats en fusta, pedra, a les fulles de les espases, als cascs dels cavalls i són l'origen de tot coneixement i de tota força. Odin obté aquests coneixements i esdevé el primer Erilaz, o «savi de les runes».
De fet, per aprendre l'art de les runes i de l'endevinació, es va penjar d'un arbre (probablement Yggdrasil) travessat per la seva llança durant nou dies i nou nits, en un sacrifici que es va oferir a si mateix.
Segons Hávamál, 138, en la secció coneguda com a Rúnatal: miniatura|Pedra rúnica de Funbo, del , a Uppsala, Suècia Veit ek, at ek hekk vindga meiði á nætr allar níu, geiri undaðr ok gefinn Oðni, sjalfr sjalfum mér, á þeim meiði, er manngi veit, hvers af rótum renn.
Vaig veureð hleifi mik sældu né vaig veureð hornigi, nýsta ek niðr, nam ek upp rúnar, æpandi nam, fell ek aftr þaðan.Sé que vaig penjar en un arbre bressolat pel vent nou llargues nits ferit amb una llança i dedicat a Odin, jo ofert a mi mateix, en aquell arbre de què ningú coneix l'origen de les seves arrels.
No em van donar pa, ni de beure d'una banya, vaig mirar cap al profund, vaig copsar les runes les vaig copsar entre crits, després em vaig desplomar a terra.Edda poètica - Hávamál, estrofa 138
Rúnar munt þú finna ok ráðna stafi, mjök stóra stafi, mjök stinna stafi, er fáði fimbulþulr ok gerðo ginnregin ok reist hroftr rögna.142 Aprèn les runes i aprèn els signes, els caràcters de molta força, els caràcters de molt de poder, que el suprem poeta va pintar (Odin), i els alts poders van fer i el senyor dels déus (Odin) gravà.Edda poètica - Hávamál, estrofa 142
Poesia miniatura|Odin roba l'hidromel de la poesia i escapa de Suttung, ambdós sota la forma d'una àguila. Il·lustració d'un manuscrit islandès del La fúria espiritual que caracteritza Odin no sols es manifesta en la batalla, sinó que també es veu reflectida en les composicions literàries. És per aquest motiu que Odin també és considerat el déu dels poetes.
Es diu que sempre parla en vers i que va ser ell qui va iniciar l'art de la poesia a l'Europa del Nord. La poesia és considerada un poder sobrenatural proper a la màgia, ja que la qualitat del poeta que improvisava estava reflectida en la seva capacitat de predicció, la qual cosa no era llunyana a la tasca que realitzava un mag.