Els Aq Qoyunlu (‘xai blanc’) foren un grup o federació de tribus turcmanes que va governar Diyar Bakr i després la major part de Pèrsia, fins al 1502. A partir d'Uzun Hasan la capital fou Tabriz. Els Aq Qoyunlu s'estengueren entre el 1340 i el 1509. La seva història va passar per diversos moments primer d'ascens arribant al cim amb Uzun Hasan, i després de descomposició fins a la seva liquidació pels safàvides entre 1501 i 1509.
Segons el turcòleg alemany Gerhard Doerfere, tant els turcmans de l'Aq Qoyunlu com els del Garagoyunlu serien predecessors dels àzeris.Gerhard doerfer, Turks in Iran, p. 248
Formaven la confederació diversos clans oghuz. La confederació es va formar amb tribus diverses, algunes emigrades amb els seljúcides al , altres al amb els mongols, i altres al (els bayat, döger, čepni i altres). Els caps sortien del clan Bayundur derivada de Bayundur Khan, fundador d'una de les vint-i-quatre tribus oghuz i net d'Oghuz Khan. L'origen del seu nom és desconegut. El govern corresponia a un consell (Kengač) d'emirs i caps de tribu (boy kanlari) que decidia sobre afers militars i la successió al sultanat. L'exèrcit el formaven milícies tribals que es mantenien elles mateixes sobre el terreny, i a més el sultà tenia una força de guàrdies pagats, els kawass; els ak koyunlu cobraven taxes a les poblacions sedentàries i drets de duana a les rutes comercials.
Estaven establerts a Amida al Diyar Bakr. El seu territori de pastura vorejava el de la confederació dels Qara Qoyunlu al nord del llac Van, l'estepa d'Urfa i les regions de Dhu l-Kadr (la confederació Dhu l-Kadr estava sotmesa als egipcis que arribaven fins a Malatya) i de Karaman; al nord hi havia el Beylik d'Eretna centrat a Kayseri i Sivas, l'imperi de Trebisonda i el regne de Geòrgia.
Història Primers anys La primeres notícies són dels romans d'Orient 1339-1349 quan es van produir xocs entre les tribus de turcmans confederades i les forces gregues de Trebisonda; les primeres estaven dirigides per Tur Ali ibn Pahlawan que dominava Amida o Diyarbakir. El 1352 es va fer la pau amb el matrimoni entre Maria Comnena, germana de l'emperador Aleix III Comnè (1349-1390) i el fill de Tur Ali, de nom Fakhr al-Din Kutlu Beg, cap tribal dels Kutlu Beg. La pau es va mantenir posteriorment amb nous enllaços matrimonials, i Trebisonda mai més fou atacada.
Tur Ali va morir entre 1352 i 1363 i el va succeir el seu fill Fakhr al-Din Kutlu Beg que va intervenir en la política interna del principat d'Eretna, del qual van esdevenir nominalment vassalls el 1381, però van donar suport als caps militars rebels a Erzindjan quan el cadi Ghazi Burhan al-Din es va proclamar sultà a Sivas. Va morir el 1389 i el va succeir el seu fill Ahmad ibn Kutlu, com a vassall nominal de Sivas.
Kara Uthman Temps de Tamerlà Ahmad es va mostrar dubitatiu i imprudent en les lluites entre Sivas i Erzindjan, i els amirs el van substituir (1390) pel seu germà Kara Yuluk (o Yoluz) Uthman Beg que es va revoltar (1398) contra Burhan al-Din al que va matar en batalla. La mort de Burhan va coincidir en el temps amb la del sultà mameluc Barquq (1382-1399) i això va portar al conflicte entre els otomans que es volien expandir a l'est i Tamerlà, que va acabar el juliol del 1402 amb la batalla d'Ankara que va posar fi temporalment al poder otomà.
Kara Uthman es va declarar vassall de Tamerlà el 1400 i va dirigir la seva avantguarda en la campanya timúrida contra Sivas, els defensors de la qual tenien el suport otomà; també la va dirigir contra territoris mamelucs; va participar en la batalla d'Ankara del 1402. Tamerlà li va donar el rang d'amir, el va confirmar com a cap dels ak koyunlu i el va encarregar de la custòdia de la fortalesa de Diyarbakir (Amida) que fins al 1394 havia estat en mans dels ortúcides. Diyarbakir serà la seva capital durant anys.
Les aliances matrimonials es repetiren quan el seu fill Kara Uthman ([Kara Yuluk]) que estava al servei dels emirs d'Erzindjan i Sivas i de vegades fins i tot dels sultans mamelucs d'Egipte. El 1389 es va imposar al seu rival Kara Muhammad, cap de la confederació dels Qara Qoyunlu, i el 1397 a l'emir de Sivas, Burhan al-Din. El 1401 es va sotmetre a Tamerlà amb el qual va lluitar en la batalla d'Ankara d l'estiu del 1402 i va rebre de Tamerlà la sobirania feudal del Diyar Bakr. Va intentar expandir-se cap a Armènia però va morir el 1435 sense haver-ho aconseguit.
Els Qara Qoyunlu, establerts al nord del llac Van, van tornar a les seves terres a la mort de Tamerlà (1405) i el 1410 va suplantar als seus antics senyors, els djalayírides. El 1435 es van produir lluites entre Ali i Hamza, fills de Kara Uthman. El fill d'Ali, Uzun Hasan, va expandir els seus dominis cap a l'est derrotant el darrer Qara Qoyunlu Djihan Shah (1467) i al timúrida Abu Said a l'any següent (1468), arribant fins a Bagdad, Bàssora i Herat; en canvi no va poder aturar els otomans per occident.
Lluites amb els Qara Qoyunlu A la mort de Tamerlà, Kara Uthman va mantenir bones relacions amb els seus successors, mentre la confederació rival dels Qara Qoyunlu, que havien estat sotmesos a la força per Tamerlà restablien la seva independència. En temps del net de Tamerlà, Abu Bakr, els Qara Qoyunlu van expulsar els timúrides i van matar el pare d'Abu Bakr, Miran Shah (o Miranshah) governador de l'Azerbaidjan; després va derrotar els djalayírides i es van apoderar de l'Iraq amb Bagdad; també va ocupar parts de Geòrgia i va entrar en territoris iranians (fins a 1420). El sobirà Qara Qoyunlu, Kara Yusuf, va morir vers el 1420, i els conflictes entre els seus fills van facilitar la reacció timúrida; el timúrida Xah Rukh va haver de fer tres campanyes (1420-1421, 1429, i 1434-1435) per aturar la seva expansió i restaurar la seva sobirania.; els Qara Qoyunlu van perdre molts territoris a la parts occidentals que van passar als ak koyunlu.
Entre 1420 i 1435 els aq qoyunlu es van establir a Armènia i tot el Diyar Bakr i es van estendre cap al Diyar Mudar i la part occidental del Diyar Rabia cosa que els va posar en conflicte amb els seus antics amics els mamelucs; llavors els Qara Qoyunlu es van aliar als egipcis mentre els ak koyunlu mantenien l'aliança amb els timúrides que disputaven als mamelucs l'hegemonia a la zona de la [mar Roja].
El 1424 Kara Uthman va repartir els territoris en governs pels seus fills en comptes de com es feia fins aleshores a caps tribals. Kara Uthman va donar suport a les expedicions de Shahrukh a l'Azerbaidjan i durant la tercera campanya el cap dels ak koyunlu va enfrontar als Qara Qoyunlu (dirigits per Iskandar, fill de Kara Yusuf) en una batalla prop d'Erzurum i fou derrotat i fou mort l'agost/setembre de 1435; el seu cap fou enviat per Iskandar al sultà mameluc Barsbay (1422-1438).
Successors de Kara Uthman A la mort de Kara Uthman es va produir una lluita pel poder; alguns caps eren partidaris de l'aliança amb els mamelucs i altres dels otomans. El successor designat, el seu fill Ali ibn Kara Uthman, no va poder enfrontar als seus germans, cosins i oncles que reclamaven el poder i el 1438 va abdicar i se'n va anar a l'exili a Egipte; el seu germà Hamza, que dominava Mardin i que era el cap més poderós, va assolir el govern però va morir el 1444 abans de poder eliminar els seus rivals i la lluita es va desenvolupar llavors entre Shayk Hasan (fill de Kara Uthman) i Djihangir ibn Ali, fill d'Ali.
El 1447 va morir el timúrida Shahrukh i a Herat van esclatar lluites per la successió timúrida. El nou sultà Qara Qoyunlu Jahan-Xah ibn Kara Yusuf, que havia succeït (1438) a l'assassinat Iskandar ibn Kara Yusuf, es va fer llavors independent dels timúrides i es va proclamar sultà i va tenir el suport d'alguns caps dels ak koyunlu; el 1450, en una campanya contra els ak koyunlu dirigits per Djihangir, va conquerir bona part d'Armènia, i va assetjar a Djihangir a Amida. El cap ak koyunlu es va rendir la primavera del 1452 i va reconèixer la sobirania del Qara Qoyunlu Djahanshah.
Aquest acord de pau es va fer sense coneixement del germà de Djahangir, Uzun Hasan (Hasan el Llarg) que ho va considerar una rendició, i va iniciar la guerra pel seu compte i a la tardor del mateix anys 1452 va entrar a Diyarbakir en un atac sagnant aprofitant que Djahangir estava absent en una expedició militar al Kurdistan. Una vegada al poder a Diyarbakir va desconèixer la sobirania de Djahanshah dels Qara Qoyunlu i va enviar les claus de la fortalesa al Caire com a símbol de vassallatge envers els mamelucs; el sultà li va enviar la investidura com a governador de Diyarbakir. Djahangir va provar de reconquerir la capital amb ajut de contingents enviats per Djahanshah, però no ho va aconseguir i fou finalment derrotat el 1457.
Uzun Hasan Final dels Qara Qoyunlu Ara tots els ak koyunlu reconeixien a Uzun Hasan. El 1458 va fer diverses incursions de pillatge a Geòrgia que li van procurar botí i el prestigi d'un ghazi (combatent per la fe) en ser els enemics cristians; però al mateix temps reprenia els contactes amistosos que hi havia hagut anteriorment amb la casa imperial de Trebisonda, ara amenaçats pels otomans; es va casar amb la princesa Teodora Comnena i es va unir a una aliança contra els otomans. Quan el sultà otomà Mehmet II (1451-1481) es va presentar davant Trebisonda amb artilleria (1461), Uzun Hasan va renunciar a combatre, ja que no podia enfrontar la superioritat de l'enemic i en els següents anys es va dirigir cap altres fronts. El 1462 va conquerir Hisn Kayfa el darrer principat aiúbida, i els 1465 la fortalesa de Khartpurt que pertanyia a Dhu l-Kadr. Mentre Djahanshah dels Qara Qoyunlu havia dominat l'Iraq Adjemí, Fars i fins a Kirman a costa dels timúrides i va evitar el conflicte amb els ak koyunlu tot i que no van faltar les ocasions per la guerra a causa dels atacs dels rivals; la revolta del seu fill Pir Budak a Bagdad el tenia ocupat, però quan la revolta fou dominada va iniciar la guerra contra Uzun Hasan (1467); ja proper l'hivern fou atacat al seu camp per Uzun Hasan i derrotat i Djahanshah i el seu fill Muhammad van morir durant la retirada mentre dos altres fills van morir poc temps després. Per manca de lideratge la confederació Qara Qoyunlu va desaparèixer de fet i l'estiu del 1468 Uzun Hasan va poder dominar l'Azerbaidjan.
Lluites amb els timúrides La mort dels caps Qara Qoyunlu va permetre als timúrides pensar a recuperar l'Iran. Van avançar des del Gran Khorasan i van arribar fins a l'Iraq Adjemí, però mancats de reforços van haver d'instal·lar quarters d'hivern a Karabagh on foren assetjats pels ak koyunlu i Abu Said fou fet presoner en un intent de sortida el gener del 1469 i executat al cap de poc. Això va deixar a Uzun Hasan sense rival per l'Iran occidental. Uzun Hasan es va estendre per les regions entre Azerbaidjan i Khorasan i va establir la seva capital a Tabriz, antiga capital dels il-kans, els djalayírides, i els Qara Qoyunlu. Altre cop va enviar les claus de Tabriz i altres ciutats al sultà mameluc Qàit-bay (1468-1496) demanant confirmació de la sobirania, però utilitzant un llenguatge que clarament mostrava que es considerava un sobirà independent. Va intentar també estendre la seva sobirania sobre la branca timúrida del Khorasan, però no va tenir èxit; el timúrida d'Herat, Muhammad, va ser eliminat pels notables locals que donaven suport al príncep Husayn Baykara que va pujar al tron (1470-1506); a començaments del 1471 la intervenció otomana al principat de Karaman va fer retornar a Uzun Hasan des de Khorasan a occident; en endavant les relacions amb els timúrides es van millorar i fins i tot van esdevenir amistoses.
Lluites amb els otomans