300px|Vista aèria de la península del cap de Creus|right El Parc Natural del Cap de Creus va ser el primer parc marítim-terrestre de Catalunya. Va ser creat l'any 1998 i protegeix gran part de la península del cap de Creus. Té una superfície de 13.886 ha, de les quals 10.813 corresponen a la part terrestre i 3.073 a la marina. Està situat a la comarca de l'Alt Empordà, en els municipis de Cadaqués, Llançà, Palau-saverdera, Pau, el Port de la Selva, Roses, la Selva de Mar i Vilajuïga.
Constituït per la serra de Rodes o de Verdera, entre Roses i Llançà, presenta una franja litoral de morfologia peculiar dominada per penya-segats, a causa de l'erosió provocada per la tramuntana i el mar. La major part de la superfície es troba coberta per brolles i prats secs, fet que contrasta amb la nuesa del paisatge vegetal proper a la franja costanera.
Marc legislatiu Fou creat per llei el 1998, en aplicació del decret de 1992 del Pla d'Espais d'Interès Natural. El Pla especial del medi natural i del paisatge va ser aprovat el 2006 El setembre el mateix anys es van designar zones d'especial protecció per a les aus (ZEPA) i llocs d'importància comunitària (LIC).
Característiques del medi El medi continental Des del punt de vista biogeogràfic, la península del cap de Creus se situa plenament dins l'àmbit de la regió mediterrània. Pel que fa a la flora vascular, això es tradueix en un domini de les espècies llenyoses amb especial adaptació a la manca d'aigua, esclerofíl·lia, persistència del fullatge, desenvolupament limitat dels òrgans aeris, espinescència i essències aromàtiques com a trets més característics. Les espècies herbàcies són tanmateix de caràcter efímer —altrament dites teròfits. Malgrat aquest domini de l'element corològic mediterrani, en determinats indrets de la faixa litoral o en àrees ja més extenses de la muntanya de Verdera penetren espècies de component atlàntic i eurosiberianes (o centreeuropees). Així doncs, al costat de les antigues suredes i alzinars, brolles silicícoles o prats xeròfils, hi tenen també cabuda de manera intersticial i fragmentada retalls d'avellanoses, pradells silicícoles montans o formacions de creixenars.
Més enllà de les condicions bioclimàtiques que determinen una situació geogràfica i uns factors d'ordre local concrets, com poden ser la freqüència i la intensitat dels vents de component nord —territori ruscinià— i la persistent incidència dels aerosols marins, al cap de Creus han tingut un paper determinant els factors de modelatge ambiental directament imposats per l'home o induïts per les seves activitats. En èpoques pretèrites va ser un intens artigatge del conjunt del territori —a excepció dels espais més costaners de la mar d'Amunt— el que va dissenyar a grans trets el paisatge que s'ha mantingut fins als nostres dies, perpetuat en gran manera pels efectes del pasturatge i la recurrència dels incendis.
El paisatge vegetal del cap de Creus és de naturalesa bàsicament mediterrània, amollat als paràmetres bioclimàtics que són propis de la regió. Hiverns assuaujats per la presència de marina i estius tant eixuts com perllongats són els condicionants comuns a aquesta mena d'ecosistemes, d'altra banda ben presents en el conjunt del territori de Catalunya.
De manera específica, però, aquí el vent de tramuntana té un paper fonamental, sia modelant amb la seva persistència les diferents espècies, o bé aportant condicions d'hàbitat encara més estrictes en afavorir l'evapotranspiració i incrementant la salabror pels efectes del transport d'aigua de mar en forma de ruixim o d'aerosols.
Més enllà dels factors estrictament ambientals, entre els quals a banda dels ja esmentats caldria considerar també el substrat genuïnament rocallós d'algunes àrees —i en conseqüència, gens favorable a acollir una coberta vegetal excessivament ufanosa—, tota aquesta zona es caracteritza per una secular i enaç incidència de l'element antròpic. Pocs espais a casa nostra aparenten més bravesa i aspror, amb regust de terres inhòspites i indomables, i alhora serven bagatges culturals i empremtes humanes tan llunyanes i pregones que han condicionat de totes totes el seu paisatge vegetal.
L'actual paisatge del cap de Creus és hereu dels espais agrícoles que es van començar a obrir finalitzat el primer mil·lenni i que, amb diferents alts i baixos al llarg de la història, van perdurar fins a les darreries del segle xix i començaments del .
El caràcter rocallós del terreny i el seu clima esventat i ressec han permès a les diferents comunitats vegetals créixer i senyorejar arreu de les antigues feixes. El foc, tan habitual en les darreres dècades, ha acabat consolidant algunes d'aquestes etapes de la successió natural, bàsicament en forma de pradells i llistonars o de garrigues i brolles silicícoles.
Per raons d'accidentabilitat del relleu, naturalesa del substrat i influència de les condicions halòfiles, les àrees més costaneres van restar al marge de l'activitat agrícola. Consegüentment, doncs, han mantingut en bona part la seva vegetació primigènia, tot i que també és cert que algunes han sucumbit als efectes de l'expansió urbanística. Les roques són un element tothora habitual del paisatge creusenc. A banda dels roquissars i els penya-segats arran de mar, les terres de l'interior se'ns presenten curulles d'afloraments de tota mena. De fet, la roca i l'estrat arbustiu són els components que més caracteritzen l'escenari de la zona i hi confereixen ensems un caràcter més accentuat. Tal vegada siguin també aquestes les singularitats que més s'han donat a conèixer de l'espai.
El medi marí L'estrat supralitoral.Terminològicament es coneix com a zona supralitoral la faixa del medi terrestre que es troba sotmesa als efectes de l'esquitx de les ones. Al cap de Creus, aquest hàbitat es pot estendre pràcticament fins als 4 m per sobre del nivell de les aigües en alguns indrets orientats al nord, on l'acció del ruixim marí empès pels vents de tramuntana es fa notar sovint amb una extrema virulència. Es tracta d'un estrat extraordinàriament pobre atesa la duresa de les condicions ambientals.
L'estrat mediolitoral.A la zona banyada per les ones, altrament dita mediolitoral i que abasta poc o molt 1 m per damunt i per dessota de la superfície del mar, és on es fa una curiosa formació d'algues calcàries que conformen una mena de cornisa o trottoir.
L'estrat infralitoral. La zona infralitoral abasta l'espai permanentment submergit, des de ben a prop de la superfície de l'aigua fins just abans d'arribar als fondals, on ja no creixen les espècies fotòfiles. A la seva part superior —de 0 a 1 m— són especialment fanosos els poblaments de pèl sauper —algues brunes.
L'estrat circalitoral.A les zones de més fondària —de –20 m a –80 m (o més)— és on es troben les comunitats circalitorals. Des del punt de vista de les formacions vegetals,aquests ambients perden rellevància enfront de les biocenosis animals, ja que l'escassa llum que hi arriba limita en gran manera el bon creixement de les algues.
Hidrologia i geologia Hidrogeologia De manera general, les característiques hidrogeològiques dels materials no són bones per a l'existència d'aqüífers d'importància. L'àmbit territorial considerat en el Pla especial del Parc Natural de Cap de Creus pertany a dos conjunts hidrogeològics:
Els sediments cambroordovicians i les roques ígnies aflorants, es tracta de materials molt poc permeables, i tan sols poden presentar aqüífers locals i poc importants, a les zones d'alteració superficial, a les zones de fracturació, als nivells carbonàtics o a les escasses i limitades formacions quaternàries superficials.
Els dipòsits quaternaris de la depressió de l'Empordà,en aquest cas, es tracta d'una posició molt marginal de la depressió de l'Empordà, en la qual no hi ha aqüífers d'importància, ja que, d'una banda, es troben dipòsits col·luvials marginals, de poc gruix, que tenen un component argilós molt important, i d'altra banda, hi ha dipòsits costaners, molt més favorables litològicament, però que presenten una salinització relicta, ja que corresponen a maresmes recents.
Hidrologia És característica la presència de rieres de curt recorregut i pendent elevat, que desemboquen directament al mar, amb xarxes de drenatge molt poc desenvolupades i amb règim torrencial.
La Riera de Romanyac constitueix el curs d'aigua més important en l'àmbit de la península del cap de Creus i drena els vessants sud del serrat de Can Berta i del Pení. En aquesta riera es diferencien dos trams ben caracteritzats, amb un límit entre ambdós trams establert per un salt d'aigua de 20 m de desnivell; On el curs superior elevat, que és poc encaixat i presenta la llera rocosa i amb poca acumulació, i el curs inferior, que circula per una vall de fons pla amb acumulació (que desemboca a la badia del Port de la Selva).
La riera de la Selva de Mar, que creua el poble del mateix nom, en el seu curs alt apareix encaixada en una antiga formació torrencial ben desenvolupada, i els petits afluents que hi desemboquen drenen el vessant nord-oriental de la serra de Rodes.
A un costat i l'altre del puig de l'Àliga discorren el torrent Palet i la riera de la Vila, que drenen els vessants sud-occidentals del serrat de Can Berta i part del serrat de la Torre del Sastre. Les valls d'ambdós cursos presenten acumulació en els seus fons i connecten suaument al sud amb la plana empordanesa.
Altres cursos d'aigua destacables són la riera de la Vall, que desemboca a la badia del Port de la Selva, i els seus afluents, que drenen el serrat de la Guerra; la riera de Cala Tavellera, que desemboca a la cala del mateix nom, i el rec de s'Arenassa, el desenvolupament del qual té un control clarament estructural, on la petita vall és excavada seguint la traça d'una faixa milonítica. Aquesta morfologia és típica del sector septentrional de la península del cap de Creus, on la xarxa hidrogràfica s'instal·la subjecta al control de les estructures del substrat rocós. Algunes d'aquestes valls estan reblertes per minses acumulacions de dipòsits quaternaris no consolidats, que permeten desenvolupar petites zones lacustres. És el cas del prat de Romagós i la seva prolongació cap al sud, el prat de la Fangal;
Per l'ocupació de la seva desembocadura, cal destacar el rec de Montjoi i el rec de Jóncols. Ambdós recs desemboquen en badies de fons pla on es formen platges de sorra. L'ocupació humana d'aquests àmbits representa un risc de caràcter fluvial, atès que l'àrea ocupada per les instal·lacions existents (càmpings, restaurants, etc.) pot ser parcialment inundable.
La resta de terrenys es troben interromputs per multitud de rieres i torrents d'escassa longitud (en el sector septentrional segueixen la direcció NW-SE de la traça de les zones de cisalla), sense gairebé acumulació, amb pendents considerables i que aboquen directament al mar. Són afluents de les rieres esmentades anteriorment, com ara la riera de Cadaqués i la riera de Rúbies, amb un salt d'aigua de gairebé 50 m d'alçària, el salt de la Gorga.
Pel que fa a les formacions continentals, les formacions al·luvials, de vessant i col·luvioeòIiques es troben als fons de vall i a les àrees planes. Les formacions litorals estan representades per les platges.
Geologia Dins de la unitat dels Pirineus, el cap de Creus, el Canigó, la pica d'Estats, la Val d'Aran i la Cerdanya formen el que es coneix com a zona axial, la qual correspon a la zona formada per les roques més antigues de l'era primària o paleozoica i constitueix l'eix orogràfic de la serralada.
Paleozoic o era primària (de 650 a 250 Ma) Inici de la sedimentació de les roques més antigues del cap de Creus: pelites, gresos i calcàries.
Orogènia herciniana (carbonífer-permià: de 300 a 280 Ma) Plegament: formació del massís catalanobalear. Primeres fases de metamorfisme: formació d'esquistos, gneis, marbres, etc. Intrusions plutòniques: granodiorites de Roses.
Mesozoic o era secundària (de 250 a 65 Ma)