miniatura|Corrioles d'un vaixell, que es poden fer servir per canviar el sentit de la tracció a un sistema de cables com es mostra a la figura. Una corriola, politja o cúrria és una màquina simple que consisteix en una roda amb un canal a la vora (en forma de llanda), pel qual es fa passar una corda o cable i que a més és mòbil al voltant del seu eix central. Les corrioles s'utilitzen per a canviar la direcció d'una força, per a amplificar una força, o per a transmetre el moviment de rotació a altres corrioles, possiblement variant la velocitat angular a la que gira cada una.
Història miniatura|Corriola vella de fusta miniatura|Sistema de corrioles compostes Com en el cas de les altres màquines simples, el descobriment de la corriola i la seva adopció en la vida quotidiana de l'ésser humà probablement van ocórrer en la prehistòria. En l'antiguitat es feien servir corrioles com a dispositius d'elevació de càrregues, que podien combinar-se també amb els plans inclinats. Les màquines simples es feien servir sobretot als grans treballs de construcció de l'edat antiga, encara que a alguns exemples com el de les piràmides Egípcies no es feien servir ni rodes ni corrioles, ja que els Egipcis no disposaven d'aquestes eines per a la construcció.
En la pràctica, les corrioles podrien haver-se desenvolupat a partir de l'experiència en l'ús de cordes passades a través de branques d'arbre. Les més antigues de les quals es té coneixement daten del de procedència assíria, encara que les aplicacions eren de politges simples que servirien per pouar aigua. També es té referència de l'ús de politges com a invenció cap a l'any 700 aC.
Quant a l'evidència escrita de l'ús de corrioles com a eina, es coneix que la formulació de la teoria de la corriola s'atribueix en algunes referències a Arquites de Tàrent, no obstant, a es fa un recull d'aquestes referències i no es considera al grec com a autor de la invenció.
L'ús de la roda en aplicacions mecàniques diferents de les tradicionals (carros, torns, etc.) per tal de traslladar càrregues amb un mínim refregament va aparèixer a Mesopotàmia al . Fent servir rodes, la resistència es limita a aquella que oferisca el coixinet de rodolament a la rotació amb una càrrega determinada. Donades aquestes circumstàncies, és desconegut el moment al qual s'arriba a generalitzar l'ús de corrioles de cordes com a eina d'enlairament de càrregues.
L'explicació del principi de la palanca en les proposicions d'Arquimedes va causar forta impressió i va difondre les aplicacions de les màquines simples. Un exemple que posà en pràctica el mateix Arquimedes es pot trobar al llibre de Plutarc, anomenat La vida de Marcel, escrit l'any 75. Aquest llibre, versa sobre el general Romà Marc Claudi Marcel III, que va capturar Siracusa durant la Segona Guerra Púnica i que fou parcialment responsable de l'assassinat d'Arquimedes, que va contribuir enormement a la defensa de la ciutat, construint enginys militars que servien per rebutjar els atacs. En certa part del llibre, es narra com el rei Hieró II va fer encallar un vaixell de la seua armada i va reptar a Arquimedes a moure'l. Així doncs Plutarc va escriure: «Arquimedes, que era amic i ajudant del Rei Hieró (de Siracusa) va escriure al rei que amb qualsevol força era possible moure qualsevol pes, en quedar encoratjat, tal qual ens van contar, per la força d'aquesta demostració, ell va declarar que si hi hagués un altre món i es pogués desplaçar allà, podria moure aquest. Hieró es quedà sorprès i li va demanar que posara la seua proposició en pràctica per poder-li mostrar el moviment d'un gran pes amb una petita força. Arquimedes va carregar un navili mercant de la flota reial, que havia sigut endut a la costa gràcies a l'esforç de molts homes i després de carregar molts passatgers i material, i assentant-se ell mateix a certa distància, sense gran esforç, només movent un sistema de corrioles compostes amb la seua mà i estirant els cables gradualment, va fer a la nau moure's en línia recta, en forma tan suau i regular com si haguera estat en el mar».
Encara que l'invent de les politges compostes s'atribueixen a Arquimedes, també es troben descrites al text Mec. Prob. 18 d'Aristòtil.
Arquimedes, a més, va crear un dispositiu elevador, sent el primer exemple d'ús de politges en elevadors documentat, que també es feu servir a l'Edat Mitjana per tal de moure càrregues verticalment.
Altres termes tradicionals i el seu ús Un sinònim de politja és “talla” i el seu diminutiu “tallola”. Les “talles” estàn documentades en inventaris relacionats amb vaixells i drassanes de l'època medieval i més recents. També en la descripció o esment de grúes antigues o operacions d'elevació de pesos importants. Sovint són anomenats alguns dels materials que conformen cada peça inventariada. Les “talloles” es documenten principalment en la descripció de ballestes de torn. Un torn de ballesta constava d'unes quantes talloles o politges combinades que permetien parar la ballesta amb un esforç moderat. Un sinònim modern de politja és “pasteca” usat en ambients nàutics i probablement emprat del francès.
Sistemes de transmissió lineal miniatura|100 px|Corriola simple fixa Es caracteritzen per l'ús de cordes (que poden ser també fils o cables) que transmeten la força lineal aplicada a una càrrega mitjançant una o més corrioles per tal de tirar de la càrrega. Aquestos sistemes acompleixen tasques puntuals i intermitents d'elevació i maniobra per tal d'elevar càrregues i la seua instal·lació pot ser permanent (com als pous) o bé temporal (per exemple a les obres).
Corrioles simples miniatura|100 px|Imatge de corriola simple fixa que es pot fer servir per pouar aigua Hi ha moltes maneres d'utilitzar les corrioles. Quan s'empra una sola corriola per a fer un treball o qualsevol altra tasca, es diu que es té una configuració de corriola simple.
Corriola simple fixa La manera més senzilla d'utilitzar una corriola és ancorar-la en un suport, penjar un pes en un extrem de la corda, i estirar l'un altre extrem per a alçar el pes. A aquesta configuració se l'anomena corriola simple fixa.
Una corriola simple fixa, si no és en un circuit tancat, no produeix cap avantatge mecànic: la força que ha d'aplicar-se és la mateixa que s'hauria requerit per a alçar l'objecte sense la corriola. La corriola, no obstant, permet aplicar la força en una direcció més convenient.
Un bon exemple de corriola simple fixa és la dels pous, on la força humana és prou com per elevar la càrrega d'un poal.
miniatura|100 px|Corriola simple mòbil Corriola simple mòbil Una forma alternativa d'utilitzar la corriola és fixar-la a la càrrega, fixar un extrem de la corda al suport, i estirar l'un altre extrem per a alçar a la corriola i la càrrega. A aquesta configuració se l'anomena corriola simple mòbil.
La corriola simple mòbil produeix un avantatge mecànic: la força necessària per a alçar la càrrega és justament la meitat de la força que hauria estat requerida per a alçar la càrrega sense la corriola. Al contrari, la longitud de la corda que ha de papar-se és el doble de la distància que es desitja fer pujar a la càrrega.
Amb aquesta configuració simple, per tal d'aplicar la força, el cable ha d'empenyir-se des d'una posició més elevada que la propia corriola, tractant-se doncs d'una configuració menys usual a causa del fet que sovint l'operador de la càrrega és o té a prop la planta de potència per la corriola, podent ser difícil manipular la càrrega suspesa en una posició per davall de la planta de potència o de la persona en qüestió.
Corrioles compostes Quan s'utilitzen sistemes de diverses corrioles que treballen en conjunt, es diu que es té una configuració de corriola composta.
En la pràctica, a major nombre de corrioles, menys eficiència del sistema. Això es deu a la fricció del sistema als llocs on fan contacte els cables i la corriola i també a la fricció deguda a la rotació del mecanisme al voltant d'un suport.
Un dels avantatges de les corrioles compostes respecte d'altres tipus de mecanismes d'elevació és que cada corriola se sotmet a les mateixes tensions i forces, de manera que es pot dissenyar eficientment el que pot suportar l'aparell fàcilment. Altres tipus de sistemes (que poden combinar corrioles amb palanques, tambors, etc.) poden requerir diferents i més complicades combinacions de cables i dissenys de corrioles, depenent de la posició que ocupen al sistema, mentre que un sistema compost de corrioles pot usar la mateixa línia a tot el recorregut, i es poden montar a un mateix eix les diferents corrioles que es componen.
Sistemes de transmissió contínua miniatura|Esquema d'un sistema de transmissió amb dues politges i una corretja També s'anomenen transmissions per bandes, ja que l'element transmissor principal és una banda flexible. Són molt utilitzades, ja que es troben molts casos en els quals es necessita una adequada transmissió entre dos eixos distants entre si, i per aconseguir-ho s'empren sistemes formats per més d'una politja i corretges.
D'aquesta manera es transmet el parell d'un eix a l'altre, constituint així una bona alternativa a les transmissions directes o amb cadena i engranatges. Els avantatges radiquen en la suau transmissió que produeixen en comparació a les transmissions d'engranatges i que el seu manteniment és menys costós, ja que només s'ha d'atendre als canvis amb freqüència predeterminada de la corretja transmissora. Aquestos sistemes de transmissió de potència fan servir corretges fetes de materials resistents i elàstics, normalment es fabriquen de cautxú, però que tenen una vida determinada pels cicles de càrrega i per l'envelliment, essent necessari doncs programar el canvi segons unes estimacions de vida segura, de manera que les probabilitats de fractura es reduïsquen al mínim.
D'altra banda, aquestos sistemes també es fan servir per guanyar avantatge mecànic o canvi de la velocitat de transmissió en el cas que es connecten politges de diferent diàmetre.
Tipus de transmissions per bandes: Banda plana: És el més freqüent, que pot fer servir materials com el cuir o la lona fumada. El seu nom es deu a la planitud de la seua superfície igual que la de la seua politja i la manera de transmetre l'esforç és gràcies a la fricció entre banda i corriola. Es fan servir àmpliament, ja que poden arribar a protegir màquines que s'embalen i arriben a una sobrevelocitat que faria que la resistència pròpia de l'element al qual es transmet permetés el lliscament, atenuant d'aquesta manera els efectes de l'increment de velocitat en la transmissió. Banda síncrona o de sincronització: Aquest tipus de bandes permet impedir el lliscament en sentit angular de les bandes respecte de les politges, de fet, ja no es tracta de politges en sentit convencional, ja que ambdós elements són ranurats de manera que el contacte no permet lliscaments en cap moment. Bandes en V: Es fa servir a les aplicacions industrials, a l'hora de transmetre grans esforços i amb l'ajuda de les acanaladures practicades a les bandes que fan efecte de falca, ajudant així a augmentar la fricció de la transmissió, cosa que permet grans parells torsionals sense lliscament.
Física del funcionament miniatura|Diagrama 1 - Una corriola simple amb el cas particular més bàsic: En equilibri, la força F que suporta l'eix de la corriola és igual i de sentit contrari a la suma de les forces que contribueixen en direcció contrària, que per tractar-se d'un problema estàtic són iguals i de sentit contrari degut a la continuïtat i rigidesa del cable. miniatura|500 px|Imatge dels casos més generals de sistemes de corrioles, on es mostren exemples de les forces a què se sotmeten els cables amb la càrrega a elevar per cada cas. Notar que les tensions depenen del nombre de corrioles a cada sistema. Per tal de determinar les interaccions físiques que pot tenir un sistema de corrioles s'han d'analitzar en dos parts dos tipus de problemes.