Götterdämmerung (en alemany, El crepuscle dels déus o L'ocàs dels déus) WWV 86D, és l'últim dels quatre drames musicals èpics que constitueixen la tetralogia Der Ring des Nibelungen ('L'anell del Nibelung'), de Richard Wagner. Va ser estrenada al Festspielhaus de Bayreuth, a Baviera, el 17 d'agost de 1876, com a part de la primera representació completa de L'Anell.
El títol és una traducció a l'alemany de l'expressió Ragnarök, que en nòrdic antic i en el context de la mitologia germànica es referia a la profetitzada guerra entre els déus que conduiria a la fi del món. Tanmateix, com en la resta de l'Anell, la narració de l'apocalipsi que fa Wagner, difereix significativament de les antigues fonts nòrdiques; és un episodi que no apareix a les fonts principals del cicle, com ara la Saga völsunga o el Cant dels Nibelungs o la Cançó dels Nibelungs (Das Nibelungenlied en alemany).
El crepuscle dels déus representa la lluita entre déus, herois i criatures mitològiques per aconseguir un anell màgic que atorga la dominació del món. Aquesta òpera clou un cicle sobre la destrucció.
El manuscrit autògraf de l'obra es conserva a la Fundació Richard Wagner.
Composició Vegeu també: L'anell del nibelung
Llibret Encara que Götterdämmerung és la quarta i última de les òperes de lAnell, va ser la primera en l'ordre de concepció. Wagner va treballar de davant cap enrere planejant l'òpera a partir de la mort de Sígfrid, després decidint que necessitava una altra òpera per narrar la joventut d'en Sígfrid, i després va decidir que necessitava explicar la història de la concepció d'en Sígfrido i dels intents de Brunilda de salvar els pares d'ell, i finalment decidint que també calia un preludi que expliqués el robatori original de l'or del Rin i la creació de l'anell. No obstant això, l'escena final d'aquesta òpera es va revisar diverses vegades entre el 1856 i el 1872. El títol d'aquesta última òpera del Cicle, com passa amb Siegfried, probablement no es va fixar fins al 1856.
Esborranys Segons el compositor, després de la revolució de febrer de 1848 va començar a esbossar una obra sobre la vida de l'emperador Frederic I Barba-roja i com a fruit de la seva investigació va acabar considerant a l'heroi Sigfrid com un possible tema per a una nova òpera, i per a octubre de 1848 havia concebut tota la idea de lAnell.Wagner, Mein Leben. No obstant això, aquest relat ha estat posat en dubte pels investigadors wagnerians. Sembla que va ser a l'octubre de 1846 —uns setze mesos abans de la Revolució de febrer, quan se li va acudir el drama en cinc actes sobre Frederic Barbarroja. Potser fins i tot considerés escriure una òpera sobre Sigfrid ja l'any 1843, quan va llegir l'obra de Jacob Grimm Deutsche Mythologie (Mitologia alemanya), o possiblement el 1844, quan va prendre prestades diverses obres sobre els nibelungs a la Reial Biblioteca de Dresden.
Sigui quina sigui la veritat, Wagner certament contemplava ja una òpera sobre Sigfrid l'1 d'abril de 1848, quan va informar Devrient dels seus plans.Al diari de Devrient, a l'entrada de l'1 d'abril de 1848, es llegeix "Er [Wagner] erzählte mir einen neuen Opernplan aus der Siegfriedsage" (em va parlar d'un nou pla per a una òpera sobre la saga d'en Sigfrid). Dos mesos més tard, Wagner va discutir un projecte semblant amb el compositor Robert Schumann, com es llegeix al seu quadern de notes ("Haushaltbuch") el 2 de juny de 1848: "Abends Spazierg[ang] m[it] Wagner — sein Nibelungtext" (Passejada per la tarda amb Wagner – el seu text sobre els nibelungs). Wagner estava familiaritzat amb el Càntic dels nibelungs. Wagner seguia quatre fases a l'hora d'escriure els llibrets. Primer, un esbós en prosa (Prosaskizze), encara que en el cas de Götterdämmerung (o Siegfried's Tod, "Mort d'en Sígfrid" , com es va dir al principi) no ho va escriure mai. Després, un esborrany en prosa (Prosaentwurf). La tercera fase és un esborrany en vers i finalment la còpia definitiva (Reinschrift des Textbuches). miniatura|esquerra|Gwyneth Jones com a Brunilda al Festival de Bayreuth. Com a part dels seus preparatius per a l'òpera projectada sobre Sigfrid, Wagner primer va fer un estudi preliminar dels mites nòrdics i germànics rellevants, Die Nibelungensage (Mythus) ("La saga del nibelung (mite)"). Aquest llarg estudi en prosa, acabat per al 4 d'octubre de 1848, conté un esquema de tot el cicle de lAnell, de principi a fi, però no hi ha evidència que Wagner contemplés res més en aquest punt que una sola òpera sobre la mort de Sigfrid. Quan va fer la còpia definitiva d'aquest text el 8 d'octubre, la va rebatejar Die Sage von den Nibelungen (La saga dels nibelungs). A l'edició completa de les seves obres (Gesammelte Schriften und Dichtungen) es titula Der Nibelungen-Mythus: als Entwurf zu einem Drama (El mite nibelung: com a esquema per a un drama).
En fer aquest esborrany en prosa, Wagner va beure de nombroses fonts mitològiques, alemanyes i escandinaves, tant en textos primaris (usualment en traduccions alemanyes contemporànies, encara que Wagner sabia una mica de nòrdic antic i mig alemany) i comentaris sobre ells. Les més importants obres, entre les primeres, van ser la Saga völsunga, l'Edda poètica, l'Edda prosaica, el Càntic dels nibelungs i la Llegenda de Teodoric de Bern, mentre que la més important entre les segones van ser la Mitologia alemanya, de Jacob Grimm, i La saga de l'heroi alemany, de Wil. A més, Wagner va agafar detalls d'almenys altres vint-i-dues fonts literàries, incloent una sèrie de textos filosòfics clau que van informar el simbolisme de lAnell . Wagner contradiu les seves fonts en diversos punts –era necessari, ja que les fonts no sempre coincideixen entre si– uneix històries diverses per formar narratives contínues, crea alguns personatges nous i memorables combinant personatges menors de diferents fonts, etc. L'escena final és una recreació dels mites originals, com també el Cant dels nibelungs ho va ser al seu dia.
Com que Die Sage von den Nibelungen ja contenia un relat detallat de l'acció dramàtica de l'òpera que es proposava, Wagner no va fer esbossos en prosa, a diferència del que era habitual. En lloc d'això, immediatament va escriure un esborrany en prosa de la nova obra, a la qual anomenaria Siegfried's Tod (Mort d'en Sígfrid), inclòs el genitiu saxó anglès. Aquest apòstrof, per cert, apareix en tots els manuscrits textuals de l'obra i en la impressió privada del 1853, però va desaparèixer del títol al Gesammelte Schriften und Dichtungen del 1871–1873.A la seva correspondència i autobiografia, Wagner sovint es refereix a Siegfried's Tod símplement com a Siegfried, cosa que pot produir confusions amb l'òpera posterior (en el temps) del mateix nom.
El 28 d'octubre de 1848, Wagner va llegir l'esborrany en prosa de Siegfried's Tod a Eduard Devrient, i després d'alguns comentaris crítics d'aquest últim sobre la foscor del tema, va esbossar un pròleg amb dues escenes que donaven dades sobre la història anterior."[Devrient] em mostrà, per exemple, que abans que en Siegfried i na Brünnhilde apareguin en una posició d'oberta hostilitat entre sí, primer han de presentar-se en la seva veritable i més calmada relació. De fet, he obert el poema de Siegfried's Tod amb aquelles escenes que ara formen el primer acte de Götterdämmerung. Els detalls de la relació d'en Sígfrid amb na Brunilda estan merament delineades als oients en un diàleg líric-episòdic entre la muller de l'heroi, a qui ha deixat sola enrere, i una multitud de valquíries que passen davant de la seva roca". (Wagner, Mein Leben). Aquest nou esborrany en prosa va ser realitzat gairebé enterament dialogat, gran part de la qual cosa molt proper al que seria la forma final en vers. Pel 12 de novembre va estar acabat l'esborrany revisat de Siegfried's Tod, i per al 28 de novembre es va trasposar a vers aliteratiu, convertint-se en el procés en tot un llibret per a una òpera de cinc actes amb un pròleg de dues escenes. Al següent mes (presumiblement) Wagner va preparar la primera còpia final (Zweitschrift des Textbuches), però gairebé immediatament l'obra va ser àmpliament revisada i una segona còpia final (Drittschrift des Textbuches) va ser realitzada per reflectir aquestes revisions. Va ser en aquest moment quan va aparèixer per primera vegada l'episodi conegut com "La vigilància de Hagen" (la secció final de l'acte I, escena segona).
Amb el seu pròleg de dues escenes i estructura en tres actes, Siegfried's Tod va ser un text en esborrany que amb el temps formaria la part final de la tetralogia, El capvespre dels déus. Però preocupat pel desconeixement sobre un tema tan fosc, després d'escriure el llibret de Siegfried's Tod, Wagner va deixar de banda la feina i es va dedicar a altres coses. Després que, per motius polítics, hagués d'anar-se'n a Zuric, el maig de 1850 va reprendre el treball a Siegfried's Tod. Va preparar una tercera còpia final del llibret (Viertschrift des Textbuches) per a publicació, que, no obstant, no va tenir lloc,"Vaig escriure un breu prefaci dedicant (el llibret de Siegfried's Tod) als meus amics com una relíquia de l'època quan jo havia confiat a dedicar-me absolutament a l'art i, especialment a la composició de música. Envio aquest manuscrit a Herr Wigand a Leipzig, qui me'l va tornar temps després amb l'observació que, si insistia que s'imprimís en caràcters llatins no seria capaç de vendre'n una sola còpia." (Wagner, Mein Leben.) El 18 de desembre de 1848 Wagner havia abandonat l'antiga escriptura gòtica en favor de la moderna escriptura romana. i per al juliol havia començat fins i tot a compondre música del pròleg. D'aquesta música un full d'esbossos preliminars sobreviu i un esborrany de composició més detallat, que s'estén al voltant d'un quart de longitud cap al duet entre Brunilda i Sigfrid. Havent arribat a aquest punt, però, Wagner va abandonar l'obra.
Gradualment es va anar formant a la ment del compositor la idea d'una trilogia d'òperes. La idea d'ampliar Siegfried's Tod a una sèrie de dues o més òperes seria molt atractiva per a Wagner, ja que havia començat a adonar-se que seria impossible dir tot allò que volia en una sola òpera. Va començar a escriure Der junge Siegfried (El jove Sígfrid) i així va resultar que, juntament amb Siegfried's Tod era evidentment les etapes 2a i 3a d'una trilogia. El 1852 Wagner finalment va decidir que el nom del cicle complet seria Der Ring des Nibelungen. Al novembre i desembre de 1852, Wagner va fer àmplies revisions dels llibrets de Der junge Siegfried i Siegfried's Tod. Els canvis de Siegfried's Tod es van introduir a la tercera còpia final (Viertschrift des Textbuches). Els principals canvis es referien a la primera escena del pròleg (l'escena de les Nornes), l'escena de Brunilda amb Waltraute (que originàriament havia inclòs les nou valquíries), i el discurs de tancament de Brunilda al final de l'òpera.
El final de lAnell miniatura|El Walhalla en flames, en un esbós de 1894 de Max Brückner, un dels escenògrafs originals L'escena final de lAnell probablement va causar a Wagner més preocupacions que cap altra. Va reescriure el text diverses vegades i mai no va estar clara la seva idea definitiva sobre això. Hi ha sis o set versions diferents o que poden ser reconstruïdes a partir dels esborranys de Wagner. El final original (principis de desembre de 1848) era optimista i confiat: es torna l'anell al Rin; Alberic i els nibelungs, que estan esclavitzats pel poder de l'Anell, queden alliberats. En el seu discurs final, Brunilda declara que Wotan és totpoderós i etern; abandona la seva pròpia vida i guia Sigfrid al Valhalla, on aquest es reconcilia amb Wotan i l'ordre queda restaurat. Es representa a Sígfrid i Brunilda alçant-se per sobre de la pira funerària d'en Sígfrid al Valhalla per netejar el crim de Wotan i redimir els déus, una cosa així com L'holandès errant i Senta ascendeixen per sobre dels núvols. Aquí res no suggereix que els déus quedin destruïts.