miniatura La filosofia a la Unió Soviètica es va centrar amb el pensament marxista-leninista, que teòricament era la base de la veritat filosòfica objectiva i última. Durant les dècades del 1920 i del 1930, altres tendències del pensament rus van ser reprimides, alguns filòsofs van emigrar i d'altres van ser expulsats. Ióssif Stalin va promulgar un decret el 1931 que identificava el materialisme dialèctic amb el marxisme-leninisme, convertint-lo en la filosofia oficial que s'aplicaria a tots els estats comunistes i, a través del Komintern, a la majoria dels partits comunistes. Seguint la Segona Internacional, els opositors van ser considerats «revisionistes».

Des del començament del règim bolxevic, l'objectiu de la filosofia oficial soviètica va ser la justificació teòrica de les idees comunistes. Per aquesta raó, els «sovietòlegs», entre els quals els més coneguts van ser Józef Maria Bocheński, professor de filosofia a la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs d'Aquino i Gustav Wetter, sovint van afirmar que la filosofia soviètica no era res més que «dogma».

Després de la Revolució d'Octubre de 1917, la filosofia va estar marcada per pugnes polítiques, que qüestionen qualsevol lectura monolítica. Evald Iliénkov va ser un dels principals filòsofs de la dècada del 1960, que va revisitar el debat dels anys 1920 entre «mecanicistes» i «dialèctics» a Dialèctica leninista i metafísica del positivisme (1979). Durant les dècades del 1960 i del 1970, la filosofia occidental, inclosa la filosofia analítica i el positivisme lògic, van començar a deixar empremta en el pensament soviètic.

Pugnes filosòfiques El materialisme dialèctic va ser exposat inicialment per Karl Marx i Friedrich Engels, i una de les primeres obres sobre el tema és l'obra d'Engels de 1878 titulada Anti-Dühring. Va ser reelaborada per Lenin a Materialisme i empiriocriticisme (1908) al voltant de tres eixos: la «inversió materialista» de la dialèctica hegeliana, la historicitat dels principis ètics ordenats a la lluita de classes, i la convergència de les «lleis de l'evolució» en física (Hermann von Helmholtz), biologia (Charles Darwin) i economia política (Marx). Lenin, doncs, va prendre posició entre un marxisme historicista (Antonio Labriola) i un marxisme determinista, proper al que més endavant es va anomenar «darwinisme social» (Karl Kautsky). El rival filosòfic més important de Lenin va ser Alexander Bogdànov (1873–1928), que va intentar sintetitzar el marxisme amb les filosofies d'Ernst Mach, Wilhelm Ostwald i Richard Avenarius (que van ser durament criticades per Lenin a Materialisme i empirocriticisme). miniatura Després de la Revolució d'Octubre de 1917, la filosofia soviètica es va dividir entre «dialèctics» (Deborin) i «mecanicistes» (Nikolai Bukharin, que detallaria la tesi de Stalin mantinguda el 1924 sobre el «socialisme en un sol país», no era un «mecanciista» per se, sinó que era vist com un aliat). Els mecanicistes (Arkady Timiryasev, Liubov Axelrod, Ivan Skvortsov-Stepanov, etc.), provenien majoritàriament de formació científica, i afirmaven que la trobava la seva base en una explicació causal de la naturalesa. Defensaven una interpretació positivista del marxisme que afirmava que la filosofia havia de seguir les ciències naturals, i Stepanov va escriure un article titulat «La comprensió dialèctica de la natura és la comprensió mecanicista». Al contrari, els «dialèctics», amb antecedents hegelians, insistien que la dialèctica no es podia reduir a un simple mecanisme. Basant-se principalment en l'Anti-Dühring i la Dialèctica de la natura d'Engels, sostenien que les lleis de la dialèctica es podien trobar a la natura. Prenent com a a base la teoria de la relativitat i la mecànica quàntica, van respondre que la concepció de la natura dels mecanicistes era massa restringida i estreta. Deborin, que havia estat alumne de Gueorgui Plekhànov, el «pare del marxisme rus», també discrepava amb els mecanicistes pel que fa al lloc de Baruch Spinoza. Aquest últim sostenia que era un metafísic idealista, mentre que Deborin, seguint Plekhànov, veia Spinoza com un materialista i un dialèctic. El mecanicisme va ser finalment condemnat per soscavar el materialisme dialèctic i per «evolucionisme vulgar» el 1929. Dos anys més tard, Stalin va resoldre el debat entre les tendències mecanicistes i dialèctiques mitjançant la publicació d'un decret que identificava el materialisme dialèctic com la base filosòfica del marxisme-leninisme. A partir d'aleshores, les possibilitats de recerca filosòfica independent de la dogmàtica oficial pràcticament van desaparèixer, mentre que el lissenkoisme es va imposar en els camps científics (el 1948, la genètica va ser declarada una «pseudociència burgesa»). Tanmateix, aquest debat entre «mecanistes» i «dialèctics» mantindria la seva importància molt després de la dècada del 1920.

Altrament, David Riazànov va ser nomenat director de l'Institut Marx-Engels, que ell mateix havia fundat, el 1920. Després va crear la Marx-Engels-Gesamtausgabe, que havia d'editar les obres completes de Marx i Engels. També va publicar altres autors, com ara Denis Diderot, Ludwig Feuerbach i Friedrich Hegel. Tanmateix, Riazànov va ser exclòs de qualsevol funció política el 1921 per defensar l'autonomia dels sindicats.

Durant el cinquè congrés del Komintern, Grigori Zinóviev va condemnar per «revisionisme» les obres Història i consciència de classe (1923) de György Lukács, i Marxisme i filosofia de Karl Korsch. Història i consciència de classe va ser repudiada pel seu autor, que va fer la seva autocrítica per raons polítiques (pensava que, per a un revolucionari, formar part del partit era la prioritat). Tanmateix, es va convertir en una font principal del marxisme occidental, començant per l'Escola de Frankfurt, i fins i tot va influir en Sein und Zeit (1927) de Martin Heidegger. Lukács va anar a Moscou a principis de la dècada del 1930, on va continuar els seus estudis filosòfics, i va tornar a Hongria després de la Segona Guerra Mundial. Després va participar en el govern d'Imre Nagy arran de la Revolució hongaresa de 1956.

Els estudis de Lev Vigotski (1896–1934) en psicologia del desenvolupament, que s'oposaven a les obres d'Ivan Pàvlov, s'ampliarien en la teoria de l'activitat desenvolupada per Alexei Leóntiev, Piotr Zíntxenko i Alexandr Lúria, un neuropsicòleg que va desenvolupar el primer detector de mentides.

Després del XX Congrés del PCUS miniatura Amb tot, les condicions per al treball filosòfic creatiu van començar a sorgir a mitjans de la dècada del 1950, després del XX Congrés del PCUS el 1956, encara que només a les «perifèries» de la filosofia: la filosofia de les ciències naturals (B. Kedrov, I. Frolov), la teoria de la percepció i la gnoseologia (P. Kopnin, V. Lektorski, M. Mamardashvili, E. Iliénkov), la història de la filosofia (V. Asmus, A. Losev, I. Narski), l'ètica (O. Dobronitski), l'estètica (M. Kagan, L. Stolovitsh ), la lògica (G. Shchedrovitsky, A. Zinóviev) i la semiòtica i la teoria de sistemes (I. Lótman, que va fundar la revista Sign Systems Studies, la publicació periòdica de semiòtica més antiga; V. Sadovski). Les obres del jove Marx, com ara els Manuscrits econòmics i filosòfics de 1844, que s'havien publicat per primera vegada el 1932 però que havien estat suprimits per Stalin a causa de la seva ruptura incompleta amb l'idealisme alemany, també van començar a ser debatudes.

Altres Vassili Nalímov (1910-1997) es va interessar principalment per la filosofia de la probabilitat i les seves manifestacions biològiques, matemàtiques i lingüístiques. També va estudiar els papers del gnosticisme i el misticisme en la ciència. Sovint s'atribueix a Nalímov la proposta del concepte d'índex de cites.

L'anomenada «moral comunista» va ser una part important de la filosofia de la Unió Soviètica. Segons Lenin i Stalin, la moralitat havia d'estar subordinada a la ideologia de la revolució proletària. Negant la validesa de la moral basada en la religió, van escriure: «allò que ens és útil (al poble soviètic) és moral, allò que ens és perjudicial és immoral. La moral és una arma en la lluita de classes». Els membres del partit i del Komsomol van ser educats per acceptar aquesta posició i actuar en conseqüència.

L'URSS va publicar voluminosos materials per difondre els seus ideals i justificacions filosòfiques. Aquests van prendre la forma de revistes acadèmiques o professionals. Per exemple, el llibre First All-Union Conference on the Problems of Medical Deontology qüestiona la idea d'una deontologia mèdica o ètica basada en regles morals, versus una ètica basada en regles utilitaristes decidides sobre el millor resultat per al nombre més gran de persones.

Referències

Categoria:Ciència i tecnologia a la Unió Soviètica Categoria:Cultura a la Unió Soviètica Categoria:Filosofia de l'edat contemporània