El Concert per a flauta i orquestra en re menor és una adaptació per a flauta travessera del Concert per a violí en re menor de Aram Khatxaturian, compost originalment el 1940. La versió per a flauta va ser realitzada el 1968 pel flautista francès Jean-Pierre Rampal, amb l'autorització i a proposta del mateix compositor. Rampal va reelaborar extensament la part solista per adaptar-la a les possibilitats tècniques i expressives de la flauta, mentre que la part orquestral de Khatxaturian va quedar essencialment sense modificacions.

D'uns 35-36 minuts de durada, el concert s'ha convertit en una de les obres de gran format més destacades del repertori modern per a flauta i orquestra. Conserva l'estructura en tres moviments, la tonalitat de re menor i l'orquestració del concert original per a violí, però Rampal va modificar nombrosos passatges de la part solista i va escriure una nova cadència adaptada específicament a la flauta.

Origen Khatxaturian va compondre el Concert per a violí durant l'estiu de 1940, en un període d'aproximadament dos mesos i mig. L'obra estava dedicada al violinista David Óistrakh, que també en va protagonitzar l'estrena a Moscou el 16 de novembre de 1940. Segons el mateix compositor, en escriure'l tenia com a referents els grans concerts romàntics de Felix Mendelssohn, Johannes Brahms, Piotr Ilitx Txaikovski i Aleksandr Glazunov, i volia crear una obra virtuosa que combinés un desenvolupament de caràcter simfònic amb un llenguatge accessible al públic.

L'estrena del concert original va tenir una acollida favorable i Khatxaturian va rebre el Premi Stalin el 1941 per aquesta composició.

La partitura s'inscriu en una etapa especialment productiva de Khatxaturian i presenta diversos trets recurrents del seu llenguatge: una forta energia rítmica, melodies àmplies, una orquestració brillant i elements associats a la tradició musical armènia.

Adaptació per a flauta El 1968 Jean-Pierre Rampal va demanar a Khatxaturian que escrivís un concert específicament per a flauta. En lloc de compondre'n un de nou, el compositor li va proposar adaptar el seu Concert per a violí de 1940, que considerava adequat per ser traslladat a la flauta.

Rampal va rebre una gran llibertat per modificar la part del solista. La seva feina no es va limitar a una simple substitució del violí per la flauta, sinó que va reelaborar passatges sencers per adaptar-los a la respiració, l'articulació, el registre i les possibilitats tècniques de l'instrument. En alguns passatges va alterar figuracions que resultaven naturals amb l'arc del violí però poc idiomàtiques per a un instrument de vent.

En canvi, l'acompanyament orquestral de Khatxaturian es va conservar sense canvis substancials. Això fa que la versió mantingui intactes gran part del pes, la densitat i el color de l'orquestració original, cosa que exigeix al flautista una considerable projecció sonora per destacar sobre l'orquestra.

Rampal també va substituir la cadència original del primer moviment per una de nova escrita específicament per a flauta. Aquesta cadència explota recursos característics de l'instrument, com les escales ràpides, els arpegis, els canvis de registre i les llargues línies melòdiques.

La transcripció va ser publicada el 1969 per International Music Company en una versió per a flauta i piano, editada pel mateix Rampal. L'edició orquestral és distribuïda per Boosey & Hawkes/Sikorski en diversos territoris.

Estructura El concert conserva els tres moviments de l'obra original:

Allegro con fermezza Andante sostenuto Allegro vivace

La durada habitual és d'uns 35 o 36 minuts.

I. Allegro con fermezza El primer moviment és el més extens dels tres i combina un caràcter marcadament rítmic amb melodies àmplies i líriques. L'orquestra presenta inicialment material d'una gran energia abans de l'entrada del solista.

El moviment alterna episodis vigorosos, dominats per ritmes insistents i accents de caràcter gairebé marcial, amb passatges més cantables. Aquesta oposició entre impuls rítmic i expansió melòdica és una de les característiques principals de tota l'obra.

En la versió de Rampal, la flauta ha d'assumir passatges concebuts inicialment per al violí, amb llargues frases, salts amplis, escales ràpides i nombrosos canvis de registre. La necessitat de respirar obliga també a replantejar el fraseig respecte de l'instrument original.

Cap al final del moviment apareix la cadència escrita per Rampal, que substitueix la del violí i concentra bona part de les dificultats tècniques de l'adaptació.

II. Andante sostenuto El segon moviment és de caràcter lent, líric i contemplatiu. En la versió original, el tema principal apareix inicialment a les cordes amb sordina i es desenvolupa mitjançant una successió de variacions.

La flauta assumeix aquí un paper especialment cantabile, amb llargues línies melòdiques que contrasten amb l'energia dels moviments extrems. El moviment explota particularment el registre mitjà i agut de l'instrument i la seva capacitat per sostenir frases de gran flexibilitat.

L'escriptura orquestral és més transparent que en el primer moviment. Els instruments de vent de fusta, especialment el clarinet i el fagot, dialoguen amb el solista, mentre que les cordes proporcionen gran part del suport harmònic.

La secció final es transforma progressivament i condueix sense perdre el caràcter introspectiu cap a la conclusió del moviment.

III. Allegro vivace El tercer moviment és un final de gran vitalitat rítmica, construït principalment com un rondó. El tema principal té un caràcter dansaire i impulsiu, i reapareix diverses vegades entre episodis contrastants.

La flauta afronta aquí alguns dels passatges més exigents de tota l'obra: articulacions molt ràpides, figuracions repetitives, amplis salts intervàl·lics i passatges en el registre agut. El solista manté pràcticament fins al final un diàleg continu amb l'orquestra.

Les fanfares dels metalls tenen un paper destacat en l'estructura del moviment i reforcen el caràcter brillant i extravertit del final.

Després d'una nova secció virtuosística, l'obra conclou amb una coda ràpida i expansiva en què solista i orquestra avancen conjuntament cap al final.

Llenguatge musical El concert conserva íntegrament el llenguatge del Concert per a violí de Khatxaturian. Hi destaca la combinació de melodies de gran amplitud amb ritmes molt marcats i una orquestració densa i acolorida.

La música de Khatxaturian està fortament influïda per la tradició musical armènia i, més àmpliament, pels llenguatges musicals del Caucas. En aquesta obra, però, no utilitza necessàriament melodies populars de manera literal, sinó que integra girs melòdics, ritmes i colors que evoquen aquest univers musical.

Una de les dificultats fonamentals de la versió per a flauta és que part de la música havia estat concebuda per aprofitar les característiques específiques del violí. El violí pot sostenir notes amb una gran intensitat, utilitzar dobles cordes i projectar-se sobre una orquestra gran mitjançant la pressió de l'arc. La flauta, en canvi, depèn de la respiració i té unes possibilitats diferents de projecció i articulació. Per això Rampal va optar per adaptar lliurement determinats passatges en lloc de traslladar-los literalment.

La relació entre solista i orquestra conserva, malgrat això, la concepció simfònica original. La flauta no es limita a una successió de passatges ornamentals, sinó que participa directament en el desenvolupament temàtic de l'obra.

Instrumentació La versió de Rampal conserva l'orquestració del Concert per a violí original. Està escrita per a flauta solista i una orquestra formada per:

tres flautes, la tercera doblant el flautí; tres oboès, el tercer doblant el corn anglès; dos clarinets; dos fagots; quatre trompes; tres trompetes; tres trombons; tuba; timbales; percussió, amb pandereta, caixa, bombo i plats; arpa; cordes.

Aquesta plantilla orquestral considerable és poc habitual en bona part del repertori tradicional per a flauta i obliga a mantenir un equilibri especialment acurat entre el solista i l'orquestra.

Dificultat interpretativa El Concert per a flauta és considerat una obra d'elevada dificultat tècnica. La part solista requereix resistència, control de la respiració, rapidesa d'articulació i domini de tots els registres de l'instrument.

La durada de més de mitja hora constitueix també un repte físic considerable per al flautista. A diferència del violí, la producció sonora de la flauta depèn constantment del flux d'aire, de manera que les llargues frases del concert obliguen a planificar meticulosament els punts de respiració.

La densitat de l'orquestració és un altre dels principals problemes interpretatius. En els moviments extrems, la flauta ha de projectar-se sobre una gran secció de cordes, metalls i percussió. Aquest fet ha portat alguns intèrprets i crítics a considerar l'adaptació particularment exigent, mentre que altres han destacat la manera com Rampal va aconseguir convertir una escriptura violinística en una part idiomàtica per a la flauta.

Altres versions La versió de Rampal no és l'única adaptació per a flauta del Concert per a violí. El flautista alemany Karl-Bernhard Sebon en va realitzar una altra transcripció el 1983, publicada també dins el catàleg associat a Khatxaturian.

També James Galway ha interpretat el concert en una adaptació pròpia. Tot i això, la versió de Rampal s'ha convertit en la més habitual i és la que generalment es programa i s'enregistra com a Concert per a flauta de Khatxaturian.

Difusió Rampal va incorporar l'obra regularment al seu repertori i va contribuir decisivament a la seva difusió internacional. El Boston Symphony Orchestra documenta, per exemple, una interpretació seva del concert al Festival de Tanglewood el 12 d'agost de 1979, sota la direcció de Kazuhiro Koizumi.

Des de finals del segle XX l'obra ha estat adoptada per nombrosos flautistes. Ha estat interpretada, entre d'altres, per Emmanuel Pahud, Sharon Bezaly, Jennifer Stinton i José Sotorres.

L'obra també ha estat programada per grans orquestres. La Boston Symphony Orchestra, per exemple, l'ha interpretada amb Rampal, i l'Orquestra Nacional d'Espanya l'ha programada en diverses ocasions.

Enregistraments Jean-Pierre Rampal va enregistrar la seva pròpia adaptació, contribuint de manera decisiva a establir-la dins del repertori internacional per a flauta. Una de les seves gravacions més conegudes presenta els tres moviments Allegro con fermezza, Andante sostenuto i Allegro vivace.

Entre els enregistraments posteriors destaquen el de Jennifer Stinton amb la Philharmonia Orchestra, dirigida per Steuart Bedford, el d'Emmanuel Pahud amb l'Orquestra de la Tonhalle de Zuric sota la direcció de David Zinman, i el de Sharon Bezaly amb l'Orquestra Simfònica de l'Estat de São Paulo, dirigida per Enrique Diemecke.

Referències

Categoria:Obres d'⁣Aram Khatxaturian Categoria:Concerts per a flauta Categoria:Composicions musicals del 1968 Categoria:Composicions en re menor