Kamal Fouad Jumblatt () (Moukhtara, 6 de desembre de 1917 - Baakleen, 16 de març de 1977) va ser un polític libanès i za'im (cap polític), que va fundar el Partit Socialista Progressista. Durant la Guerra Civil Libanesa va liderar el Moviment Nacional. Va ser un aliat important de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina fins al seu assassinat, el 1977. Va escriure més de 40 llibres centrats en diversos aspectes, entre els que hi ha temes polítics, filosòfics, literaris, religiosos, mèdics, socials i econòmics. El setembre de 1972, Kamal Jumblatt va rebre el Premi Internacional Lenin per la Pau. És el pare del líder drus libanès Walid Jumblatt i el gendre de l'escriptor i polític àrab Shakib Arslan.
Primers anys i educació Kamal Fouad Jumblatt va néixer el 6 de desembre de 1917 a Moukhtara. Va néixer en el si de la família Jumblatt, una prestigiosa família drusa originària de l'actual Síria, els membres de la qual eren dirigents tradicionals de la comunitat drusa libanesa. El seu pare, Fouad Jumblatt, el poderós cap drus i director del districte de Chouf, fou assassinat en una emboscada el 6 d'agost de 1921. Kamal només tenia quatre anys quan el seu pare va ser assassinat. Després de la mort del seu pare, la seva mare, Nazira, va exercir un paper polític important en la comunitat drusa durant les dues dècades següents.
El 1926, Kamal Jumblatt va ingressar a l'Institut dels Pares Lazaristes d'Aintoura, on va acabar els estudis primaris el 1928. El 1936 va obtenir el diploma de secundària, després d'haver estudiat francès, àrab, ciències i literatura, i el 1937 va obtenir un diploma de filosofia.
Jumblatt va cursar després estudis superiors a França, on va assistir a la Facultat de Lletres de la Universitat de la Sorbona i va obtenir un títol en psicologia i educació cívica, així com un altre en sociologia. Va tornar al Líban el 1939, després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, i va continuar els estudis a la Universitat Sant Josep, on va obtenir el títol de dret el 1945.
Primers anys de carrera política Kamal Jumblatt va exercir l'advocacia al Líban entre 1941 i 1942 i fou nomenat advocat oficial de l'Estat del Govern libanès. El 1943, a la jove edat de vint-i-sis anys i després de la mort inesperada de Hikmat Joumblatt, va esdevenir el cap del clan Jumblatt, cosa que el va introduir en l'escena política libanesa. Malgrat el seu paper polític influent, durant tota la seva carrera va rivalitzar amb Majid Arslan pel lideratge polític dels drusos libanesos.Schenk, Bernadette (1994) p.66–67 Arslan era sovint preferit per representar la facció drusa i fou el ministre més longeu de la política libanesa, amb vint-i-dos mandats com a ministre de Defensa del Líban.
El setembre de 1943, Kamal Jumblatt va ser elegit per primera vegada a l'Assemblea Nacional,Schenk, Bernadette (1994) p.61 com a diputat del Mont Líban. Es va unir al Bloc Nacional, dirigit per Émile Eddé, i es va oposar així al govern del Bloc Constitucional, encapçalat per l'aleshores president, Bechara El Khoury. Tanmateix, el 8 de novembre de 1943 va signar l'esmena constitucional, exigida pel Bloc Constitucional, que abolia els articles relatius al Mandat. El 14 de desembre de 1946 va ser nomenat ministre per primera vegada, amb la cartera d'Economia, al govern de Riad Al Solh. El seu mandat va durar del 14 de desembre de 1946 al 7 de juny de 1947, i va substituir Saadi Al Munla. Sleiman Nawfal va substituir Jumblatt com a ministre d'Economia.
El 1947, tot i haver estat elegit diputat per segona vegada, va pensar a dimitir del govern. Va començar a creure que el canvi a través del sistema polític libanès era impossible.
Kamal Jumblatt va fundar oficialment el Partit Socialista Progressista (PSP) l'1 de maig de 1949.Schenk, Bernadette (1994) p.71 El PSP era un partit socialista que defensava el laïcisme i s'oposava oficialment al caràcter sectari de la política libanesa. A la pràctica, des de la seva fundació ha estat dirigit i sostingut principalment per diversos sectors de la societat libanesa, especialment membres de la comunitat drusa i, en particular, pel clan Jumblatt. El 1949, Jumblatt es va oposar fermament a l'execució del dirigent polític Antoun Saadeh i va responsabilitzar el govern del seu assassinat. En nom del PSP, Jumblatt va convocar la primera convenció dels partits socialistes àrabs, que es va celebrar a Beirut el maig de 1951. Abans de les eleccions de 1952, Jumblatt va declarar la formació de la llista electoral del Front de Salvació de l'Oposició en un míting celebrat el 18 de març de 1951 al poble de Barouk, al Mont Líban. Els enfrontaments entre els partidaris de Jumblatt i les forces de seguretat libaneses van causar quatre morts, tres dels quals eren partidaris del PSP. Després d'aquest incident, va pronunciar el seu famós discurs: «Avui, el nostre partit ha estat batejat amb sang». El mateix any fou reelegit diputat del Mont Líban per tercera vegada.
Jumblatt va publicar regularment articles a Al Anbaa, un diari que havia fundat el 1951. Els seus escrits contenien sovint crítiques contra el president Bechara El Khoury. El 1952 va representar el Líban a la Conferència per la Llibertat Cultural, celebrada a Suïssa. L'agost de 1952, en nom del Front Socialista Nacional, va organitzar una Conferència Nacional a Deir El Kamar per demanar la dimissió del president. Principalment a causa d'aquestes pressions, el president va dimitir el mateix any.
La revolta de 1958 El 1952, després de la dimissió de Bechara El Khoury, el bloc de Jumblatt va proposar Camille Chamoun per a la presidència. Chamoun fou elegit president el setembre de 1952.
El 1953, Jumblatt va ser reelegit diputat per quarta vegada. El mateix any va fundar el Front Socialista Popular i va dirigir l'oposició contra el nou president, Camille Chamoun. Durant la seva presidència, el president prooccidental Chamoun va vincular el Líban a les polítiques dels Estats Units i del Regne Unit, que aleshores participaven en la creació del Pacte de Bagdad, integrat per l'Iraq hachemita, Turquia i Pakistan. Els panarabistes ho consideraven una coalició imperialista, i el moviment nasserista, molt influent, s'hi va oposar fermament. Jumblatt va donar suport a Egipte durant l'atac d'Israel, França i el Regne Unit a la crisi de Suez de 1956, mentre que Chamoun i sectors de l'elit cristiana maronita del Líban donaven suport tàcitament a la invasió. Les tensions sectàries libaneses van augmentar molt durant aquest període, i tots dos bàndols van començar a preparar-se per a un conflicte violent.
El 1957, Jumblatt va perdre per primera vegada unes eleccions parlamentàries, i va denunciar el gerrymandering electoral i el frau electoral de les autoritats. Un any més tard, va ser el principal dirigent d'un gran aixecament polític contra el govern de Camille Chamoun, dominat pels maronites, que aviat va escalar en enfrontaments als carrers i atacs de guerrilla. Tot i que la revolta reflectia diversos conflictes polítics i sectaris, tenia una ideologia panarabista i va rebre un fort suport, a través de Síria, de la recentment creada República Àrab Unida. L'aixecament va acabar després que els Estats Units intervinguessin a favor del govern de Chamoun i enviessin el Cos de Marines dels Estats Units a ocupar Beirut. Posteriorment es va arribar a un acord polític pel qual el candidat de consens Fuad Chehab va ser elegit nou president de la República.
Unificació de l'oposició miniatura|upright|Jumblatt (a l'esquerra) amb el president egipci Gamal Abdel Nasser, 1966
Jumblatt va presidir la Conferència Popular Afroasiàtica el 1960 i, el mateix any, va fundar el Front de la Lluita Nacional (NSF) (جبهة النضال الوطني), un moviment que reunia un gran nombre de diputats nacionalistes. El mateix any va ser reelegit diputat per cinquena vegada i l'NSF va obtenir onze escons al Parlament del Líban. Del 1960 al 1961 va ser ministre per segona vegada, amb la cartera d'Educació Nacional, i el 1961 fou nomenat ministre d'Obres Públiques i Planificació. Del 1961 al 1964 va ser ministre de l'Interior.
El 8 de maig de 1964 va guanyar les eleccions parlamentàries per sisena vegada. El 1965, va començar a agrupar polítics nacionalistes àrabs i progressistes en un Front de Personalitats Nacionalistes. El 1966 fou nomenat ministre d'Obres Públiques i ministre de Correus, Telèfons i Telègrafs. També va representar el Líban al Congrés de Solidaritat Afroasiàtica i va presidir la delegació parlamentària i popular a la República Popular de la Xina el 1966.
Va donar suport als palestins en la seva lluita contra Israel per motius ideològics, però també per obtenir el suport dels fedaïns palestins establerts als camps de refugiats del Líban. La presència al Líban d'un gran nombre de refugiats palestins era rebutjada per la majoria dels cristians, però Jumblatt es va esforçar per crear un nucli dur d'oposició al voltant de les consignes nacionalistes àrabs del moviment palestí. Demanant un nou ordre libanès basat en el laïcisme, el socialisme, l'arabisme i l'abolició del sistema sectari, Jumblatt va començar a reunir sunnites, xiïtes i cristians d'esquerres descontents en un moviment nacional d'oposició embrionari.
Preludi de la guerra civil El 9 de maig de 1968, Jumblatt va ser reelegit diputat per setena vegada. El 1970, va ser nomenat una altra vegada ministre de l'Interior, com a recompensa pel seu canvi d'aliança d'última hora en les eleccions presidencials d'aquell any, que va donar la victòria a Suleiman Frangieh per un vot sobre Elias Sarkis. El seu suport a Frangieh, la presidència del qual entre 1970 i 1976 és considerada extremament corrupta, procedent d'un partidari ocasional de les reformes de Chehab, va ser crucial.David Gilmour, 'Lebanon, The Fractured Country', p.46 Com a ministre de l'Interior, va legalitzar el Partit Comunista Libanès (LCP) i el Partit Social Nacionalista Sirià (SSNP). El 1972, Jumblatt va rebre el Premi Lenin de la Pau de la Unió Soviètica. El mateix any, va ser reelegit diputat per vuitena vegada. L'any següent, va ser elegit per unanimitat secretari general del Front Àrab, un moviment que donava suport a la revolució palestina.
La dècada de 1970 al Líban es va caracteritzar per un ràpid augment de la tensió entre el govern dominat pels cristians i les forces musulmanes i d'esquerres de l'oposició, que demanaven una millor representació en l'aparell governamental i un compromís libanès més ferm amb el món àrab. El conflicte es desenvolupava, a grans trets, seguint les mateixes línies sectàries i polítiques que la revolta de 1958.
Tant l'oposició com els seus adversaris, principalment cristians, van organitzar milícies armades, i el risc de conflicte armat va augmentar progressivament. Jumblatt havia organitzat el seu PSP com una força armada i el va convertir en la columna vertebral del Moviment Nacional Libanès (LNM), una coalició de dotze partits i moviments d'esquerres. També va dirigir aquesta coalició. El LNM exigia l'abolició del sistema de quotes sectàries que impregnava la política libanesa i discriminava els musulmans. Al LNM també s'hi van unir radicals palestins del Front Rebuig, i mantenia bones relacions amb l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), oficialment no compromesa. La presència palestina en les files de l'oposició era un element nou en comparació amb el conflicte de 1958.
La Guerra Civil Libanesa
L'abril de 1975, una sèrie d'assassinats de represàlia que va culminar en una massacre de civils palestins a mans de la Falange va provocar combats a gran escala a Beirut. L'agost de 1975, Jumblatt va declarar un programa de reforma del sistema polític libanès i el LNM va qüestionar obertament la legitimitat del govern. L'octubre de 1975 va esclatar una nova onada de combats, que es va estendre ràpidament per tot el país: havia començat la Guerra Civil Libanesa.