L'Armada franquista, o Armada sollevada o Armada Nacional,Los 17 de la nobleza franquista, Nueva Tribuna, 14 de setembre de 2020 va ser la part de la Marina de Guerra de la República Espanyola que durant la guerra civil espanyola va combatre del costat del bàndol sollevat.
Durant la guerra les marines de tots dos bàndols van evitar les grans accions de guerra per motius polítics i estratègics. Així després dels combats pel control de l'estret de Gibraltar de 1936 les dues flotes no van tenir "trobades decisives en la mar" i "les seves estratègies es van moure en contextos molt conservadors, tendents sobretot a la conservació dels seus efectius". L'historiador Michael Alpert en el seu estudi sobre "la guerra civil espanyola en la mar" afirma que mentre la Marina de guerra governamental "no va aconseguir estar a l'altura del moment i, malgrat comptar amb la majoria de les unitats de la flota, va exercir un paper defensiu durant la major part de la contesa", en canvi "la Marina dels sollevats va aprofitar al màxim els seus minsos recursos i l'ajuda que va rebre de l'estranger". Així l'Armada del bàndol sollevat va realitzar cada vegada amb més èxit la funció primordial d'una marina de guerra a principis del segle XX que ja no era destruir els vaixells de l'enemic sinó bloquejar les seves rutes marítimes, els seus ports i impedir els seus moviments a la costa. Mentre que la marina que va romandre fidel al govern va abandonar aquest objectiu després de les primeres setmanes i va adoptar una posició defensiva la finalitat primordial de la qual era protegir les comunicacions marítimes pròpies atacades pels "nacionals".
Història El cop d'estat de juliol de 1936 a l'Armada Quan a l'abril de 1936 el general Mola es va fer càrrec de la direcció de la conspiració militar per a derrocar el govern del Front Popular va recaptar la col·laboració de l'Armada que va concretar més tard en unes Instruccions per a les forces de l'Armada de 20 de juny. En aquestes s'especificava que la missió de l'Armada seria el domini de les bases navals de Ferrol i Cadis, la vigilància de la costa nord, especialment Astúries (inclòs el bombardeig de la conca minera), i la col·laboració en la revolta del Marroc. Però en alguns vaixells membres dels cossos auxiliars (com els radiotelegrafistes) i de sotsoficials i marineria havien format comitès per a vigilar les activitats sospitoses dels oficials del Cos General. Aquests comitès en alguns casos mantenien vincles amb la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA).
miniatura|Destructor Sánchez Barcáiztegui A la tarda del divendres 17 de juliol es van rebre en la central radiotelegràfica de l'Estat Major de la Marina a Madrid les primeres notícies que s'havia iniciat la revolta militar al Marroc. L'oficial tercer del Cos d'Auxiliars Radiotelegràfics que estava en aquest moment de guàrdia en la central era Benjamín Balboa López, afiliat a la UMRA, i quan es va rebre a Madrid en la matinada del dissabte 18 de juliol el telegrama de felicitació del general Franco als revoltats de Melilla Balboa va informar directament l'ajudant del ministre Giral i es va negar a obeir l'ordre del cap de la central radiotelegràfica que comuniqués el missatge de Franco a les guarnicions i el va arrestar. Balboa a continuació va contactar amb tots els vaixells de l'Armada i als seus radiotelegrafistes els va informar que els seus oficials podien estar a punt de revoltar-se contra el govern i els va animar a amotinar-se. miniatura|esquerra|Destructor Alcalá Galiano La mateixa matinada del dissabte 18 de juliol el ministre de Marina José Giral va ordenar que tots els vaixells de la flota es dirigissin cap a la zona de l'estret de Gibraltar perquè canonessin les posicions dels revoltats al Marroc i impedissin el pas de qualsevol transport de tropes que intentés arribar a la península. Nogensmenys, els comandants dels destructors Almirante Valdés, Sánchez Barcáiztegui i Churruca es passaren al bàndol sollevat, però les dotacions dels destructors es van amotinar i van arrestar als seus oficials que s'havien revoltat, exemple que va ser seguit per les dotacions dels guardacostes Uad-Lucus i Uad-Muluya i el canoner Laya (mentre que els guardacostes Dato i Uad-Kert se sumaven a la revolta entrant a Ceuta, així com el torpediner T-19).
El mateix va passar amb els destructors Alsedo, José Luis Díez i Alcalá Galiano, el cuirassat Jaime I i als creuers Libertad i Miguel de Cervantes, que havien salpat de la base de Ferrol en direcció a l'Estret de Gibraltar. Per la seva part el creuer Méndez Núñez, va rebre l'ordre de tornar a la colònia de la Guinea Espanyola d'on havia salpat i allí el seu comandant va ser destituït del comandament i desembarcat juntament amb altres oficials, tornant més tard a Espanya. També es van amotinar les dotacions dels submarins Isaac Peral C-1, C-3, C-4 i B-1 quan van sospitar de l'actitud dels seus oficials. Els comandaments del C-6 van ser arrestats quan van atracar a Màlaga. Els altres set submarins també van quedar del costat governamental quan va fracassar la revolta en les bases navals de Cartagena i Maó..
A la base naval de Cartagena la revolta tampoc va triomfar perquè als comandaments navals els va faltar decisió i perquè el general Toribio Martínez Cabrera, governador militar de Cartagena, es va mantenir lleial al govern, així com el cap de la pròxima base aèria de los Alcázares. Així el destructor Lazaga, que era allí ancorat, i els sis destructors que estaven en fase de construcció van quedar del costat governamental, amb el que tota la flotilla de destructors, excepte un (el Velasco que es trobava a Ferrol), va quedar del costat governamental, a més de quatre torpediners i un guardacostes, juntament amb diversos vaixells auxiliars. A la base de Maó va haver-hi un intent de revolta que va ser sufocat i les dotacions dels submarins que tenien allí la seva base es van amotinar contra els seus oficials que pretenien rebel·lar-se.
En canvi en les bases navals de Cadis i de Ferrol la revolta va triomfar. En la primera gràcies a les tropes de Regulars portades des de Ceuta pel destructor Churruca abans que la seva dotació s'amotinés i gràcies també a la decidida actuació dels caps conjurats en la base i del governador militar de Cadis, el general José López Pinto, que van impedir qualsevol intent de revolta dels obrers de les drassanes o de la marineria. En controlar la base els revoltats tenien en el seu poder el creuer República, que estava sotmès a grans reparacions, per la qual cosa no entraria en servei fins a 1938, els canoners Cánovas i Lauria, després d'aixafar l'amotinament de la seva tripulació, i dos guardacostes, el Alcázar i el Larache, que no es van amotinar. A la base naval de Ferrol la dotació del creuer Almirante Cervera es va amotinar però no va aconseguir treure el vaixell del dic sec, i finalment el bombardeig de l'aviació naval de la base de Marín que s'havia revoltat va fer que el vaixell es rendís. També es va amotinar la dotació del cuirassat España, així mateix en dic sec, però com el tercer vaixell que es trobava en la base, el destructor Velasco, no es va amotinar, no els va quedar més opció que la rendició després que fos dominada la rebel·lió de l' Almirante Cervera. Així va ser com la base i els tres vaixells d'importància que hi havia en ella es van unir a la revolta.
A la zona sollevada es va considerar reus del delicte de rebel·lió militar a tots aquells que es van mantenir fidels al govern de la República i es van oposar al cop. Així van ser afusellats, amb o sense formació de causa, 8 oficials del Cos General, 14 d'altres cossos de l'Armada i 146 entre auxiliars, mastres, caps i mariners, la majoria d'ells de la base de Ferrol. "Els primers afusellaments van tenir lloc amb mínima o nul·la formació de causa i a més basant-se en la dubtosa legalitat d'un estat de guerra declarat contra la voluntat del Govern".
La Guerra Civil (1936-1939) miniatura|Destructor nacional Velasco Després del cop d'estat el bàndol sollevat només comptava amb tres vaixells importants: el cuirassat España (avarat en 1913 i que al juliol de 1936 es trobava en dic sec); el creuer lleuger Almirante Cervera (avarat en 1928) i el destructor Velasco (avarat en 1923). També comptava amb el creuer lleuger República, rebatejat com Navarra, (avarat en 1920) però aquest es trobava en reparacions i no va entrar en servei fins a molt avançada la guerra, a l'agost de 1938. A més els revoltats tenien en el seu poder cinc torpediners, tres canoneres i cinc guardacostes (i cap submarí).
Tanmateix aquesta petita flota nacional controlava la mar al Nord, perquè tota la flota republicana estava concentrada en l'Estret i la zona del Mediterrani. A pesar que era molt lent i molt vell i del temps que havia passat sense sortir del port de Ferrol el cuirassat España es va fer a la mar el 12 d'agost al comandament del capità de fragata Luis de Vierna. El mateix dia també va salpar el destructor Velasco que era un model vell, per la qual cosa el vaixell més important dels nacionals era el creuer Almirante Cervera, al comandament del capità de fragata Salvador Moreno Fernández, el germà del qual, el capità de navili Francisco Moreno Fernández, habilitat com a contraalmirall al novembre de 1936 i com a vicealmirall a partir d'octubre de 1937, va assumir el comandament de la flota. "Moreno treballava sense direcció centralitzada, ja que no es va establir l'Estat Major de l'Armada fins a mitjan octubre [sent nomenat per al càrrec el vicealmirall retirat Juan Cervera Valderrama, que havia estat destituït pel govern del Front Popular". El fet d'arribar a completar les dotacions del España i del Cervera, organitzar flotilles auxiliars i avançar la construcció dels dos nous creuers el Canarias i el Baleares diu molt de la capacitat de Francisco Moreno".
La flota nacional malgrat la seva petita grandària comptava amb dos avantatges. La primera era que disposava d'oficials suficients per als tres vaixells de guerra importants amb què comptava i quan va tenir necessitat de més oficials per als nous creuers Canarias i Baleares, i per a la flota auxiliar de mercants i de bous armats que els nacionals van fer entrar en servei ràpidament, van recórrer als guardiamarines i als alumnes de 1er 2n any de l'Escola Naval de Marín que també estava en el seu poder. Així en la tardor de 1936 els revoltats ja comptaven amb una flotilla de 19 bous (vaixells de pesca d'altura requisats i artillats) al comandament del tinent de navili Ozámiz, on cada vaixell anava manat per un oficial del Cos General de l'Armada.
També van recórrer, com a l'armada republicana, a capitans, pilots i maquinistes de la marina mercant, assimilats a tinentes i alferes de navili. El problema el representava l'escassetat de sotsoficiales i de caps de marineria (ja que en la zona revoltada molts havien estat afusellats, empresonats o expulsats de la Marina per oposar-se a la rebel·lió). Per solucionar-ho es va crear el cos de caps provisionals formats en una Escola de marineria i artilleria creada amb aquesta finalitat i en la qual es van usar els vaixells d'instrucció Juan Sebastián Elcano i Galatea que havien quedat en el bàndol sollevat i les instal·lacions de Marín.