La Fàbrica de paraigües Rupert Laporta és un recinte industrial situat als carrers del Dos de Maig, 189-195 i del Consell de Cent, 572-576 de Barcelona, conservat parcialment.
Història i descripció Fàbrica de teixits metàl·lics de Ramon Marull El desembre del 1893, Ramon Marull i Sala, fabricant de teixits metàl·lics, i la seva esposa Maria dels Àngels Huguet i Riera van adquirir amb pocs dies de diferències dues parcel·les, i el 10 de febrer del 1894, Marull va adreçar una instància a la Junta de Regants de la Sèquia Comtal per a construir-hi un mur al llarg de la infraestructura. Uns mesos després, el 31 de juliol, va demanar permís a l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals per a construir-hi una «quadra», segons el projecte de l'arquitecte Francesc Rogent i Pedrosa.
Es tractava d'un magatzem situat a la part de llevant de la parcel·la, al costat del Rec Comtal. De planta rectangular allargassada, havia de tenir 3 obertures d'arc rebaixat a la façana principal del carrer del Dos de Maig i altres 9 a la lateral, i coberta sostinguda per jàsseres metàl·liques de gelosia. El parament de la façana principal és de paredat amb franges horitzontals de maó vist. Posteriorment, s'hi va construir una segona nau paral·lela a l'anterior seguint el mateix model, tot deixant un pati entre ambdues. El 1900, Marull va demanar permís per a instal·lar-hi un fogó.
La fàbrica produïa teixits metàl·lics de diversos tipus: des de filats espinosos per a tancar camps i corrals fins a malles per a la construcció amb formigó armat o enreixats per a tancar buits d'ascensors, així com també un tipus de llàntia anomenat sicilià per a mines i sedassos i garbells de molineria, que probablement vendria a les nombroses farineres de Sant Martí de Provençals. La bona marxa del negoci li va permetre donar una excel·lent educació als seus fills Ramon i Pere Marull i Huguet, formats com a enginyers industrials a Anglaterra i als Estats Units i que s'incorporarien a la societat Ramon Marull e Hijos.
El 5 d'octubre del 1916, després de la mort de Ramon Marull i Sala el gener d'aquell any, es va constituir la societat anònima Industrias Marull amb un capital d'1 milió de pessetes, formada pels dos germans (175.000 cadascú) i la mare Àngela Huguet i Riera (650.000). El 1918, Pere Marull i Huguet, com a gerent de la societat, va obtenir permís per a substituir un motor de gas de 30 CV i una caldera de vapor per un motor elèctric de 100 CV i sis de 30 CV, així com instal·lar dos fogons de caldera oberta, tres forns de caldejar i quatre fargues.
Fàbrica de paraigües de Pius Rubert La societat es va dissoldre el 20 de maig del 1919, i el 1922, la propietat va ser adquirida pel fabricant de paraigües Pius Rubert Laporta, amb botiga a la Ronda de Sant Antoni, 66, que va encarregar-ne la reforma a l'arquitecte Antoni Darder i Marsà. El 1924 va demanar permís per a instal·lar-hi diversos aparells industrials, i el 1930 hi va promoure una ampliació segons un projecte de l'arquitecte Josep Maria Jordan, consistent en la construcció de dues naus més amb coberta a dues aigües sota encavallades de fusta a la banda del carrer del Consell de Cent, però finalment no es va dur a terme i es va substituir la coberta de la nau del costat de muntanya per una teulada a dues vessants.
Durant la Guerra Civil, la fàbrica va ser col·lectivitzada i es va dedicar a la producció d'armes, i Pius Rubert va morir el 17 agost del 1938 a la seva torre del Masnou, essent enterrat al Cementiri del Poblenou. Després d'absorbir el seu màxim competidor, Hijos de Pedro Martín, fundada a Madrid el 1919, l'empresa passaria a denominar-se Manufacturas de Monturas, Paraguas y Similares, administrada per Pelai Rubert i Alegrín, fill de Santiago Rubert Laporta (†1945), d'Industrias del Vidrio Rubert, i de la seva primera esposa Dolors Alegrín Campmany (†1935).
El 1961 es va aprovar definitivament el Plan parcial de ordenación de las plazas de las Glorias y de la Hispanidad y sus zonas de influencia, que afectava de ple la fàbrica, per la qual cosa els hereus de Pius Rubert hi formularen al·legacions, concretades en un Estudio para su readaptación como industria preferente al Plan Parcial de ordenación de la plaza de las Glorias, que pretenia conservar la integritat de la finca, però la proposta va ser rebutjada per l'Ajuntament de Barcelona. En aquesta dècada, després del tancament de les fàbriques de Santa Cruz de Tenerife i la Pobla de Claramunt, l'empresa canviaria de nom a La Bremshey Española, i més recentment, a Manufacturas Clima.
El 2025 es va aprovar definitivament un Pla Especial Urbanístic impulsat pel Consorci d'Educació de Barcelona, format per la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, per a destinar les dues naus principals a escola pública.
Referències
Bibliografia
Vegeu també Farinera La Ceres Catalana
Rubert Laporta Categoria:Edificis del barri de la Sagrada Família Categoria:Plaça de les Glòries Catalanes Categoria:Rec Comtal