Les insígnies d'aviador dels Estats Units (comunament anomenades "ales") fan referència a les diverses insígnies i distintius d'aviador emeses pels serveis uniformats dels Estats Units; l'Exèrcit, la Força Aèria (USAF), la Marina (USN), el Cos de Marines (USMC), la Guàrdia Costanera (USCG) i el Cos d'Oficials Comissionats de l'Administració Nacional Oceanogràfica i Atmosfèrica (NOAA Corps) a pilots d'avions qualificats. La Força Espacial (USSF) i el Cos Comissionat del Servei de Salut Pública (USPHSCC) són els únics serveis uniformats que no emeten les seves pròpies insígnies d'aviador; no obstant això, el personal de l'USSF i de l'USPHSCC està autoritzat a portar la majoria de les insígnies obtingudes d'un altre servei uniformat, incloses les insígnies d'aviador.

El Cos de la NOAA, la USN, la USMC i la USCG emeten una insígnia d'aviador en un sol grau, i les tres últimes branques comparteixen el mateix disseny. L'Exèrcit i la USAF emeten insígnies diferents als seus aviadors, i cada insígnia està autoritzada en tres graus per reconèixer els nivells d'habilitat i experiència. Tots els serveis armats (excloent la USSF) emeten insígnies de tripulació al personal que no són pilots però que participen regularment en vols com a part de les seves funcions oficials. L'Exèrcit, la USAF, la USN (el personal mèdic de l'USMC és proporcionat per la USN) i la USCG també emeten diverses "ales" al personal mèdic de l'aviació, com ara la Insígnia de Cirurgià de Vol de l'Exèrcit, la Insígnia d'Infermera de Vol de la USAF, la Insígnia de Psicòleg Experimental Aeroespacial de la USN i la Insígnia de Cirurgià de Vol de la USCG, entre d'altres. La USAF també emet una varietat d'insígnies "aeronàutiques" al personal de vol que no són ni insígnies "d'aviador" ni de "tripulació", com ara la Insígnia d'Oficial de Sistemes de Combat de la USAF o la Insígnia de Gestor de Batalla Aèria de la USAF .

L'auxiliar civil de la USAF, la Patrulla Aèria Civil; i l'auxiliar civil de la USCG, l'Auxiliar de la Guàrdia Costanera, emeten insígnies d'aviador úniques, alhora que permeten l'ús d'insígnies militars, incloses les insígnies d'aviador. Les companyies aèries civils dels Estats Units (i de tot el món) generalment emeten insígnies d'aviador als pilots, i també poden emetre variants modificades de les mateixes insígnies a altres membres de la tripulació (enginyers de vol, auxiliars de vol, caps de càrrega, etc.), tot i que algunes entitats utilitzen insígnies dedicades a la tripulació per reconèixer els no pilots. Altres entitats dels Estats Units, no militars ni de companyies aèries, també poden emetre o atorgar insígnies d'aviador; l'Administració Federal d'Aviació (FAA) ofereix insígnies en diversos graus per reconèixer la finalització de diverses etapes del Programa de Competència de Pilots WINGS de la FAA. Les agències federals, estatals i locals dels Estats Units poden emetre insígnies d'aviador i de tripulació al personal que es qualifica com a pilots o tripulants d'aeronau, respectivament. Les escoles de vol civils dels Estats Units, els clubs i les organitzacions d'aviació (per exemple, l'Associació de Pilots d'Hidroavions o l' Associació d'Aeronaus Experimentals ), i els programes juvenils (per exemple, els Boy Scouts of America o l'Aviation Career Exploring ) també emeten una varietat d'insígnies d'aviador (normalment, però no sempre, modelades com a "ales").

Força Aèria dels Estats Units Primera Guerra Mundial Les primeres insígnies d'aviador dels Estats Units es van emetre als membres del Servei Aeri durant la Primera Guerra Mundial. Les insígnies es van emetre en tres graus: Observador (un escut "EUA" i una ala esquerra), Aviador Júnior o Oficial d'Aviació de Reserva (un escut "EUA" entre dues ales) i Aviador Sènior (una estrella sobre l'escut "EUA" entre dues ales). El Servei Aeri de l'Exèrcit també va emetre una insígnia per a pilots de globus, coneguda com a Insígnia d'Aeronauta (més tard rebatejada com a "Insígnia de Pilot de Globus").

Els aviadors allistats portaven la insígnia del seu rang regular i la insígnia d'Observador. Hi havia 29 pilots allistats abans de l'entrada dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial. El segon aviador allistat, William A. Lamkey, va ser llicenciat i va volar per Pancho Villa. Els pilots allistats restants van rebre comissions el 1917. Hi havia 60 mecànics allistats que van ser entrenats com a pilots a França durant la guerra, però van ser utilitzats per a tasques de transport i no van volar en combat.

El reclutament i l'entrenament dels aviadors allistats va acabar el 1933.

Segona Guerra Mundial miniatura| Insígnia de pilot de comandament, disseny de les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units de la Segona Guerra Mundial i insígnia de regulació actual de les Forces Aèries dels Estats Units miniatura|Insígnia de pilot sènior, Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units de la Segona Guerra Mundial i imatge de mostra de les Forces Aèries dels Estats Units

Durant la Segona Guerra Mundial, amb l'auge de les Forces Aèries de l'Exèrcit (USAAF), es va emetre una segona sèrie d'insígnies d'aviador per incloure un disseny que ha sobreviscut fins als nostres dies. La Insígnia de Pilot es va emetre en tres graus, incloent-hi Pilot, Pilot Sènior i Pilot de Comandament. Actualment s'utilitza una versió de color platejat polit d'aquestes insígnies com a Insígnies de Pilot de les Forces Aèries dels Estats Units.

De l'agost de 1941 al novembre de 1942, es va reiniciar el programa d'Aviadors Allistats. Els candidats havien de tenir almenys 18 anys, posseir un diploma de secundària i haver-se graduat al capdamunt de la seva classe de secundària. Els graduats eren classificats com a Sergents de Personal de Vol o Sergents Tècnics de Vol i portaven les mateixes ales de pilot que els oficials. Normalment eren assignats a pilots d'avions de transport i auxiliars per a pilots d'oficials lliures per pilotar els caces i bombarders més prestigiosos. Els pilots auxiliars van rebre les seves pròpies ales especials per indicar el seu estatus i especialitat. El novembre de 1942, tots els pilots allistats van ser ascendits al rang d'Oficial de Vol i els cadets allistats van ser classificats com a Oficials de Vol o Sotstinents segons el mèrit. Els requisits de qualificació per a les Ales de Pilot Sènior eren: Set (7) anys com a pilot qualificat i adjudicació permanent de l'habilitació de pilot. Més 2000 hores totals o 1300 hores de vol primari i d'instructor (consulteu l'habilitació aeronàutica de la Força Aèria dels Estats Units per a més detalls).

USAF independent El 1947, la USAAF es va convertir en el seu propi servei separat com a Força Aèria dels Estats Units (USAF). La USAF utilitza les mateixes insígnies de pilot que el disseny anterior de la USAAF, excepte que a partir de mitjans de la dècada de 1990, van començar a ser de metall cromat o plata esterlina en lloc de les ales d'aliatge mat utilitzades per les Forces Aèries de l'Exèrcit i la Força Aèria des de 1947 fins a mitjans de la dècada de 1990.

USAF moderna La USAF, única entre els serveis uniformats dels Estats Units, divideix els seus membres del servei volador en personal "qualificat" i "no qualificat" (o "sense qualificació"). Els aviadors qualificats són pilots i pilots de RPA (vehicle de combat aeri no tripulat), que reben la insígnia de pilot de la USAF i la insígnia de pilot RPA de la USAF, respectivament. Ambdues insígnies s'emeten en tres graus, que corresponen a la "qualificació" d'un individu: "pilot/pilot RPA", "pilot sènior/pilot RPA" i "pilot comandant/pilot RPA".

El personal qualificat que no són aviadors es classifica com a personal "aeronàutic" i són navegants, oficials de sistemes de combat (CSO), gestors de batalla aèria (ABM) i observadors. Cada camp professional té autoritzada una insígnia única (només els navegants i els CSO comparteixen un disseny d'insígnia, tot i que les insígnies porten oficialment noms separats) i cada insígnia es divideix en tres graus, que corresponen a l'habilitació aeronàutica d'un individu: "navegant/CSO/ABM/observador", "navegant sènior/CSO/ABM/observador" i "navegant mestre/CSO/ABM/observador".

El personal mèdic qualificat abasta dos camps professionals: el camp professional de cirurgià de vol de la USAF, que té la seva pròpia insígnia, amb tres graus: "cirurgià de vol", "cirurgià de vol sènior" i "cirurgià en cap de vol". El pilot-metge de la USAF és la segona carrera mèdica qualificada, on un metge qualificat pot convertir-se tant en cirurgià de vol de la USAF com en pilot de la USAF (o pilot RPA). Aquest personal porta tant la Insígnia de Pilot de la USAF (o Insígnia de Pilot RPA de la USAF) com la Insígnia de Cirurgià de Vol de la USAF, cadascuna portada en el grau apropiat per a cada professió.

Els pilots no qualificats es consideren "tripulants aeris" i se'ls atorga la Insígnia de Tripulant Aeri Allistat de la USAF o la Insígnia d'Oficial de Tripulació Aèria de la USAF. Tot i no tenir "qualificacions" aeronàutiques, ambdues insígnies s'emeten en tres graus. La Insígnia d'Oficial de Tripulació Aèria de la USAF s'emet amb poca freqüència i és probablement una de les "ales" més rares emeses per la USAF.

La Insígnia d'Astronauta de la USAF és qualsevol insígnia d'aviador o aeronàutica de la USAF adornada amb el "Dispositiu d'Astronauta" enganxat a l'element central de la insígnia. El personal de la USAF sense qualificació que es qualifica com a astronautes es qualifica com a observador de la USAF i se'ls emet la Insígnia d'Observador de la USAF adornada amb el Dispositiu d'Astronauta.

Exèrcit dels Estats Units miniatura| Insígnia d'Aviador de l'Exèrcit dels Estats Units (grau "bàsic") Després de la creació de la Força Aèria dels Estats Units com a servei separat el 1947, l'Aviació de l'Exèrcit va continuar fins a un punt que va justificar una nova insígnia per als aviadors de l'Exèrcit (que pilotaven avions i helicòpters d'observació lleugera i d'enllaç). El resultat va ser la creació de la Insígnia d'Aviador de l'Exèrcit, que és una versió modificada de la Insígnia de Pilot de la Força Aèria dels Estats Units. Es presenta en tres graus: Bàsica, Sènior (7 anys de servei i 1.000 hores de vol, estatus de pilot al comandament) i Mestre (15 anys de servei i 2.000 hores de vol, estatus de pilot al comandament). Les insígnies d'Aviador i d'Aviador Sènior van ser aprovades el 27 de juliol de 1950 i la Insígnia de Mestre Aviador va ser aprovada el 12 de febrer de 1957.

Marina dels Estats Units, Cos de Marines i Guàrdia Costanera miniatura| Insígnia d'aviador naval; A diferència de les insígnies equivalents de l'exèrcit dels Estats Units i de les Forces Aèries dels Estats Units, la insígnia d'aviador naval s'emet en un sol grau. Tanmateix, existeixen altres insígnies d'aviació per a altres professions. La insígnia d'aviador que s'utilitza actualment a la Marina s'ha mantingut pràcticament sense canvis des que es va emetre per primera vegada el 13 de novembre de 1917. La insígnia d'aviador naval (de vegades anomenada " ales d'aviador naval ") l'obtenen tots els aviadors de la Marina, el Cos de Marines i la Guàrdia Costanera en graduar-se de l'entrenament de vol avançat. Existeixen insígnies d'aviador addicionals per a oficials de vol navals (USN i USMC), cirurgians de vol navals, fisiòlegs d'aviació naval, infermeres de vol navals, observadors d'aviació naval (USN i USMC) i tripulants d'aviació naval allistats (USN, USMC i USCG). Les insígnies dels aviadors navals són de color daurat. A diferència de la Força Aèria i l'Exèrcit, els serveis navals no utilitzen maristes aeronàutics sèniors o de comandament/mestre.

Cos d'Oficials Comissionats de la NOAA miniatura| Insígnia de l'aviador de la NOAA