La Simfonia núm. 3 en si menor, op. 42, subtitulada Ilia Múromets, de Reinhold Glière és una simfonia programàtica composta entre 1909 i 1911 i basada en les llegendes russes sobre el bogatir Ilia Múromets. És la tercera i última simfonia de Glière, està dedicada a Aleksandr Glazunov i, amb una durada habitual d'entre setanta i vuitanta minuts, és la seva obra simfònica més extensa i ambiciosa.

L'obra s'estrenà el 23 de març de 1912 a Moscou, interpretada per l'orquestra de la Societat Musical Russa sota la direcció d'Emil Cooper. El 1914 fou distingida amb el Premi Glinka, el tercer que rebia Glière. La partitura representa una de les culminacions del romanticisme tardà rus anterior a la Primera Guerra Mundial, amb una orquestració monumental, una estructura cíclica i una combinació d'influències de Nikolai Rimski-Kórsakov, Piotr Ilitx Txaikovski, Richard Wagner i la tradició del poema simfònic de Franz Liszt.

Composició Glière començà a treballar en la simfonia el 1909, poc després d'haver completat el poema simfònic Sireny, op. 33, i la conclogué el 1911. L'obra és considerablement més ambiciosa que la Primera i la Segona simfonies, tant per les dimensions com per la plantilla orquestral i el desenvolupament programàtic.

El tema procedeix de les bilines, narracions èpiques tradicionals de la Rus de Kíiv transmeses oralment durant segles. Ilia Múromets n'és un dels herois principals: un camperol que, segons la llegenda, va romandre paralitzat durant els primers trenta anys de vida abans d'adquirir una força extraordinària i convertir-se en defensor de Kíiv i del príncep Vladímir.

Glière no segueix una única versió literària de la llegenda, sinó que reuneix diversos episodis tradicionals i els organitza en una narració simfònica en quatre moviments. La partitura original inclou un extens programa en rus i francès que explica els esdeveniments representats per la música.

Un element unificador és un cant de la tradició ortodoxa russa, citat al començament de la partitura. Apareix primer relacionat amb els pelegrins que donen a Ilia la capacitat de caminar i reapareix al finale, quan l'exèrcit celestial derrota els antics herois, proporcionant una dimensió cíclica i simbòlica al conjunt.

Estrena L'estrena tingué lloc a Moscou el 23 de març de 1912 amb Emil Cooper al capdavant de l'orquestra de la Societat Musical Russa. La simfonia fou publicada aquell mateix any per P. Jurgenson de Moscou.

L'obra va obtenir el Premi Glinka el 1914, consolidant la reputació de Glière com un dels principals compositors orquestrals russos de la generació immediatament anterior a la Revolució. Malgrat aquest reconeixement, les dimensions extraordinàries de la partitura dificultaren la seva incorporació regular al repertori.

Durant el segle XX diversos directors optaren per interpretar versions abreujades, especialment del llarg finale. Leopold Stokowski, un dels principals defensors de l'obra, en preparà una reducció substancial per facilitar-ne la programació, mentre que altres directors han defensat posteriorment la versió integral.

Estructura i programa La simfonia consta de quatre moviments que narren successivament la transformació, les gestes i la desaparició d'Ilia Múromets:

Pèlerins errants. Ilia Mourometz et Sviatogor. Andante sostenuto – Allegro risoluto

Solovéï le Brigand. Andante

Chez Vladimir Beau Soleil. Allegro – Andante – Allegro

Les exploits héroïques et la pétrification d'Ilia Mourometz. Allegro tumultuoso – Tranquillo – Giocoso – Poco meno – Maestoso solenne

La versió d'Edward Downes amb la BBC Philharmonic dura 78 minuts i 8 segons: 22:53, 21:33, 7:10 i 26:17 respectivament.

Pelegrins errants. Ilia Múromets i Sviatogor El primer moviment presenta Ilia abans de convertir-se en heroi. Segons la llegenda, ha romàs assegut i incapaç de caminar durant trenta anys. Glière representa aquest estat inicial mitjançant cordes amb sordina, registres greus dels vents i els metalls i una presència destacada del contrafagot.

Dos pelegrins arriben a casa seva i li donen una beguda que li retorna la mobilitat i li proporciona una força extraordinària. El cant ortodox que funciona com a lema espiritual de l'obra apareix associat als pelegrins, exposat pel corn anglès i el clarinet baix.

L'Allegro risoluto representa la partida d'Ilia a la recerca del gegant Sviatogor, el més poderós dels antics bogatirs. La música passa de l'atmosfera misteriosa inicial a un moviment molt més enèrgic, amb un ús creixent dels metalls i de les figures ascendents de les cordes.

Sviatogor apareix en una secció Tranquillo misterioso, caracteritzada per un coral greu dels metalls. El gegant intenta aixecar un taüt que troba al camí, però descobreix que està destinat a ell mateix. Quan entra a la tomba, aquesta es tanca i Sviatogor transmet a Ilia la seva força abans de morir.

El moviment no segueix estrictament una forma sonata tradicional. Glière estructura la música segons els episodis narratius, a la manera dels poemes simfònics de Liszt i de les grans construccions programàtiques de Richard Strauss.

Solovei el Bandoler El segon moviment representa la trobada d'Ilia amb Solovei el Bandoler, figura llegendària que viu en un bosc i mata els viatgers mitjançant un xiulet sobrenatural.

El bosc és representat amb una orquestració d'una extraordinària riquesa tímbrica. Solos dels vents, trins, figures de les cordes i intervencions de la celesta creen una atmosfera nocturna i fantàstica. Aquesta secció mostra una de les aproximacions més clares de Glière al colorisme impressionista, tot i que el llenguatge harmònic continua essent essencialment postromàntic.

El cant dels ocells es transforma progressivament en el xiulet de Solovei. Glière construeix aquest episodi mitjançant acumulacions cada vegada més violentes, fins a un enorme clímax orquestral que representa el poder destructiu del bandoler.

Ilia no resulta afectat pel xiulet i dispara una fletxa que fereix Solovei a l'ull. El bandoler és capturat i l'heroi el condueix a la cort del príncep Vladímir.

La textura retorna finalment a l'atmosfera misteriosa del bosc, creant una forma circular al voltant del violent episodi central.

A la cort de Vladímir, el Sol Poderós El tercer moviment és el més breu i funciona pràcticament com un scherzo. Representa una festa a la cort del príncep Vladímir de Kíiv, on Ilia arriba amb Solovei captiu.

L'orquestració brillant i els ritmes de dansa evoquen clarament el món de Rimski-Kórsakov, especialment les seves òperes basades en llegendes i contes russos. Els metalls anuncien la cort mentre els vents i les cordes desenvolupen una successió ràpida de danses i episodis festius.

Vladímir demana a Solovei que demostri el seu famós xiulet. El bandoler obeeix i provoca novament una commoció general, abans que Ilia l'executi. La música recupera després el caràcter festiu i acaba de manera espectacular.

La brevetat del moviment té una funció important dins de l'arquitectura global: actua com una pausa de llum i moviment entre els dos enormes blocs narratius del segon i quart moviments.

Les gestes heroiques i la petrificació d'Ilia Múromets El finale és el moviment més extens i complex de la simfonia. Comença Allegro tumultuoso amb una gran batalla en què Ilia i els bogatirs russos s'enfronten a un exèrcit enemic.

Glière utilitza aquí tota la força de la seva enorme plantilla orquestral. Metalls, percussió i cordes construeixen successives onades de tensió mentre reapareixen transformats diversos temes dels moviments anteriors. El procediment cíclic converteix el finale en una síntesi musical de tota la simfonia.

Després de derrotar els enemics terrenals, Ilia i els seus companys desafien una força sobrenatural. Apareixen dos guerrers celestials; cada vegada que els bogatirs els maten, aquests es multipliquen. L'exèrcit d'Ilia queda finalment superat i es veu obligat a retrocedir.

En aquest moment reapareix el cant ortodox associat als pelegrins del primer moviment, ara convertit en un himne monumental de l'orquestra completa. Simbòlicament, la victòria de les forces celestials representa la desaparició del món pagà dels antics herois i l'arribada de la Rússia cristiana.

Els bogatirs són petrificats un rere l'altre. Ilia intenta fugir, però ell també es transforma finalment en pedra. La música abandona progressivament el colossal fortissimo i retorna als sons foscos i immòbils del començament de la simfonia.

La conclusió és extraordinàriament silenciosa per a una obra de proporcions tan monumentals. En lloc d'una apoteosi victoriosa, Glière tanca el cicle amb la desaparició definitiva de l'heroi i el retorn a una atmosfera gairebé primordial.

Anàlisi musical La Tercera simfonia combina el principi de la simfonia cíclica amb la llibertat narrativa del poema simfònic. Els moviments no són només episodis independents: diversos temes i motius reapareixen al llarg de l'obra i adquireixen significats associats als personatges, les forces espirituals i el destí d'Ilia.

El cant ortodox és l'element cíclic més important. Presentat discretament al primer moviment, reapareix en la culminació del finale i uneix simbòlicament l'inici de les aventures d'Ilia amb la seva desaparició.

Glière utilitza també procediments pròxims al leitmotiv wagnerià. Ilia, Sviatogor, Solovei i diversos elements de la narració disposen de materials característics que poden ser modificats segons les circumstàncies dramàtiques. Aquesta influència de Wagner és especialment perceptible en les llargues transicions, el cromatisme i l'acumulació gradual dels clímaxs.

La tonalitat general és si menor, però la partitura recorre un ampli espectre de centres tonals i regions cromàtiques. La durada excepcional permet a Glière preparar els punts culminants durant períodes molt llargs, especialment al primer, segon i quart moviments.

La simfonia mostra també una concepció gairebé cinematogràfica del color orquestral. El bosc de Solovei, la cort de Vladímir i les grans batalles disposen de paletes instrumentals molt diferenciades, mentre la reutilització dels temes assegura la coherència del conjunt.

Estil musical Ilia Múromets constitueix una de les últimes grans manifestacions del postromanticisme simfònic rus anterior a la Primera Guerra Mundial. David Nice la situa, per dimensions i ambició, al costat de la Simfonia núm. 2 de Serguei Rakhmàninov i la Simfonia núm. 3, El poema diví, d'Aleksandr Skriabin.

La influència de Wagner és especialment significativa. Els paisatges misteriosos, el cromatisme, els motius recurrents i algunes sonoritats dels metalls recorden passatges de L'anell del nibelung, Tristan und Isolde i Parsifal. Glière adapta, però, aquests procediments a un univers narratiu procedent de l'èpica russa.

Rimski-Kórsakov és una altra referència fonamental, sobretot en els episodis de caràcter llegendari, l'orquestració brillant i les escenes de cort. Txaikovski es manifesta principalment en els grans episodis lírics i en determinats passatges de batalla.

A diferència de Skriabin o de compositors més joves com Ígor Stravinski, Glière no utilitza la simfonia per qüestionar el llenguatge tonal. Ilia Múromets porta fins a dimensions extraordinàries els recursos de la tradició tardoromàntica sense trencar-ne els fonaments.

La simfonia marca també el final d'una etapa en la trajectòria de Glière. No tornà a escriure cap altra simfonia i després de la Revolució Russa orientà progressivament la seva producció cap als ballets, els concerts i les obres relacionades amb les diferents tradicions nacionals de la Unió Soviètica.

Instrumentació La simfonia està escrita per a flautí, tres flautes, tres oboès, corn anglès, tres clarinets, clarinet baix, tres fagots, contrafagot, vuit trompes, quatre trompetes, quatre trombons, tuba, timbales, triangle, glockenspiel, caixa, bombo, tam-tam, plats, celesta, dues arpes, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.