Joan Sarriera (Girona, segle XV – després del 1509) va ser un cavaller i polític català, batlle general de Catalunya entre 1468 i 1501 i capità de Girona. Va tenir un paper destacat en la Guerra civil catalana, durant la qual combaté inicialment al costat de la Generalitat de Catalunya contra Joan II d'Aragó, però el 1471 canvià de bàndol i es posà al servei del rei, fet que contribuí a modificar l'equilibri militar del conflicte a les terres gironines.
Fill del cavaller Pere Sarriera, pertanyia a una influent família de la noblesa gironina. Pel seu matrimoni amb Violant de Margarit i Bertran emparentà amb els Margarit, una de les principals nissagues de Girona de la baixa edat mitjana. La seva trajectòria política i militar, així com l'acumulació de càrrecs i propietats després de passar al bàndol reial, el convertiren en un dels nobles més poderosos de les comarques gironines durant el regnat de Joan II i els primers anys de Ferran II d'Aragó.
Guerra civil catalana Quan esclatà la Guerra civil catalana el 1462, Joan Sarriera i el seu pare Pere es posaren al costat de les institucions catalanes que s'enfrontaven a Joan II. Tots dos participaren en el setge de la Força de Girona dirigit per Hug Roger III de Pallars, una de les primeres grans operacions militars del conflicte, en què les forces de la Generalitat intentaren prendre la fortalesa on s'havien refugiat la reina Joana Enríquez i el futur Ferran el Catòlic.
Sarriera combaté també contra els remences comandats per Francesc de Verntallat, que donaven suport a Joan II. Durant un intent d'entrar a Girona va ser capturat, però posteriorment fou alliberat; poc després patí una derrota militar a Llagostera. La seva activitat en aquesta fase del conflicte el convertí en un dels caps militars destacats del bàndol contrari al rei a les terres de Girona.
El 1468 fou nomenat batlle general de Catalunya i capità de Girona després que la ciutat fos recuperada per les forces de la Generalitat. El càrrec de batlle general tenia importants atribucions sobre l'administració del patrimoni i dels drets reials, fet que situava Sarriera en una posició política i econòmica de primer ordre.
Canvi de bàndol El 1471 Sarriera abandonà l'obediència a Renat d'Anjou, que havia estat proclamat rei pels adversaris de Joan II, i es passà al bàndol reial juntament amb altres dirigents de les comarques gironines. El canvi es produí en una fase decisiva de la guerra i contribuí a debilitar considerablement la posició de la Generalitat al nord-est de Catalunya.
Des de Blanes, Sarriera participà amb el bisbe Joan Margarit i Pau, Bertran d'Armendaris i altres nobles en la declaració d'obediència a Joan II de l'octubre de 1471. La ciutat de Barcelona, encara fidel al bàndol contrari al monarca, el declarà perjur i el condemnà simbòlicament, executant-lo en efígie.
Joan II, en canvi, el confirmà com a batlle general de Catalunya i capità de Girona i recompensà la seva fidelitat amb importants concessions senyorials. El rei li vengué o cedí drets sobre Hostalric, Sant Celoni, Blanes i altres poblacions i castells vinculats al vescomtat de Cabrera, així com sobre Anglès i Osor. Aquestes concessions reforçaren extraordinàriament la posició patrimonial dels Sarriera.
Després de la guerra Acabada la Guerra civil catalana amb la capitulació de Barcelona el 1472, Sarriera continuà al servei de la monarquia. El 1474 combaté a l'Empordà al costat del bisbe Joan Margarit contra les forces franceses, en el marc dels conflictes per la possessió del Rosselló i la Cerdanya.
El 1479, després de l'accés de Ferran II al tron, Sarriera fou novament confirmat en el càrrec de batlle general de Catalunya. Durant els anys següents participà en l'administració reial i en la repressió de nous aixecaments remences; el 1484 consta que finançà amb recursos propis cinquanta homes a cavall destinats a combatre la revolta encapçalada per Pere Joan Sala.
La seva posició econòmica també li permeté intervenir en les finances de la Generalitat de Catalunya. El 1491 arrendà els drets de les generalitats i el 1494 l'arrendament li fou renovat per 45.000 lliures anuals, una operació que mostra la seva capacitat financera i la proximitat als principals cercles polítics del país durant el regnat de Ferran II.
El cementiri jueu de Girona Un dels episodis més singulars relacionats amb Sarriera es produí durant l'expulsió dels jueus decretada pels Reis Catòlics el 1492. El 14 de juliol d'aquell any, només quinze dies abans de l'expiració del termini perquè els jueus abandonessin Girona, els representants de l'aljama gironina li cediren el cementiri jueu de Montjuïc.
El document de cessió establia que Sarriera adquiria la propietat de les pedres i les làpides, però havia de respectar les sepultures. Algunes de les làpides hebrees van ser reutilitzades posteriorment com a material constructiu al casal familiar de Palau-sacosta, i diverses han estat recuperades en època contemporània i conservades al Museu d'Història dels Jueus de Girona.
Patrimoni i Torres de Palau El 1495 Joan Sarriera va fer construir o reformar profundament el castell de Palau-sacosta, conegut també com les Torres de Palau, al sud de Girona. Una inscripció conservada a l'edifici recorda la intervenció del batlle general i data les obres aquell any.
L'edifici és una gran casa senyorial de planta aproximadament quadrada articulada al voltant d'un pati interior i amb dues torres situades en angles oposats, una de quadrada i una altra de circular. La reforma de Sarriera aprofità estructures anteriors i incorporà elements gòtics i renaixentistes, convertint el conjunt en una de les residències nobiliàries més significatives de l'entorn de Girona.
Sarriera posseïa també un important casal al carrer dels Ciutadans de Girona, que amb el temps seria conegut com a Casa Solterra. La família transformà l'edifici en un palau urbà i hi allotjà personatges de la cort; el 1496 Ferran II d'Aragó fou conduït fins a la casa de Sarriera durant una visita a Girona.
Família Joan Sarriera estava casat amb Violant de Margarit i Bertran, membre de la poderosa família Margarit. Entre els seus fills hi hagué Miquel Sarriera i de Margarit i Antic Sarriera i de Margarit, que continuaren ocupant una posició destacada dins de la noblesa gironina i ampliaren els interessos polítics i patrimonials de la família.
Miquel succeí el seu pare com a batlle general de Catalunya el 1501 i esdevingué un dels principals protagonistes de les bandositats nobiliàries de començaments del segle XVI. Antic, per la seva banda, intervingué activament el 1520 i el 1521 en l'oposició a les revoltes populars contemporànies de les Germanies.
Darrers anys i llegat Sarriera abandonà el càrrec de batlle general el 1501, després de més de tres dècades, i fou substituït pel seu fill Miquel. Encara consta documentat després del 1509, però no es coneixen amb precisió ni la data ni el lloc de la seva mort.
L'historiador Santiago Sobrequés i Vidal el considerà una de les personalitats més destacades de la Guerra civil catalana i del primer regnat de Ferran II a Catalunya. El seu canvi de fidelitat el 1471, la llarga permanència al capdavant de la batllia general i l'acumulació de patrimoni il·lustren la capacitat d'una part de la noblesa catalana de transformar la seva posició política i econòmica durant les crisis de la segona meitat del segle XV.
La memòria material de Joan Sarriera es conserva especialment a Girona a través de les Torres de Palau, el casal dels Sarriera i les làpides procedents de l'antic cementiri jueu de Montjuïc. Aquests elements constitueixen també testimonis de les profundes transformacions polítiques, socials i religioses que experimentà la ciutat durant les últimes dècades de l'edat mitjana.
Referències
Categoria:Militars catalans històrics Categoria:Gironins històrics Categoria:Militars gironins Categoria:Nascuts al segle XV