Dècim Rústic (en llatí: Decimus Junius Rusticus; c. 370 – 413) va ser un mestre dels oficis i el prefecte pretori de la Gàl·lia entre el 409 i el 410 o el 413. Va ser un dels responsables de la retirada romana de Britània.

Biografia L'any 407, l'exèrcit romà de Britània va escollir com a líder Flavi Claudi Constantí (r. 407-411). Va creuar el canal de la Mànega cap al continent, i el maig del 408 havia fet d'Arles la seva capital, on va nomenar Apol·linar, avi de Sidoni Apol·linar, com a prefecte del pretori de la Gàl·lia.

Dècim Rústic fou nomenat mestre dels oficis i enviat a Hispània a acompanyar al fill de Constantí, Constant el 408.Zòsim. VI 4.2

Probablement és el prefecte del pretori de la Gàl·lia, successor d'Apol·linar, escollit per Constant quan es va convertir en August (probablement el 409).Zòsim, VI 13.1 Era a Hispània amb Constant quan el general Geronci es va rebel·lar; Rústic va fugir amb Constant cap a la Gàl·lia.Gregori de Tours, II 9

Retirada de Britània El 409, els romans de Germània van iniciar una revolta contra Constantí amb reforços des de l'est del Rin. Part de les seves forces militars eren a Hispània, i algunes de les que eren a la Gàl·lia van ser convençudes per traïr-lo per generals romans lleials a Honori (r. 395-423). Les forces restants de Britània van ser, doncs, cridades a la Gàl·lia. Aprofitant això es van produir severes incursions saxones, i Apol·linar va ser destituït en favor de Rústic com a prefecte del pretori de la Gàl·lia.

Potser sentint que no tenien cap esperança de suport per part de Constantí, tant els romano-britans com alguns dels gals van expulsar els magistrats de Constantí a principis del 410, van rebutjar la llei romana i es van armar per garantir la seva pròpia seguretat. Honori, amb l'objectiu de recuperar el seu domini de Constantí i els visigots, va enviar més tard un rescripte a les comunitats britàniques l'any 410 dient-los que busquessin la seva pròpia defensa.

Se suposa que els magistrats romans restants van usurpar el poder a la província essencialment sense llei com a senyors de la guerra de facto, però hi ha poques proves que avalin que els magistrats s'ataquessin entre ells, ja que tenien ideologies natives diferents. El resultat va ser la fundació de regnes subromans que es van establir lentament sobre les cendres de la Britània romana, i cap al 460, la totalitat de la província estava dividida entre petits regnes locals governats per líders britònics descendents dels romans. Tot i que el dret, la cultura i l'estructura social romanes van romandre a l'illa, van evolucionar i es van fusionar amb les antigues tradicions celtes.

Mort i llegat A l'agost o al setembre del 411, Honori va nomenar un nou magister militum, Flavi Constaci, en un altre intent de reprimir Constantí, que va assetjar amb èxit Arles. Malgrat les garanties de Constanci que Constantí podria retirar-se amb seguretat a un càrrec clerical, Constanci el va fer empresonar i decapitar durant el seu retorn a Ravenna.Gregori de Tours, II 9Jones, Arnold Hugh Martin, John Robert Martindale, John Morris, The Prosopography of the Later Roman Empire, vol. 2, Cambridge University Press, 1992, , p. 113

Dècim arran de la caiguda d'Arles va fugir per unir-se a la cort d'un senador gal·loromà que s'havia proclamat emperador, Joví (r. 411-413). Va romandre amb ell fins la seva caiguda, moment en què va ser enviat a Narbona amb ell i el cap de la cancillería Agroeci, on foren executats per Pòstum Dardà, prefecte del pretori de la Gàl·lia lleial a Honori.

Sobre ell, Sidoni Apol·linar al seu amic Aquilinus:Trobo certament avantatjós per a mi, amic capaç de tota virtut, i confio que tu sentiràs el mateix, que tinguem tants lligams que ens uneixin com motius tenim per estar units. Aquests vincles són hereditaris a les nostres famílies; només recordo l'experiència del passat. Permeteu-me que invoqui com a testimonis els nostres avis Rústic i Apol·linar, que com fortunes i aversions van unir en una noble amistat. Tenien un gust similar en lletres, els seus caràcters eren semblants; havien gaudit de dignitats similars i havien patit els mateixos perills. Estaven igualment d'acord a detestar la inconstància de Constantí, la irresolució de Joví, la perfídia de Geronci; tots dos assenyalaven la culpa pròpia de cada persona i tots dos trobaven en Dardà la suma de tots els vicis existents.

Si ens acostem als anys entre la seva època i la nostra, trobem que els nostres pares van ser criats junts des de la seva tendra joventut fins que van arribar a l'edat adulta. Durant el regnat d'Honori, com a tribuns i secretaris, servien junts en una camaraderia tan estreta que, entre tots els motius del seu acord, el fet que els seus propis pares haguessin estat amics semblava el menor. Sota Valentinià, un dels dos governava tota la Gàl·lia, l'altre només una regió; tot i així, van aconseguir equilibrar les seves dignitats amb un equilibri fraternal; el que ocupava el rang inferior tenia l'antiguitat en el càrrec. I ara la vella tradició arriba a nosaltres, els néts, la cura més estimada dels quals hauria de ser evitar que l'afecte dels nostres pares i avantpassats pateixi cap disminució en les nostres persones. Però hi ha vincles de tota mena, més enllà d'aquesta amistat hereditària, que necessàriament ens uneix; estem units per la igualtat d'anys no menys que per la identitat de lloc de naixement; vam jugar i aprendre junts, vam compartir la mateixa disciplina i relaxació, i vam ser educats per la mateixa regla. Així doncs, pel que queda de vida ara que els nostres anys toquen el llindar de l'edat, siguem sota la providència de Déu dues persones amb una sola ment; i inculquem en els nostres fills la mateixa consideració mútua: vegem que els objectes que desitgen i rebutgen, persegueixen o eviten, són els mateixos. Certament coronaria els nostres vots si els nois que porten els noms honorables de Rústic i Apol·linar renovessin dins dels seus pits els cors d'aquells il·lustres avantpassats. Adéu.

Matrimoni i descendència Es va casar abans del 400 amb Artemia (375), filla d'Artemia d'Augustonemetum, nascuda, diuen, el 355, i van tenir un fill (c. 400), que va ser vicari d'una província de la Gàl·lia sota el pare de Sidoni Apol·linar entre el 423 i el 448.

Aquest fill es va casar amb Tul·lia de Lió (nascuda el 410), filla d'Euqueri de Lió i la seva esposa Gàl·lia(?), i van ser els pares d'Aquilí (c. 430 – c. 470), un noble de Lió, company d'escola i amic de Sidoni Apol·linar i pare de Sant Vivenciol i del seu germà Sant Rústic, arquebisbe de Lió.

Referències

Bibliografia Bisbe de Tours Gregori, Historia Francorum (La història dels francs) (Londres, Anglaterra: Penguin Books, Ltd., 1974). Sidonius Apollinaris, The Letters of Sidonius (Oxford: Clarendon, 1915) (orig.), pp. clx-clxxxiii; Llista de Corresponsals, Notes, V.ix.1. Categoria:Prefectes del pretori Categoria:Romans del segle IV Categoria:Romans del segle V