La Simfonia núm. 3, op. 85, és una obra orquestral d'Erwin Schulhoff, composta a Praga entre gener i març de 1935 i acabada el 13 de març d'aquell any. Consta de tres moviments i té una durada aproximada de vint-i-tres minuts.

La simfonia pertany a l'última etapa creativa de Schulhoff, posterior al seu acostament al comunisme i a la composició de l'oratori Manifest Comunista. La musicologia ha interpretat l'obra com un dels primers exemples del gir del compositor cap a un llenguatge simplificat, monumental i políticament orientat que presenta diversos punts de contacte amb el realisme socialista.

Composició A començaments de 1935, Schulhoff va llegir informacions sobre conflictes socials i protestes de camperols i treballadors a l'est d'Eslovàquia i a la Rutènia Carpàtica. Inicialment va donar als tres moviments els noms de Čertižné, Habura i Medzilaborce, poblacions relacionades amb aquelles revoltes, però posteriorment va eliminar els títols per evitar que la simfonia fos percebuda com una obra purament descriptiva o programàtica.

Aquest rerefons polític s'inscriu en el canvi ideològic experimentat per Schulhoff durant la dècada del 1930. Després d'anys marcats pel dadaisme, el jazz i el neoclassicisme, el compositor es va aproximar progressivament al comunisme i va començar a buscar una música més directa, destinada a transmetre missatges col·lectius i socialment recognoscibles.

Thomas Svatos ha estudiat específicament la Tercera simfonia com una obra en què Schulhoff intenta construir un llenguatge compatible amb els ideals del realisme socialista, amb formes clares, afectes fàcilment identificables i una trajectòria expressiva que condueix des de la tensió i el conflicte fins a una afirmació final de caràcter col·lectiu.

La partitura va quedar completada a Praga el 13 de març de 1935. Schulhoff no va arribar a sentir-la interpretada: la seva Simfonia núm. 2, estrenada l'abril de 1935, va ser l'última gran obra simfònica seva que va poder escoltar en vida.

Estrena i publicació La Simfonia núm. 3 no es va estrenar fins al 14 de novembre de 1950 a Ostrava, vuit anys després de la mort del compositor. La interpretació va anar a càrrec de l'Orquestra de la Ràdio Txecoslovaca sota la direcció de Jaroslav Gotthard.

La partitura va romandre inèdita durant més de quatre dècades i no va ser publicada fins al 1977 per Supraphon, a Praga; els materials d'interpretació són actualment gestionats per Edition Bärenreiter Praha. També se'n conserva la còpia autògrafa en net, fet que permet conèixer amb precisió la versió definitiva preparada pel compositor.

Estructura La simfonia consta de tres moviments:

Moderato

Grave, ma deciso

Allegro ma non troppo e molto risoluto

Una interpretació completa dura habitualment entre vint-i-dos i vint-i-quatre minuts.

Moderato El primer moviment està construït gairebé íntegrament sobre un ostinato de quatre notes —fa sostingut, la, sol sostingut i sol— que apareix des del començament i manté una relació deliberadament tensa amb el centre tonal de do. Sobre aquest patró, Schulhoff presenta un tema de vint-i-quatre compassos dividit en tres frases de vuit compassos, que és sotmès a variacions regulars i a una elaboració contrapuntística cada vegada més densa.

La repetició persistent de l'ostinato dona al moviment un caràcter estàtic i inexorable. En lloc d'un desenvolupament simfònic basat en grans contrastos temàtics, Schulhoff augmenta gradualment la intensitat mitjançant l'acumulació de veus, el reforç dinàmic i l'ampliació progressiva del tempo cap al final.

Aquest procediment produeix una sensació de creixement col·lectiu més que no pas de conflicte entre temes individuals. La simplicitat dels materials i la força de l'acumulació han estat relacionades amb la nova estètica política del compositor, que buscava un llenguatge directe i fàcilment perceptible sense abandonar completament el contrapunt ni la tensió harmònica.

Grave, ma deciso El segon moviment constitueix el centre expressiu de la simfonia i presenta una estructura considerablement més lliure que el primer. Comença amb un Grave, ma deciso de caràcter sever, però experimenta dues grans acceleracions que transformen progressivament la textura fins a arribar a episodis Allegro, Allegro molto agitato i finalment Tumultuoso.

La música alterna períodes de gran tensió amb retorns sobtats al tempo lent inicial. Aquesta successió de crescendos i interrupcions crea una arquitectura inestable, en què la sensació d'amenaça augmenta progressivament fins a arribar al segon gran clímax del moviment.

A diferència dels moviments lents de les dues primeres simfonies de Schulhoff, aquí pràcticament desapareix el lirisme contemplatiu. El caràcter és més abrupte, fragmentat i dramàtic, fet que reforça la funció del moviment com a representació abstracta del conflicte abans de l'afirmació final.

Allegro ma non troppo e molto risoluto El finale adopta el caràcter d'una marxa enèrgica i resolta. El tema principal és deliberadament simple i presenta un perfil que recorda el llenguatge dels himnes revolucionaris i, particularment, alguns girs de La Internacional.

Schulhoff sotmet aquesta idea a una acumulació progressiva de forces orquestrals, amb una participació cada vegada més destacada dels metalls i de la percussió. El ritme de marxa es manté com a element estructural estable i dona al moviment una direcció molt més clara i afirmativa que la dels dos moviments anteriors.

Cap al final, el tempo s'eixampla fins a Meno mosso ma maestoso i Ancora meno mosso, molto pesante, mentre tota l'orquestra transforma el material inicial en una conclusió monumental. Aquesta trajectòria des del moviment resolutiu fins a una culminació massiva correspon al tipus d'«afecte immediatament recognoscible» que Svatos associa amb el projecte socialista-realista de Schulhoff durant aquesta etapa.

Estil musical La Tercera simfonia marca una ruptura clara amb el llenguatge més eclèctic de les obres de Schulhoff dels anys vint, en què havien conviscut jazz, dadaisme, neoclassicisme i experimentació rítmica. A partir de la dècada del 1930, el compositor va simplificar progressivament les formes i els materials en favor d'una expressió més directa i monumental.

Tot i aquesta simplificació, la simfonia conserva una escriptura contrapuntística considerable. El primer moviment, construït sobre un ostinato persistent, i el desenvolupament acumulatiu del finale mostren que Schulhoff no renuncia als procediments estructurals complexos, sinó que els posa al servei d'una trajectòria expressiva més clara.

L'obra ocupa així una posició important dins l'evolució de Schulhoff cap a les simfonies polítiques de finals dels anys trenta i començaments dels quaranta, especialment la Cinquena, dedicada a Romain Rolland, i la Sisena, denominada Simfonia de la llibertat. La Tercera és el primer exemple simfònic plenament desenvolupat d'aquesta nova orientació estètica.

Instrumentació La simfonia està escrita per a una orquestra simfònica amb secció de vent de fusta a dos, metalls, una secció de percussió especialment extensa i cordes. La percussió adquireix un paper especialment important en les grans acumulacions dels moviments extrems, mentre que els instruments de vent són sovint tractats com a veus independents dins de la textura contrapuntística.

Discografia selecta 1994 — George Alexander Albrecht, Philharmonia Hungarica: Schulhoff: Symphonies Nos. 1–3, CPO, 999 251-2. 1994 — Vladimír Válek, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Praga: Schulhoff: Symphonies Nos. 3 & 5, Supraphon, 11 2161-2 031; enregistrat a Praga el juny de 1994 i publicat el 1996. 1995 — Israel Yinon, Rundfunk-Sinfonieorchester Saarbrücken: Schulhoff: Concerto for String Quartet and Winds / Symphonies Nos. 2 & 3, Koch Schwann.

Referències

Schulhoff 03 Categoria:Composicions musicals del 1935 Categoria:Obres d'Erwin Schulhoff