La Simfonia en sol menor, WoO 29, coneguda habitualment com a Simfonia Zwickau, és una obra simfònica inacabada de Robert Schumann, composta entre 1832 i 1833. Se'n conserven dos moviments complets, mentre que Schumann va deixar esbossos per a dos moviments més. És el primer intent simfònic de Schumann que va arribar a ser interpretat públicament i precedeix gairebé una dècada la Simfonia núm. 1, op. 38, la primera que va completar.

El sobrenom Zwickau prové de la ciutat natal del compositor, Zwickau, on el primer moviment va ser interpretat per primera vegada el 18 de novembre de 1832.

Composició Schumann va començar a treballar en la simfonia durant la tardor de 1832. En els mesos anteriors havia estudiat intensament la música orquestral de Ludwig van Beethoven i havia realitzat transcripcions d'algunes de les seves obres, fet que va influir notablement en els primers esbossos simfònics del jove compositor.

Part del material sembla procedir d'esbossos preparats inicialment per a una òpera basada en Hamlet de William Shakespeare, projecte que Schumann va abandonar. A partir d'aquests materials i de noves idees va elaborar el primer moviment de la simfonia i, posteriorment, un segon moviment que combina les funcions de moviment lent i scherzo.

Després de la primera interpretació del moviment inicial, Schumann en va revisar àmpliament la partitura. Durant els primers mesos de 1833 va continuar treballant en l'obra, va completar el segon moviment i va esbossar un tercer i un quart, però finalment va abandonar el projecte el maig d'aquell any.

La simfonia no va ser publicada durant la vida del compositor. La primera edició interpretativa dels dos moviments conservats va aparèixer el 1972, preparada pel director suís Marc Andreae. Els diferents esbossos i versions de l'obra van ser publicats posteriorment dins de la nova edició crítica de les obres de Schumann.

Primeres interpretacions El primer moviment es va estrenar el 18 de novembre de 1832 al Gewandhaus de Zwickau, en un concert en què també va actuar Clara Wieck, aleshores de tretze anys. En el mateix programa es va interpretar un Scherzo orquestral compost per Clara que actualment es considera perdut.

Una nova interpretació del primer moviment va tenir lloc el 18 de febrer de 1833 a Schneeberg. Schumann havia introduït diverses modificacions en la partitura després de l'estrena.

El moviment inicial revisat es va interpretar novament el 29 d'abril de 1833 al Gewandhaus de Leipzig, també en un concert de Clara Wieck. El segon moviment, però, no es va interpretar públicament durant la vida de Schumann.

Estructura La versió habitualment interpretada consta de dos moviments:

Moderato – Allegro molto

Andantino quasi allegretto – Intermezzo quasi Scherzo: Allegro assai – Andantino

Una interpretació dels dos moviments dura aproximadament divuit o dinou minuts.

Moderato – Allegro molto El primer moviment comença amb una introducció lenta en sol menor. Schumann presenta breus motius rítmics i melòdics que actuen com a cèl·lules generadores de bona part del moviment, un procediment que revela l’impacte de la tradició beethoveniana en els seus primers intents simfònics. L’Allegro molto adopta una forma pròxima a la forma sonata. El primer tema té un caràcter agitat i dramàtic, mentre que el segon grup temàtic ofereix un contrast més líric i expansiu. Durant el desenvolupament, els motius són fragmentats i redistribuïts entre les diferents seccions de l’orquestra. La textura alterna passatges densos amb altres de més lleugers, especialment en els instruments de vent, i la tensió augmenta progressivament fins a la recapitulació. La coda amplia el material principal i reprèn elements de la introducció lenta. Aquesta integració motívica anticipa procediments que Schumann utilitzaria posteriorment en les seves simfonies madures.

Andantino quasi allegretto – Intermezzo quasi Scherzo El segon moviment presenta una estructura poc convencional perquè combina les funcions de moviment lent i scherzo dins d’un mateix arc formal. L’Andantino quasi allegretto s’inicia amb una melodia de caràcter contingut i solemne, sovint relacionada amb el model del segon moviment de la Setena Simfonia de Ludwig van Beethoven. La secció lenta alterna passatges lírics amb episodis més ombrívols. Les frases breus passen entre les cordes i els instruments de vent, mentre l’acompanyament manté una pulsació regular i obstinada. Sense una separació completa, la música desemboca en l’Intermezzo quasi Scherzo: Allegro assai, considerablement més ràpid. Aquesta secció presenta un ritme viu, figures breus i intercanvis ràpids entre els diferents grups instrumentals. Després de l’episodi de scherzo, torna l’Andantino, que funciona com una recapitulació abreujada. La combinació de dues funcions formals en un sol moviment mostra la voluntat de Schumann d’experimentar amb l’esquema simfònic tradicional abans de les seves simfonies de maduresa.

Instrumentació La simfonia està escrita per a:

dues flautes, dos oboès, dos clarinets i dos fagots; dues trompes, dues trompetes i tres trombons; timbales; cordes.

La plantilla és pròxima a la de les simfonies de Beethoven, tot i que la incorporació de tres trombons proporciona a Schumann una paleta de metalls especialment àmplia per a una obra de joventut.

Discografia selecta 1988 — Neville Marriner, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Stuttgart: Schumann: Symphony No. 2 / Zwickau Symphony, Capriccio. 1997 — John Eliot Gardiner, Orchestre Révolutionnaire et Romantique: Schumann: Complete Symphonies, Archiv Produktion, 457 591-2. 2008 — Thomas Dausgaard, Orquestra de Cambra Sueca: Schumann: Symphony No. 1 / Overtures / Zwickau Symphony, BIS, BIS-SACD-1569. 2013 — Frank Beermann, Robert-Schumann-Philharmonie: Schumann: Zwickauer Symphonie; Overtüre, Scherzo und Finale; Overtures, CPO, 777 719-2.

Referències

Schumann Categoria:Composicions musicals del 1833 Categoria:Composicions en sol menor Categoria:Obres inacabades