Nine Below Zero és un grup de blues rock anglès formada el 1977 i que es van fer populars durant el període 1980-1982. Avui en dia continua en actiu.
Trajectòria El grup es va formar el 1977 al South London quan el guitarrista Dennis Greaves va contactar amb el baixista Peter Clark. Junts, van reclutar el bateria Kenny Bradley i l'harmònicista i cantant Mark Feltham. Inicialment anomenats Stan's Blues Band, van tocar en clubs de Londres durant dos anys.
El 1979, mentre tocaven al pub 2The Thomas A'Beckett" d'Old Kent Road, van acceptar una oferta de Mickey Modern per ser el seu representant, i va ser ell qui els va convèncer de canviar el nom de la banda per un de més impactant. Dennis Greaves va triar "Nine Below Zero" pel títol d'una cançó de Sonny Boy Williamson II. En aquell moment, el músic Mickey Modern havia fitxat per A&M Records. Després de produir les maquetes de la banda, va convèncer A&M Records que li donessin un segell amb el qual pogués llançar la carrera de Nine Below Zero. Aquest segell es diria M&L Records.
Sota la direcció creativa de Mickey Modern, la banda va tocar a temps complet. El 1980 van publicar el seu àlbum de debut, Live at the Marquee, gravat el 16 de juny de 1980 al famós club londinenc Marquee Club, on Stix Burkey va substituir Kenny Bradley a la bateria. A finals d'any, també s'havien convertit en un habitual dels clubs londinencs, atraient un públic d'altres gèneres musicals, en particular de la New Wave of British Heavy Metal, atret pel seu so ràpid i enèrgic. Van ser els caps de cartell a la sala de concerts Hammersmith Odeon, juntament amb el respectat bluesman Alexis Korner, un veterà defensor dels nous talents del blues elèctric.
El 1981, es va publicar el seu segon àlbum, Don't Point Your Finger, produït per Glyn Johns. Johns va pensar que el baix era massa fluix per a les noves cançons i seguint el seu consell, el grup va substituir el baixista Peter Clark per Brian Bethall. Va seguir un període d'aparicions televisives gairebé setmanals, amb programes com The Chris Tarrant Show, South Bank Show, O.T.T. i Old Grey Whistle Test, a més de fer de teloners dels The Kinks i The Who durant les seves gires. La banda va interpretar la cançó "11+11" al primer episodi ("Demolitició") de la sèrie de comèdia de la BBC The Young Ones. l'àlbum Don't Point Your Finger va arribar al número 56 de la Llista Britànica d'Àlbums.
Publicat el 1982, el seu tercer àlbum, Third Degree, contenia la cançó "11+11", escrita per Dennis Greaves i Mickey Modern. L'àlbum va ser mal rebut pel públic, cosa que va causar tensions dins de la banda. La discogràfica, conscient de les tensions, va perdre l'interès. Malgrat això, Third Degree es va convertir en l'àlbum amb la posició més alta a les llistes del Regne Unit, romanent-hi durant sis setmanes i arribant al número 38. Finalment, la banda va decidir separar-se. Brian Bethall va aconseguir més tard un cert èxit amb el grup The Blow Monkeys, mentre que Mark Feltham va continuar treballant a l'estudi, sobretot amb Rory Gallagher.
Mickey Modern sovint suggeria reformar el grup amb Arnold, però Arnold estava ocupat fent de mànager de The Truth i sentia que reformar Nine Below Zero seria un pas enrere. Tanmateix, l'interès d'I.R.S. Records per The Truth va disminuir el 1990, i Modern va convèncer Feltham i Greaves perquè es reunissin per a un concert del desè aniversari. També va convèncer Arnold, que en aquell moment treballava amb el promotor de concerts Harvey Goldsmith, d'organitzar l'esdeveniment al Town and Country Club; va ser un èxit rotund, tocant davant d'un públic amb totes les entrades exhaurides. Animats, van decidir quedar-se junts, amb Gerry McAvoy al baix i Brendan O'Neill a la bateria (tots dos exmembres de la banda de Rory Gallagher). El 1992, Mark Feltham va marxar a causa de diferències musicals i va ser substituït pel músic d'harmònica Alan Glen. Glen va tornar el 2001, i la banda va continuar fent gires i gravant, mantenint un públic fidel.
El 2005, la seva cançó "Go Girl" es va incloure al CD recopilatori humanitari publicat després del desastre del tsunami de l'oceà Índic del 2004 Of Hands and Hearts: Music for the Tsunami Disaster Fund.
El 21 de setembre de 2009 es va publicar el nou àlbum It's Never Too Late coincidint amb el seu 30è aniversari sobre els escenaris.
Del 10 al 14 de novembre de 2010, van embarcar-se en una gira de concerts per França amb la banda francesa de blues-rock Blues Power Band.
Des del 2012, Brian Bethell, baixista de l'àlbum Third Degree, ha tornat a la banda substituint Gerry McAvoy, que ha iniciat una nova carrera al costat de Ted McKenna, exbateria de Rory Gallagher, i Marcel Scherpenzeel, a la banda Band of Friends.
La segona meitat del 2016 va veure el llançament del primer àlbum de "big band" de la banda, aquesta nova línia va debutar en directe al Festival de Glastonbury al juny, després del qual la big band va fer una extensa gira durant la tardor i més enllà.
Membres Actuals Dennis Greaves – veu i guitarra (1977–1983, 1990–avui dia) Mark Feltham – harmònica i veu (1977–1983, 1990–1992, 2001–avui dia) Charlie Austen – veu i percussió (2016–2018, 2019–avui dia) Sonny Greaves – bateria (2018–avui dia) Tom Monks – teclats, guitarra i veu (2019–avui dia) Anthony Harty – baix i veu (2022–avui dia)
Antics Pete Clark – baix (1977–1981) Kenney Bradley – bateria (1977–1980) Mickey 'Stix' Burkey – bateria (1980–1983, 2015–2018) Brian Bethell – baix (1981–1983, 2012–2016) Gerry McAvoy – baix (1990–2011) Brendan O'Neill – bateria (1990–2015) Alan Glen – harmònica (1992–1995) Billy Boy Miskimmin – harmònica (1995–2000) Ben Willis – baix (2016–2022)
Discografia Àlbums 1908. Live at the Marquee 1981. Don't Point Your Finger (#56 UK) 1982. Third Degree (#38 UK) 1989. Live at the Venue 1991. On The Road Again 1992. Off The Hook 1993. Special Tour Album 93 1994. Hot Music for a Cold Night 1994. Back To The Future 1995. Ice Station Zebro 1997. Live in London 2000. Refrigerator 2000. Give Me No Lip Child 2002. Chilled 2005. Hat's Off 2008. Both Sides of Nine Below Zero 2009. It's Never Too Late! 2011. The Co-Operative (amb Glenn Tilbrook) 2012. Live at the Marquee 2013. A to Zed – The Very Best of 2014. Don't Point Your Finger 2014. Third Degree 2016. 13 Shades of Blue 2019. Avalanche
Referències
Categoria:Grups de música de Londres Categoria:Grups de rock anglesos