El Mitsubishi Minica (三菱・ミニカ, Mitsubishi Minika) és un model d'automòbil lleuger o kei car produït pel fabricant d'automòbils japonès Mitsubishi Motors (MMC) entre els anys 1962 i 2011. Durant les vuit generacions, el Minica fou el model d'accés a la gamma Mitsubishi. El Minica fou reemplaçat pel Mitsubishi eK i el Mitsubishi i l'any 2007 i 2011, respectivament.
El Minica fou inicialment produït per Shin Mitsubishi Heavy Industries, una de les tres empreses regionals d'automòbils de la Mitsubishi Heavy Industries, les quals van fussionar-se l'any 1964. Al seu principal mercat, el japonès, fou comercialitzat per la xarxa de concessionaris Galant Shop.
Primera generació (1962-1969) miniatura|esquerra|Minica Super Deluxe miniatura|Visió posterior d'un Minica Super Deluxe miniatura|Motor d'un Minica de 1967 La primera generació del Minica, amb el codi intern LA20, fou llançada al mercat a l'octubre de 1962 com un sedan de dues portes derivat del Mitsubishi 360, una camioneta amb la qual compartia el motor bicilíndric davanter ME21 de 359 centímetres cúbics (cc) i refrigerat per aire. Altres especificacions tècniques del model eren la tracció al darrere i la suspensió de ballesta.360cc: Nippon Kei Car Memorial, p. 60 La velocitat màxima del model era d'uns minsos 86 km/h.
Inicialment amb aletes posteriors de punta i un vidre posterior vertical, al novembre de 1964 el Minica i el 360 van ser actualitzats, rebent un redisseny i un millorat motor ME24. La potència màxima era de 18 cv, mentre que el model equipava el nou sistema "Auto Mix", que evitava la necessitat de mesclar abans el combustible i l'oli. Al desembre de 1966, juntament amb una graella frontal redissenyada, fou introduïda una variant Standard, mentre que la versió bàsica de fins aleshores fou reanomenada com a Deluxe. Els preus van fixar-se en 340.000 i 368.000 iens respectivament.360cc: Nippon Kei Car Memorial, p. 63
Al maig de 1967 el Minica va rebre un altre redisseny, amb un nou panell de comandaments i volant. El motor també fou millorat, amb el nou ME24D amb vàlvula de làmines que generava fins a 21 cavalls de potència.360cc: Nippon Kei Car Memorial, p. 66 Al setembre de 1968, fou afegida a la gamma una variant Super Deluxe, la qual equipava el nou motor de 23 cv i refrigerat per aigua dissenyat per a la següent generació del Minica.Ozeki (2007), p. 101 Aquesta darrera variant equipava un tapissat interior de vinil/skai i una graella frontal de plàstic. Amb la introducció al juliol de 1969 de la segona generació del Minica, la producció de la primera n'arribà a la seva fi. D'aquesta primera generació es van produïr fins a 162.575 unitats.デアゴスティーニジャパン 週刊日本の名車第21号23ページより。
Segona generació (1969-1973) miniatura|esquerra|Minica 70 HiDeluxe (HD) miniatura|Vista posterior del Minica 70 HiDeluxe miniatura|Minica 70 Van de primera sèrie miniatura|Minica 70 GSS (1970) La segona generació del Mitsubishi Minica, anomenada comercialment Minica 70, fou llançada al mercat al juliol de 1969 amb una carrosseria hatchback de tres portes comercialitzada com a sedan per la marca. Única en la seva classe, el Minica 70 continuà incorporant la tradicional configuració de motor al davant i tracció al darrere. El xassís incorporava molla helicoïdal al davant i el darrere, suspensió MacPherson al davant i un eix rígid posterior de cinc punts.Black (1971), p. 5 Fou un dels primers kei cars en incorporar porta posterior. Dos motors bicilíndrics de dos temps i 359 cc refrigerats per aire eren disponibles des de l'inici, qualsevol dels dos amb 28 cavalls de potència. Al desembre del mateix any va sortir el motor Gold de 38 cv,60s Car Archive, p. 21 de sèrie als graus esportius SS i GSS introduïts alhora. Les versions bàsiques, anomenades Standard, i la Deluxe equipaven encara el motor ME24E refrigerat per aire de la primera generació, amb 26 cv i una velocitat màxima de 105 km/h.70s Car Archive, pp. 69-70360cc: Nippon Kei Car Memorial, pp. 72-73 El nivell d'equipament superior, el Hi-Deluxe, també fou llançat al mercat el desembre de 1969.Ozeki (2007), pp. 30, 97, 102-108
A l'octubre de 1970, el motor ME24E va ser millorat, augmentant la seva potència fins els 30 cv, així com també els motors de 28 cv van augmentar fins els 34; aquestes actualitzacions mecàniques no van tenir lloc a la versió Van o familiar. A més, la versió GSS va rebre fars antiboira integrats i llums davanters bi-far; alhora, la versió SS fou retirada del catàleg. Pel 1971 fou presentada un grau luxós anomenat GL, amb seients integrals esportius davanters. Al febrer de 1971, el model va rebre una lleugera actualització comercialitzada com a Minica 71; les novetats consistien en nous para-xocs, nous fars posteriors, nous graus d'equipament i el motor ME24 refrigerat per aire ara era oferit per una versió econònica anomenada Family Deluxe.360cc: Nippon Kei Car Memorial, p. 78
La versió familiar de dues portes fou introduïda al desembre de 1969 i, anomenada Minica Van, va continuar en producció bastants anys més que el seu homòleg berlina, concretament fins a l'any 1981, quan fou reemplaçat pel Minica Econo, la versió econòmica de la quarta generació del Minica. Inicialment, la versió Van equipava el motor refrigerat per aire provinent de la primera generació, compartit amb el Mitsubishi Minicab i reemplaçat a finals de 1972 pel refrigerat per aigua de la segona generació. Al març de 1976, el Minica Van començà a equipar un nou propulsor de quatre temps i 546 cc corresponent a la tercera generació o Minica 5. Poc després, la versió van va rebre la seua darrera actualització amb el reemplaçament del motor pel nou del Minica 55, amb 29 cv a 5.500 rpm. El Minica 55 Van tenia els graus d'equipament següents: Standard i Super Deluxe.
Entre els anys 1971 i 1974, fou produït un coupé esportiu (Mitsubishi Minica Skipper) derivat d'aquesta segona generació. Finalment, i amb l'excepció abans esmentada del Minica 70 Van, la segona generació del Mitsubishi Minica deixà de ser produïda l'any 1973 en ser substituïda per la tercera. 45.986 van ser les unitats produïdes de la segona generació, incloent-hi l'Skipper.デアゴスティーニジャパン 週刊日本の名車第33号21ページより。
Tercera generació (1972-1977) miniatura|Minica F4 GL (1972) miniatura|Vista posterior d'un Minica F4 GL (1972) miniatura|Vista posterior d'un Minica F4 Custom La tercera generació del Mitsubishi Minica, anomenada comercialment Minica F4 (A103), fou llançada al mercat a l'octubre de 1972 amb un motor bicilíndric en línia OHC de 359 centímetres cúbics provinent de la segona generació però amb una nova carrosseria amb el vidre posterior abatible, suposant una nova porta en la pràctica. El Mitsubishi Minica Skipper, derivat de l'anterior generació, va continuar en producció amb el nou motor i el nom de Minica Skipper IV. El nou motor de quatre temps Vulcan 2G21 MCA (Mitsubishi Clean Air) era més net que els seus predecessor de dos temps, però menys confortable en marxa. Els motors amb carburador únic produïen fins a 32 cavalls de potència, mentre que la versió amb carburador doble (graus GS i GSL), en produïen fins a 36. La tercera generació del Minica no incloïa versió familiar/furgoneta perque encara era produïda la de l'anterior generació.
A finals de 1973, en un context de descens de les vendes dels kei cars, Mitsubishi reduí i simplificà la gamma del Minica F4 fins a només 4 graus o nivells d'equipament: Hi-Standard, Deluxe, GL i SL. Mentre que les versions bàsiques o econòmiques van equipar una nova graella frontal, les versions esportives va deixar de produïr-se degut a les noves regulacions d'emissions que afectaven els motors amb doble carburador. El nou i modificat motor Vulcan S equipava un eix d'equilibratge (posteriorment anomenat Silent Shaft) que el feia encara més net pel que fa a emissions i era publicitat com a MCA-II. La potència, no obstant això, fou reduïda fins els 30 cv. La velocitat màxima era de fins a 115 km/h. Al desembre de 1974, els graus d'equipament van ser novament revisats; així, les variants GL i SL van esdevenir Super Deluxe i Custom, respectivament.360cc: Nippon Kei Car Memorial, p. 90 El model també va rebre un lleuger redisseny per tal d'allotjar les noves matrícules, més grans, requerides per als kei cars.
El 12 d'abril de 1976 (al març en al cas del Minica 5 Van), amb la nova llei respecte dels kei cars de gener de 1976 que suposava un augment a les mides de la carrosseria i el motor, el Minica F4 va rebre un nou motor bicilíndric de 471 cc i un redisseny a la carrosseria que augmentava mínimament la llargària, així com un nou nom: Minica 5. El Minica 5 fou el primer model dels productors de kei cars que va adaptar-se a les noves regulacions. El Minica 5, sedan i familiar/Van, van rebre una nova graella frontal, tot i que els graus d'equipament van romandre intactes. Mentre que a la versió sedan la potència del nou motor Vulcan 2G22 no va variar, a la versió familiar la potència fou reduïda fins els 28 cv. El Minica 5 fou un simple model interí, ja qua aviat donà pas a la quarta generació, àmpliament redissenyada i anomenada Minica Ami 55. Quan la producció de la tercera generació del Mitsubishi Minica arribà a la seva fi, s'havien produït 195.238 unitats del model.デアゴスティーニジャパン 週刊日本の名車第39号21ページより。
Quarta generació (1977-1984) miniatura|esquerra|Minica Ami 55 XL, primera sèrie miniatura|Vista posterior d'un Minica Ami 55 XL miniatura|Minica 55 UtiLica (1981) miniatura|Motor 2G23 d'un Minica Econo La quarta generació del Mitsubishi Minica, comercialitzada aquesta vegada com a Minica Ami 55, va sortir al mercat al juny de 1977. Tot i que la carrosseria, especialment els laterals, era idèntica a l'anterior generació, la llargària del model havia estat incrementada fins els 3175 mm i l'amplària fins a 10 mm més. El millorat motor Vulcan 2G23 de 546 centímetres cúbics produïa 31 cavalls de potència per a la versió hatchback. La versió familiar/furgoneta (Van), provinent de la segona generació, fou actualitzada al març de 1977 i era indistingible de les anteriors generacions. El nou motor més gran afegia un major torque, però tot i això la quarta generació del Minica no va comptar amb versió esportiva com les anteriors. El Minica, a diferència de la pràctica totalitat dels kei cars, va mantindre la seva original tracció al darrere.
Al setembre de 1978, un nou motor fou afegit a la gamma: el Vulcan-II G23B, un motor de mescla pobra amb el sistema de control d'emissions MCA-Jet amb cambra de combustió hemisfèrica, balancins d'al·lumini i tres vàlvules per cilindre, tot i que la potència continuà sent la mateixa. Aquests canvis van arribar tant a la versió berlina hatchback com a la familiar van, aquesta última, com ja s'ha esmentat, encara amb la carrosseria de la segona generació.
Al setembre de 1981, el model va rebre una altra actualització i redisseny que comportava una extensió de la batalla de fins a 2.050 mm i una carrosseria més gran i alta. El nou model sortint d'aquesta actualització fou reanomenat Minica Ami L. A més, des d'aquesta data la versió familiar/furgoneta, derivada de la segona generació i en producció des de 1969, va deixar de produïr-se. Com a reemplaçament, arribà el Minica Econo, una versió del Minica comercial i de baix cost destinada al públic general però com a vehicle comercial per tal de beneficiar-se dels incentius fiscals d'aquests automòbils en un moviment mercantil també practicat per altres marques com ara el Suzuki Alto o el Daihatsu Mira. Comparat amb l'antic Minica Van, la capacitat de càrrega va reduïr-se de 300 kg a 200.