The Green Child és l'única novel·la que va completar el poeta, crític i anarquista anglès Herbert Read. Escrita el 1934 i publicada per primera vegada per Heinemann el 1935, la història es basa en la llegenda del segle XII dels nens verds de Woolpit, dos infants que van aparèixer misteriosament al poble anglès de Woolpit parlant una llengua aparentment desconeguda. Read va descriure la llegenda a English Prose Style, publicat el 1931, com «la norma a la qual s'hauria d'ajustar tota mena de fantasia».
Cadascuna de les tres parts de la novel·la acaba amb la mort aparent del protagonista, el president Olivero, dictador de la República sud-americana fictícia de Roncador. En cada cas, la mort d'Olivero és una al·legoria del seu trasllat a un «nivell més profund d'existència», que reflecteix el tema general del llibre: la recerca del sentit de la vida. L'interès de Read per la teoria psicoanalítica és evident al llarg de la novel·la, concebuda com un «mite filosòfic [...] en la tradició de Plató».
La història conté nombrosos elements autobiogràfics, i el personatge d'Olivero deu molt a les experiències de Read com a oficial de l'Exèrcit Britànic durant la Primera Guerra Mundial. La novel·la va rebre crítiques positives, tot i que alguns comentaristes l'han considerada «inescrutable», i un estudiós ha suggerit que ha estat interpretada de maneres tan diferents i vagues per aquells que l'han estudiada seriosament que potser no té la forma i el contingut que justificarien els elogis que ha rebut.
Context biogràfic i publicació Principalment crític literari, poeta i defensor de l'art modern, Read va escriure la seva única novel·la, The Green Child, en unes vuit setmanes durant el 1934, en gran part a la casa d'estiu situada darrere del seu habitatge a Hampstead, Londres. Hampstead era aleshores un «niu d'artistes amables» que incloïa Henry Moore, Paul Nash, Ben Nicholson i Barbara Hepworth. En aquell moment, Read estava interessat en la idea de la composició inconscient, i alguns crítics consideren que les primeres setze pàgines del manuscrit —escrites en un paper diferent de la resta— semblen el record d'un somni. Read va afirmar en una carta al psicoanalista Carl Jung que la novel·la era producte de l'escriptura automàtica. El manuscrit original es conserva a la biblioteca de la Universitat de Leeds, on Read havia estudiat.
Després de la Revolució Russa de 1917, Read es va convertir en partidari del comunisme, convençut que oferia «la llibertat social dels meus ideals», però durant la dècada de 1930 les seves conviccions van començar a afeblir-se. La seva ideologia política es va anar acostant cada vegada més a l'anarquisme, tot i que no va ser fins a l'esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936 que Read es va reafirmar en les seves conviccions anarquistes i les va expressar explícitament. The Green Child, per tant, va ser escrita en un període en què les idees polítiques i filosòfiques de Read es trobaven en plena transformació.
Se n'han publicat sis edicions. La primera va aparèixer a Heinemann el 1935 i costava set xílings i sis penics. Deu anys després, Grey Walls Press en va publicar una segona edició amb il·lustracions de Felix Kelly. Una tercera edició, per a la qual Graham Greene va escriure una introducció centrada en els elements autobiogràfics de la novel·la, va ser publicada per Eyre and Spottiswoode el 1947. La primera edició estatunidenca va aparèixer a Nova York el 1948 a càrrec de New Directions, amb una introducció de Kenneth Rexroth. Penguin Books en va publicar una cinquena edició el 1979, que incloïa la introducció de Greene de 1947. Una sisena edició, publicada per R. Clark i també amb la introducció de Greene, va aparèixer el 1989 i es va reimprimir el 1995.
Argument La primera i l'última part de la història estan narrades en tercera persona, mentre que la part central està escrita en primera persona. La història comença el 1861 amb la mort fingida del president Olivero, dictador de la República sud-americana de Roncador, que ha simulat el seu propi assassinat. Torna a la seva Anglaterra natal, al poble on va néixer i créixer. El vespre de la seva arribada, Olivero observa que el rierol que travessa el poble sembla fluir en direcció contrària i decideix seguir-ne el curs riu amunt per descobrir-ne la causa.
El rierol condueix Olivero fins a un molí, on, a través d'una finestra il·luminada, veu una dona lligada a una cadira mentre el moliner l'obliga a beure la sang d'un xai acabat de sacrificar. Instintivament, Olivero es llança a través de la finestra oberta, en el seu «salt al món de la fantasia». Inicialment, el moliner no ofereix resistència i permet a Olivero alliberar la dona, a qui reconeix pel color de la pell com Sally, una dels dos nens verds que havien aparegut misteriosament al poble el mateix dia que ell l'havia abandonat, trenta anys abans. Olivero també reconeix el moliner com Kneeshaw, un antic alumne de l'escola del poble on ell havia treballat de mestre. Durant una baralla entre tots dos homes, Kneeshaw mor ofegat accidentalment a l'estany del molí. L'endemà al matí, Olivero i Sally continuen la recerca de la destinació del rierol, una bassa situada als erms per damunt del poble. Quan entra a l'aigua, Sally comença a enfonsar-se en la sorra platejada que cobreix el fons. Olivero corre cap a ella i tots dos, agafats de la mà, s'enfonsen sota les aigües de la bassa.
La segona part del llibre relata els esdeveniments ocorreguts entre el moment en què Oliver abandona el poble com a jove mestre i el seu retorn com a expresident Olivero. Inicialment viatja a Londres amb l'esperança de trobar feina com a escriptor, però, després de tres anys treballant de comptable en una sastreria, embarca en un vaixell que el porta fins a Cadis, a Espanya. Incapaç de parlar la llengua i portant un llibre de Voltaire, és arrestat com a sospitós de ser un revolucionari. Passa dos anys empresonat, aprèn castellà dels seus companys de presó i decideix viatjar a una de les colònies americanes que s'han alliberat i de les quals ha sentit parlar, on existeix la possibilitat d'establir un món nou «lliure de l'opressió i la injustícia del vell món».
Alliberat en una amnistia després de la mort del rei Ferran VII d'Espanya, Oliver arriba a Buenos Aires. Allà és confós amb un agent revolucionari i conduït davant del general Santos, de l'exèrcit de Roncador. Tots dos elaboren un pla per conquerir la capital del país i assassinar-ne el dictador. El pla té èxit i «Don Olivero» es converteix en cap de l'Assemblea i, per tant, en el nou dictador del país, càrrec que ocupa durant vint-i-cinc anys. Finalment s'adona que la seva manera de governar està conduint el país a l'estancament i a la «flacciditat moral». Comença a enyorar el poble anglès on havia crescut i decideix fugir. Per evitar qualsevol sospita que està abandonant Roncador, Olivero simula el seu propi assassinat.
La part final del llibre reprèn la història en el moment en què Olivero i Sally desapareixen sota les aigües. Al seu voltant es forma una gran bombolla que els transporta fins al centre de la bassa i ascendeix cap a una gran gruta, des d'on continuen a peu a través d'una sèrie de cavernes interconnectades. Sally explica a Olivero que aquell és el país que ella i el seu germà van abandonar trenta anys abans. Aviat troben el seu poble, a qui Sally —el nom real de la qual és Siloēn— explica que molts anys enrere es va allunyar i es va perdre, però que ara ha tornat amb algú que «també estava perdut i que ara desitja viure entre nosaltres».
Olivero i Siloēn són acollits per la comunitat, on la vida s'organitza al voltant d'una progressió des dels nivells inferiors fins als superiors: al primer nivell s'aprenen els plaers de la joventut; al segon, el plaer del treball manual; al tercer, el de les opinions i la discussió; i, finalment, al nivell superior, el «plaer suprem», el del pensament solitari.
Olivero aviat es cansa del primer nivell i, deixant enrere Siloēn, passa al segon, on aprèn a tallar i polir cristalls, els objectes més sagrats d'aquest món subterrani. Finalment se li permet accedir al nivell més elevat de tots, «l'etapa final de la vida». Allà li ensenyen els «principis bàsics de l'univers»: només existeixen l'Ordre i el Desordre. «L'Ordre [...] [és] la Massa que omple l'espai al seu voltant [...] El Desordre és l'espai buit». El Desordre és provocat pels sentits, que, «estant confinats al cos [...] creen la il·lusió del jo».
Olivero escull una gruta on passar en solitud la resta de la seva vida, contemplant la «bellesa natural i absoluta» dels cristalls que rep dels talladors. Li porten regularment menjar i aigua, i es dedica a preparar el cos per a «la perfecció de la mort», que, quan arriba, rep amb una «alegria peculiar». Quan els servents retiren el cos d'Olivero de la gruta, es troben amb un altre grup que transporta Siloēn, que ha mort al mateix temps que ell. Tots dos són dipositats junts en un receptacle de petrificació per «convertir-se en part de la mateixa harmonia cristal·lina», com és costum quan mor qualsevol membre del poble verd.
Gènere i estil El professor de literatura anglesa Richard Wasson va afirmar que The Green Child «desafia tota classificació», cosa que es complica encara més per la seva divisió en «tres seccions relacionades arbitràriament». La primera part de la novel·la adopta l'estil d'un conte de fades gòtic del segle XIX. L'escriptura «fluida, aparentment ininterrompuda» amb què està redactada ha fomentat la idea que va ser escrita en una sola sessió, seguida d'una pausa abans que comencés la segona part. La segona part està escrita com una «aventura política convencional», en què Olivero explica retrospectivament el seu ascens fins a convertir-se en dictador de Roncador. La part final continua la narració allà on l'havia deixada la primera, en el «món fantàstic i subterrani del poble verd». La primera part és tan diferent estilísticament del que ve després que alguns crítics la consideren una obra completament separada o la novel·la «veritable».
La recerca d'Olivero al món subterrani està escrita com una inversió de l'al·legoria de la caverna de Plató, descrita a la seva República. En l'al·legoria de Plató, uns presoners confinats en una cova i condemnats a mirar una paret buida, amb només la llum d'un foc que crema darrere seu, veuen únicament les ombres de la realitat; el filòsof, en canvi, és com algú que ha estat alliberat de la cova i és capaç de veure la forma real d'allò que projectava les ombres. Read inverteix aquesta idea: quan Siloēn va abandonar el seu món subterrani va deixar enrere les «formes eternes» platòniques, i Olivero ha de seguir-la de retorn a la seva «caverna» per descobrir «l'essència divina de les coses».
A les últimes pàgines del llibre, en què Olivero es prepara per morir i petrificar-se, Read descriu els seus últims pensaments d'una manera adaptada del Fedó de Plató, però gairebé com una imatge especular. Sòcrates, els pensaments del qual sobre la vida després de la mort descrivia Plató, sostenia que la mort era la llar ideal de l'ànima; Olivero, en canvi, desitja que el seu cos quedi alliberat dels turments de l'ànima i passi a formar part de la solidesa cristal·lina de l'univers. Olivero considera que és la vida, i no pas la mort, la destructora, «perquè [la vida] altera l'harmonia de la matèria inorgànica».
El suggeriment de Sòcrates cap al final del Fedó segons el qual el nostre món només és un entre molts, cadascun dels quals constitueix una cavitat de la Terra connectada a les altres per rius subterranis, presenta una semblança sorprenent amb la terra subterrània del poble verd descrita per Read. Tanmateix, en la representació del món del poble verd, Read va estar «gairebé segur» influït per la novel·la utòpica de W. H. Hudson A Crystal Age, de 1887, en què els personatges intenten «viure per damunt de la seva pròpia mortalitat».
Temes