El cop d'Estat a Liechtenstein de 1918 (), també conegut com el cop de Beck, va ser un cop d'Estat de facto dut a terme per Wilhelm Beck, Fritz Walser i Martin Ritter el 7 de novembre contra el govern del governador de Liechtenstein, Leopold Freiherr von Imhof. El cop va obligar el govern d'Imhof a dimitir i va establir un Comitè Executiu Provisional en el seu lloc fins al 7 de desembre.
Antecedents Després de l'esclat de la Primera Guerra Mundial l'agost de 1914, Liechtenstein es va mantenir neutral. El govern i la població en general donaven suport a les Potències Centrals, especialment a Àustria-Hongria, ja que tots dos països formaven una unió duanera des de 1852. La majoria del govern de Liechtenstein no esperava que la guerra durés molt, per la qual cosa no es van fer preparatius alimentaris ni econòmics; a causa d'aquesta creença, no es va fer cap declaració oficial de neutralitat. Com a resultat, França, Rússia i el Regne Unit van retenir ciutadans de Liechtenstein i van confiscar parcialment els seus actius. En resposta, el govern de Liechtenstein va fer diverses declaracions afirmant que el país era neutral i una entitat separada d'Àustria-Hongria. miniatura|200x200px|Leopold Freiherr von Imhof, governador de Liechtenstein des d'abril de 1914 A partir de la tardor de 1914, el subministrament d'aliments des d'Àustria-Hongria, del qual depenia Liechtenstein, va començar a disminuir. A més, el Regne Unit i França van pressionar Suïssa perquè aturés les seves exportacions d'aliments a Liechtenstein a causa dels estrets lligams d'aquest últim amb Àustria-Hongria. En resposta a la escassetat, el govern de Liechtenstein, dirigit per Leopold Freiherr von Imhof, va crear comissions d'emergència a tot el país el 14 de desembre de 1914. Aquestes comissions tenien com a objectiu gestionar l'adquisició d'aliments i matèries primeres, ara escassos, i distribuir-los entre la població.
A banda d'això, la manca d'aliments va augmentar a mesura que la guerra continuava, i el 1916 totes les lliuraments d'aliments des d'Àustria-Hongria s'havien aturat, la qual cosa va obligar Liechtenstein a buscar relacions més estretes amb Suïssa per tal d'assegurar la continuïtat del subministrament d'aliments. Com a resultat, el contraban d'aliments i matèries primeres va augmentar significativament. A partir de 1916, Liechtenstein va ser sotmès a un embargament per part dels països de la Triple Entesa.
Mentre la guerra s'allargava, la població estava cada vegada més descontenta amb el lideratge d'Imhof. Això va permetre a polítics com Wilhelm Beck guanyar rellevància; Beck va formar el 1914 un grup d'oposició de tendència socioliberal contra Imhof, així com el diari Oberrheinische Nachrichten. Imhof aviat es va enfrontar a acusacions que les mesures que havia pres per afrontar la crisi econòmica eren inadequades i fruit d'incompetència; es van produir acalorats debats entre Beck i Imhof al Landtag de Liechtenstein. El febrer de 1918, el grup entorn de Beck es va formalitzar per fundar el socioliberal Partit Popular Cristianosocial (VP), i el conservador Partit Ciutadà Progressista (FBP) es va fundar oficialment al desembre del mateix any, esdevenint els primers partits polítics de Liechtenstein; a les eleccions generals de Liechtenstein de 1918, l'FBP va guanyar set dels dotze escons en disputa, mentre que el VP en va obtenir cinc.
Cop d'Estat
El novembre de 1918, Beck, que volia un cap de govern liechtensteinès, es va aliar amb Martin Ritter i Fritz Walser per conspirar i enderrocar Imhof. El 7 de novembre de 1918 van presentar una moció de no confiança al Landtag contra ell; Imhof va demanar un vot de confiança i, al mateix temps, va accedir a presentar la dimissió a causa de la pressió dels diputats del Landtag. Tot i que el Landtag li va expressar la seva confiança per unanimitat, els membres electes van decidir, contra la constitució i contra els diputats del Landtag nomenats pel príncep, transferir el poder del governador a un Comitè Executiu Provisional liderat per Ritter.
Els tres membres del Landtag nomenats pel príncep van dimitir en protesta per la creació del comitè executiu. Joan II, príncep de Liechtenstein, va acceptar la dimissió d'Imhof el 13 de novembre i va reconèixer la formació del comitè. El president del Landtag Albert Schädler es va reunir amb Joan II per mantenir converses a Viena, on es va acordar que el comitè només duraria un mes i que el net de Joan, el príncep Carles Alois, seria nomenat governador un cop dissolt el comitè; es tractava d'un compromís a causa de la demanda popular de tenir un cap de govern originari de Liechtenstein.
Conseqüències i llegat Entre la població general de Liechtenstein el cop va ser popular, ja que Imhof era vist principalment com el responsable de la crisi econòmica del país. Tanmateix, al Landtag va ser molt més controvertit. Ritter, en particular, era una figura envoltada de polèmica a causa dels mitjans inconstitucionals pels quals va arribar al poder, malgrat exercir el càrrec només durant un mes, del 7 de novembre al 7 de desembre de 1918. miniatura|Joan II Segons es descriu, Joan II va reaccionar amb reserves davant del cop d'Estat. Es va mantenir a Viena durant tot el mandat del comitè, però no va fer cap esforç per actuar en contra seva, principalment a causa de la seva popularitat al país. El comitè no tenia la intenció de trencar amb la monarquia; la seva proclamació acabava amb la frase «Visca el príncep i visca el país».
El cop va afeblir directament la Constitució de Liechtenstein de 1862. Amb la devastació econòmica provocada per la Primera Guerra Mundial, es va formar una àmplia base de suport a favor de la revisió constitucional al país. Poc després es va escollir una comissió constitucional, la qual donaria inici a un període de tres anys en què tant el Partit Ciutadà Progressista com el Partit Popular Cristianosocial, amb l'assistència de Josef Peer, van treballar de manera conjunta per redactar una nova constitució, com a continuació dels ideals de Beck.
La nova constitució va ser signada pel príncep Carles Alois en nom de Joan II, amb Josef Ospelt en representació del govern, el 5 d'octubre de 1921. Va establir un règim de democràcia parlamentària parcial combinat amb el d'una monarquia constitucional, a més de preveure referèndums sobre les decisions del Landtag. També va abolir els tres escons del Landtag designats pel príncep i va baixar l'edat de votació de 24 a 21 anys amb sufragi universal masculí.
Notes
Referències
Bibliografia
Vegeu també Història de Liechtenstein Constitució de Liechtenstein
Categoria:Esdeveniments del 1918 Categoria:Liechtenstein Categoria:Cops d'estat del segle XX