CG Conn Ltd., Conn Instruments o comunament simplement Conn, és un antic fabricant estatunidenc d'instruments musicals constituït el 1915. Va comprar les instal·lacions de producció propietat de Charles Gerard Conn, una figura important en la fabricació primerenca d'instruments de vent-metall i saxòfons als EUA. El seu negoci inicial es basava principalment en instruments de metall, que es fabricaven a Elkhart, Indiana. Durant la dècada de 1950, la major part dels seus ingressos per vendes es va desplaçar als orgues elèctrics. El 1969, l'empresa va ser venuda a l'editorial Crowell-Collier-MacMillan, que va tancar les seves instal·lacions de producció d'Elkhart el 1970, deixant la producció restant en instal·lacions satèl·lit i fonts contractades.
L'empresa es va vendre el 1980 i després de nou el 1985, reorganitzada sota la corporació matriu United Musical Instruments (UMI) el 1986. Els actius d'UMI van ser comprats per Steinway Musical Instruments l'any 2000 i el gener de 2003 es van fusionar amb altres propietats de Steinway en una filial anomenada Conn-Selmer. CG Conn va sobreviure com a marca d'instruments musicals fabricats per Conn-Selmer, conservant diversos instruments pels quals era coneguda: la trompa Conn 8D, el trombó 88H, el trombó baix 62H, la trompeta 52BSP i el flugelhorn 1FR.
Història Orígens de l'empresa
Charles G. Conn va ser un veterà de la Guerra Civil de l'exèrcit dels Estats Units que, després de la guerra, va establir un negoci de queviures i fleca a Elkhart, Indiana. També tocava la corneta a la banda de la comunitat local. L'entrada de Conn al negoci de la fabricació d'instruments musicals va ser el resultat d'una mala reputació. Hi ha tres històries sobre com va passar això, però la versió popularment acceptada és que Del Crampton el va colpejar a la boca fora d'un saló on tots dos havien estat bevent. El llavi superior d'en Conn estava greument lacerat, i li feia tant de mal tocar la corneta que pensava que els seus dies com a músic s'havien acabat. A més de dirigir la seva botiga, Conn també feia segells de goma i repintava coberts de plata. Va decidir provar d'adherir material de segells de goma a la vora d'una boquilla que esperava que s'adaptés als seus llavis. Després de mostrar la seva idea als seus amics, es va adonar que hi havia una enorme demanda del seu invent. Aleshores, en Conn va començar a contemplar la fabricació de la seva nova boquilla. Necessitava una vora amb una ranura a la qual el ciment de goma s'adherís més fàcilment. Va ser el 1874 quan Conn va convertir un marc de màquina de cosir descartat en un torn senzill i va començar a fabricar les seves boquilles, i aviat va entrar en plena producció (posteriorment, Conn i Del Crampton es van fer molt bons amics, i quan Conn va iniciar la seva carrera política, va ser un ferm defensor de la temprança). Conn va patentar la seva boquilla amb vora de goma el 1875 (amb patents que van seguir fins al 1877) descrita com "una cara elàstica [és a dir, una vora de goma] on la boquilla entra en contacte amb els llavis, amb l'objectiu de prevenir la fatiga i les lesions als llavis.
Creixement del negoci d'instruments musicals de Conn Conn va conèixer Eugene Victor Baptiste Dupont, un fabricant i dissenyador d'instruments de metall i antic empleat de Henry Distin de Londres. El gener de 1876, Conn es va unir a Dupont sota el nom de Conn & Dupont, i Dupont va crear el primer instrument de Conn, la corneta Four-in-One, amb unes cordes que permetien tocar la trompa en les tonalitats E♭, C, B♭ i A. El 1877, el negoci de Conn ja havia superat la part posterior de la seva botiga de queviures, i va comprar una fàbrica inactiva a la cantonada d'Elkhart Avenue i East Jackson. La col·laboració de Conn amb Dupont es va dissoldre el març de 1879, però va aconseguir atreure artesans qualificats d'Europa a la seva fàbrica, i d'aquesta manera va ampliar la seva operació de manera que el 1905, Conn tenia la fàbrica d'instruments musicals més gran del món que produïa una línia completa d'instruments de vent, corda, percussió i un orgue portàtil. Conn es va associar amb Albert T. Armstrong, Joseph Jones i Emory Foster per fabricar un fonògraf de disc de doble trompa anomenat "Double-Bell Wonder" que es va produir en dues iteracions breument a principis de 1898 abans que una demanda de la Berliner Gramophone Company fes que cessés la producció. Els discos de color vermell maó de "Wonder" també van ser premsats per a la màquina parlant "Double-Bell Wonder" per Scranton Button Works a partir de mestres berlinesos pirates. Es van produir menys de cinquanta "Meravelles de la Doble Campana" d'ambdues iteracions combinades.
La primera fàbrica de Conn va ser destruïda per un incendi el 29 de gener de 1883 (el seu trenta-novè aniversari) i va construir un nou edifici al mateix lloc. El 1886 van començar a circular rumors que Conn volia traslladar el seu negoci a Massachusetts. Conn va ser persuadit a quedar-se després que el públic recaptés una gran suma de diners per subscripció popular i la hi donés. El 1887, Conn va comprar la fàbrica d'instruments de metall d'Isaac Fiske a Worcester, Massachusetts, després que Fiske es jubilés. L'operació de Fiske va ser considerada la millor de la seva època. Conn la va operar com una filial de l'empresa, i d'aquesta manera va aconseguir els seus objectius. La línia de productes de l'empresa ara se centrava en la corneta 'Wonder', però el 1885 Conn va començar a importar clarinets i flautes franceses. Conn va prototipar el primer saxòfon fabricat als Estats Units el 1888, després que el seu empleat Ferdinand August Buescher li mostrés un saxòfon Adolphe Sax i acceptés produir-ne una còpia. Aquell instrument pertanyia a Edward A. Lefebre, un conegut solista de les bandes de Patrick Gilmore i John Philip Sousa. Després de treballar en prototips amb l'assessorament de Lefebre, Conn es va decidir per models de producció de saxòfons i va començar la producció regular cap al 1892. Els instruments de Conn van rebre el suport de diversos directors de banda importants, inclòs Sousa. El 1898, seguint el suggeriment de Sousa, Conn va desenvolupar el primer sousàfon de campana ("el que atrapa la pluja") amb èxit comercial. Conn va tancar gradualment l'operació de Worcester (tancada el 1898) i Conn va establir una botiga a la ciutat de Nova York (1897–1902) que venia una gran varietat de mercaderies sota l'etiqueta "Wonder", incloent-hi instruments de vent fusta, metall i percussió fabricats per Conn, violins, mandolines i orgues de canya portàtils. El negoci també distribuïa guitarres, banjos i cítares fabricades i importades als Estats Units.
El màrqueting de Conn incloïa no només la venda d'instruments, sinó també la promoció de bandes de música. Va fundar el Conservatori de Conn per formar professors d'instruments de metall que serien un component vital en el creixement de la indústria dels instruments musicals. Durant la dècada de 1890, EA Lefebre va començar a ensenyar saxòfon al Conservatori, cosa que va impulsar la disponibilitat de l'ensenyament de saxòfon i el consegüent creixement de les vendes de saxòfons al segle XX.
L'empresa de Conn era una font de competidors i d'instruments. Entre els empleats destacats que van deixar l'empresa per dedicar-se als seus propis negocis hi havia el compositor W. Paris Chambers, el fundador de la Seidel Band Instrument Company, William F. Seidel, el fundador de la Buescher Band Instrument Company, Ferdinand A. Buescher, el fundador de la FE Olds Company, Frank E. Olds, el fundador de la Martin Band Instrument Company, Henry Charles Martin, i William Gronert i Harry Pedler, que formarien AMC (American Manufacturing Company) el 1916, que es va reorganitzar com a Harry Pedler & Co., després de la mort de Gronert el 1919.
La segona fàbrica de Conn es va incendiar el 22 de maig de 1910, amb unes pèrdues estimades entre 100.000 i 500.000 dòlars. Conn anava de camí de Califòrnia a Elkhart quan la seva fàbrica es va incendiar, i en arribar a casa va ser rebut amb una manifestació pública, una manera de mostrar la simpatia popular. Conn va anunciar llavors les seves intencions de construir una tercera fàbrica a la cantonada de les avingudes East Beardsley i Conn. La construcció va començar el 15 d'agost de 1910 i el 12 de desembre següent ja estava plenament operativa.
Empresa de 1969 a 2003 El 1969, CG Conn, Ltd. va ser venuda en fallida. a la Crowell-Collier MacMillan Company. El 1970, les oficines corporatives es van traslladar a Oak Brook, Illinois, Conn Keyboards es va traslladar a Carol Stream, Illinois i la seva fàbrica de pianos es va vendre. El mateix any, les instal·lacions de fabricació d'Elkhart de GC Conn van ser venudes a Selmer (EUA) i Coachmen Industries. La fabricació d'instruments de vent-brass es va traslladar a Abilene, Texas, i la producció de saxòfons a Nogales, Mèxic. El disseny i la producció del clarinet es van traslladar a la divisió Artley, ara a Nogales, Arizona. Una caiguda precipitada en la qualitat del producte va seguir aquests moviments, iniciats com a mesures de reducció de costos per executius que no estaven familiaritzats amb la producció d'instruments, i va destruir tot el que quedava de la reputació de Conn al mercat dels instruments de vent. Conn va introduir el saxòfon alt 7M modernitzat; aviat va adquirir la mateixa reputació de mala qualitat que els altres "MexiConns", es va vendre malament i es va deixar de fabricar. El 1970, Conn també va iniciar la Divisió de Guitarres Conn, que operava des d'Oak Brook, Illinois, contractant la fabricació d'una nova línia de guitarres acústiques a Tokai Gakki al Japó. El negoci de guitarres acústiques de GC Conn va acabar el 1978. El 1979, GC Conn va intentar entrar al mercat altament competitiu de les guitarres elèctriques, introduint una línia d'alguns models originals de guitarres elèctriques i algunes còpies de marques populars existents. (vegeu Història de les guitarres Conn).
El 1980, l'empresa va ser venuda a Daniel Henkin, que havia treballat a l'empresa com a gerent de publicitat durant la dècada del 1960. Henkin va tornar a traslladar les oficines corporatives de CG Conn a Elkhart i va reorientar l'empresa als instruments de vent. L'empresa fallida de guitarres elèctriques es va suspendre i Conn Keyboards es va vendre a Kimball. Henkin va contractar el trompetista i líder de la banda del Tonight Show, Doc Severinsen, com a vicepresident de desenvolupament de productes, i va presentar la trompeta Conn SeverinsenPrevious Severinsen trumpets were produced by Getzen i el clarinet estudiantil Henkin. El 1981, Henkin va comprar la WT Armstrong Company, un fabricant de flautes i comercialitzador de saxòfons de la marca H. Couf fabricats per l'empresa Julius Keilwerth de l'Alemanya Occidental. Després d'aquella adquisició, els instruments Keilwerth també es van vendre com a models "Conn DJH Modified". L'empresa va introduir una línia estudiantil d'oboès i fagots sota la marca Artley el 1983. El mateix any, Henkin va adquirir King Musical Instruments d'Eastlake, Ohio, dels creditors de la difunta Seeburg Corporation.
El 1985, Henkin buscava un comprador per a les seves empreses, i primer va vendre la divisió Conn Strobotuner a Peterson Electro-Musical Products. Peterson continua donant servei a la línia de sintonitzadors Conn. L'empresa d'inversions sueca Skåne Gripen va comprar les altres empreses de Henkin i les va fusionar el 1986 per crear una nova corporació matriu, United Musical Instruments (UMI), amb seu a Nogales, Arizona. UMI va tancar les instal·lacions de Conn Brasswind a Abilene, Texas (1986), traslladant la producció d'instruments de metall a la planta de King a Eastlake. Totes les operacions es van traslladar fora de Mèxic el 1987. La producció de flautes Artley es va traslladar a les instal·lacions de WT Armstrong a Elkhart, i la producció d'instruments de canya es va tornar a traslladar de Nogales, Mèxic, a Nogales, Arizona.