va ser un militar espanyol, implicat en el Cop d'estat del 23 de febrer de 1981.

Trajectòria Torres Rojas, ja falangista de jove, es va incorporar a l'exèrcit espanyol com a voluntari a Tetuan els primers dies d'agost de 1936, tres setmanes després del Cop d'estat del 18 de juliol de Francisco Franco. Alferes provisional d'infanteria des del maig de 1937, va ser destinat durant la guerra civil al front de Madrid, a la primera dins de les unitats de la Falange, i a partir de l'abril de 1938, de les mehal-las khalifianas, un grup de cavalleria nord-africana. El 1939, poc abans del final de la guerra, va ser ascendit a tinent provisional.

En acabar la guerra va ser destinat a Larraix (Marroc) i el 1941 va ingressar a l'acadèmia d'oficials de Guadalajara. Es va graduar en Educació Física el 1943 i va continuar a l'exèrcit fins al 1961, quan ja era tinent coronel, va començar a entrenar-se com a paracaigudista. El 1961 va ser destinat a la BRIPAC, aleshores encara anomenada Grup de Banderes Paracaigudistes, on Torres Rojas va ascendir de rang i es va entrenar (amb cursos als Estats Units), fins que el novembre de 1975, tres dies abans que Franco morís, i ja com a general de brigada, va ser nomenat cap de la BRIPAC. Durant la primera transició, Torres Rojas va ser un dels líders de l'immobilisme de l'exèrcit espanyol: es va enfrontar a Manuel Gutiérrez Mellado per la possible reincorporació dels militars democràtics de la UMD a l'exèrcit i com a conseqüència d'un discurs en què Gutiérrez Mellado havia parlat d'Espanya com una "nació plural". L'abril de 1979 va ser ascendit a general de divisió, al maig a governador militar de Màlaga, i sense ocupar el càrrec, va rebre el comandament de la Divisió Cuirassada Brunete, en aquell moment la divisió més poderosa de l'exèrcit espanyol. En aquell càrrec va tornar a tenir enfrontaments amb la part civil, amb el Ministre de Defensa Agustín Rodríguez Sahagún, i amb el seu comandant superior de la I Regió Militar, el general gallec Guillermo Quintana Lacaci. Aquells enfrontaments van conduir a una conspiració, a finals de 1979 i principis de 1980, per dur a terme un cop d'estat prenent el palau de la Moncloa. La conspiració es va frustrar amb la detenció de dos capitans estacionats a Melilla, José Tormo i Carlos González de las Cuevas, i amb la destitució de Torres Rojas al gener, que va ser nomenat governador militar de la La Corunya.

Mesos després, quan les Forces Armades d'Espanya i la Guàrdia Civil van participar en el cop d'estat del 23 de febrer de 1981, Torres Rojas va sortir a primera hora del matí de la Corunya cap a Madrid per unir-se als rebels de la Divisió Cuirassada Brunete, que en aquell moment estava sota el comandament del general José Juste Fernández. És a dir, Torres Rojas va tenir coneixement del cop d'estat abans que Tejero entrés al Congrés dels Diputats. Després de la pressió de Guillermo Quintana Lacaci, que en aquell moment comandava la 1a Regió Militar (Madrid i Centre), va tornar a la Corunya a través de l'aeroport de Lavacolla. El cop va fracassar en poques hores.

Després del judici dels responsables del 23F, Torres Rojas va ser declarat culpable i condemnat a 12 anys. Tanmateix, va ser alliberat de la presó el 1988 a causa de problemes oculars. Va morir vint anys després, el 2014.

Notes

Categoria:Persones de Melilla Categoria:Militars espanyols Categoria:Militars africans Categoria:Morts el 2014 Categoria:Nascuts el 1918