La Simfonia núm. 1, op. 7, és una obra orquestral del compositor rus Gavriïl Popov, esbossada a partir de 1929 i acabada el 1934. Escrita en tres moviments per a una orquestra de grans dimensions, té una durada aproximada de quaranta-cinc minuts. L’obra es caracteritza per una escriptura densa, dissonant i contrapuntística, amb una gran varietat de textures i contrastos extrems, i és considerada una de les simfonies soviètiques més innovadores del període d’entreguerres.

La simfonia va ser estrenada el 22 de març de 1935 a Leningrad, interpretada per l'Orquestra Filharmònica de Leningrad sota la direcció de Fritz Stiedry. L’endemà de l’estrena, les autoritats locals en van prohibir noves interpretacions perquè consideraven que reflectia «la ideologia de classes hostils». Tot i que la prohibició es va retirar formalment un mes després, l’obra va ser qualificada posteriorment de formalista i no es va tornar a interpretar durant la vida del compositor.

Composició Popov va començar a concebre el projecte durant la segona meitat de la dècada del 1920. En una anotació del seu diari del novembre de 1926, parlava de la recerca d’una forma «teatral-musical» o simfònica. L’agost de 1929 ja havia completat un esbós del primer moviment i descrivia l’obra com la representació de tres etapes de creixement i desenvolupament psíquic.

El compositor va dedicar la simfonia al seu pare, Nikolai Popov, a qui definia com un treballador i educador compromès amb la cultura proletària. En una anotació posterior, va associar els tres moviments amb la lluita i el fracàs, la humanitat, i l’energia, la voluntat i l’alegria del treball victoriós.

El 1932, quan el moviment final encara no havia assolit la seva forma definitiva, la simfonia va obtenir el segon premi en un concurs organitzat pel Teatre Bolxoi i el diari Komsomólskaia Pravda per commemorar el quinzè aniversari de la Revolució d’Octubre. Popov va dedicar els dos anys següents a completar-ne l’orquestració i va donar l’obra per acabada el 1934.

La plantilla inclou quatre flautes, quatre oboès, quatre clarinets, quatre fagots, vuit trompes, quatre trompetes, tres trombons, tuba, dos grups de timbales, una extensa secció de percussió, dues arpes, celesta i cordes. L’amplitud de l’orquestra permet a Popov crear grans masses sonores, però també passatges de cambra en què destaquen instruments solistes o petits grups.

Estrena i prohibició L’estrena va tenir lloc el 22 de març de 1935 a la Gran Sala de la Filharmònica de Leningrad. L’obra va provocar reaccions molt contrastades: alguns músics en van destacar l’originalitat i la força expressiva, mentre que altres la van considerar excessivament complexa, dissonant i allunyada dels ideals estètics soviètics.

El 23 de març, el Comitè de Repertori de Leningrad en va prohibir la interpretació pública. La resolució afirmava que la simfonia reflectia una ideologia socialment hostil i que la seva estrena havia estat un error. Tot i que aquesta decisió va ser revocada poc després, la campanya contra el formalisme iniciada el 1936 va impedir que l’obra tornés als escenaris.

La simfonia no va ser recuperada fins després de la mort de Popov, durant les darreres dècades de la Unió Soviètica. La seva redescoberta va permetre valorar-la com una peça clau de l’avantguarda soviètica i com un possible precedent de la Simfonia núm. 4 de Dmitri Xostakóvitx, composta poc després i igualment retirada de la vida concertística durant dècades.

Estructura La simfonia consta de tres moviments:

Allegro energico

Largo con moto e molto cantabile

Finale: Scherzo e coda. Prestissimo

Els tres moviments formen un recorregut que parteix del conflicte i la inestabilitat, passa per una extensa meditació lírica i culmina en un final d’una energia gairebé desbordada.

Allegro energico El primer moviment és el més extens de l’obra. Comença amb un esclat breu i abrupte de l’orquestra, seguit d’un tema fugat, angular i cromàtic, que circula entre diversos instruments. Aquesta idea enèrgica és contrastada amb una secció lenta i expressiva, de caràcter més contemplatiu, i amb un tercer material rítmic semblant a una tarantel·la.

La secció de desenvolupament combina i transforma aquests materials dins d’una textura contrapuntística molt densa. Els diferents grups orquestrals se superposen, s’interrompen i generen acumulacions sonores de gran intensitat. La recapitulació és abreujada i condueix a una coda en què la música sembla perdre progressivament l’energia fins a desplomar-se.

L’escriptura del moviment combina influències de Ígor Stravinski, Arnold Schönberg, Aleksandr Skriabin i Serguei Prokófiev, però les integra en un llenguatge personal caracteritzat per l’extrema mobilitat rítmica i la transformació contínua dels motius.

Largo con moto e molto cantabile El segon moviment s’inicia amb una melodia de l’oboè sobre un acompanyament regular de l’arpa. El tema reapareix després en altres instruments, especialment el flautí i el violí solista, i es converteix en el principal element unificador del moviment.

Aquesta atmosfera aparentment ordenada és interrompuda per una acumulació progressiva d’energia i velocitat. Un segon tema cantable, presentat pel violí i la trompa, i una tercera idea introduïda pels metalls i les fustes són sotmesos a nombroses transformacions.

La part central alterna grans crescendos orquestrals amb episodis de retirada i silenci. Quan el tema inicial torna, ja no ho fa en la seva forma completa, sinó reduït i transformat. El moviment conclou en una calma provisional, sense una resolució plenament estable.

Finale: Scherzo e coda. Prestissimo El moviment final recupera l’agitació rítmica del primer i adopta el caràcter d’un gran scherzo. Des del començament, l’orquestra desplega una successió de motius breus, ràpids i incisivos que es combinen en una textura de moviment perpetu.

Entre les idees més destacades hi ha un tema presentat pel flautí i el xilòfon, que ha estat relacionat amb alguns passatges posteriors de les simfonies cinquena i setena de Xostakóvitx. La música acumula capes instrumentals i intensifica progressivament el ritme, sense les pauses o reculades que caracteritzaven els moviments anteriors.

El scherzo desemboca directament en una extensa coda. La tonalitat de do major emergeix enmig d’una gran acumulació de metalls, percussió i cordes, i condueix a una conclusió massiva i deliberadament excessiva. Aquesta culminació ha estat assenyalada com un dels precedents més directes del final de la Quarta simfonia de Xostakóvitx.

Referències

Popov 01 Categoria:Composicions musicals del 1934