Els Criteris Kirkwood es tracten sis indicadors que ens permeten entendre i determinar si ens trobem en una relació en què existeix la violència masclista o no. És a dir, a través d'aquests criteris podem dur a terme una anàlisi profunda de l'abús, que ens permetrà diferenciar una disputa ocasional o altres problemàtiques, d'una relació amb maltractament psicològic. No es tracten de criteris completament determinants, però quan aquest conjunt de sis elements tenen lloc, molt probablement estem parlant d'una relació en què hi ha violència masclista.
Els criteris Kirkwood són els següents:
Degradació La degradació té lloc quan l’agressor ataca els teus punts febles de forma continuada, per minvar la teva autoestima i generar-te confusió. Sovint l’abusador utilitza vulnerabilitats preexistents o en crea de noves. Les dones que van ser entrevistades van descriure una gran varietat de conductes i insults humiliants, que amb el pas del temps es van anar incrementant fent que la dona perdés la seva capacitat pròpia d’autoavaluació de la realitat. "Yo solía olvidarme de cosas, que son las que uno hace todos los días. Y él solía andar por allí metiendo sus narices y, solía decir "ssss" cada vez que yo me olvidaba de algo, como si estuviera dejando que saliera el aire de la punta de mi cabeza, como que yo tenía aire en la cabeza. Y eso lo hacía con cosas a mi modo de ver de muy poca importancia"
Por Aquest criteri fa referència a la por i ansietat per la pròpia seguretat física i emocional. Els testimonis expliquen que es trobaven en un estat de contínua tensió i angoixa esperant l’arribada d’un atac físic o emocional. És a dir, les amenaces que en qualsevol moment es pogués produir un atac, comportava en les dones una gran por a que els seus cossos i identitats fossin ferits o destruïts. Aquesta por constant era deguda al fet que no podien predir quan tindria lloc l’agressió, ni tampoc la raó per la qual succeiria. Per tant, el caràcter dels atacs futurs era imprevisible i inevitable, el qual creava una sensació d’estar en perill de forma contínua que les feia estar alertes tota l’estona. Fins i tot, algunes sentien alleujament un cop que l’atac començava, ja que, l’espera s'havia acabat. Vivien en un clima d’amenaça permanent.
Cosificació La cosificació té lloc quan el comportament de la persona que abusa et fa pensar que et veu com un objecte, sense subjectivitat, sense desitjos i agència pròpia. Controla tots els aspectes de la teva vida, et diu com has d'anar vestida o pentinada, o si has de tallar-te els cabells o no. La parella decidirà qui pots veure o tenir contacte i t’aïllarà dels altres. També et transformarà en un objecte sexual. Les dones entrevistades van expressar com cada vegada tenien menys consciència del seu dret a ser tractades com a persones, dignes de respecte, privacitat i autoexpressió.
En el següent cas, veiem com el caràcter altament possessiu també enviava un missatge de deshumanització. L’agressor restringia els contactes socials i envaïa els espais privats de la seva parella, fet que donava a entendre que la dona era propietat de la seva parella. També el caràcter possessiu i la gelosia, poden ser una manera de cosificar. "Solía aparecer en mi trabajo; esto lo hacía a menudo. Yo trabajaba en ese turno en el Cementerio y en el medio de la noche allí estaba él y me acusaba de estar flirteando"
Privació Es tracta de la impossibilitat per satisfer les necessitats i demandes bàsiques. L’autora parla principalment de dos tipus de privacions: la privació econòmica i la privació social.
La primera, dona lloc a una tensió constant per aconseguir els recursos necessaris per satisfer les necessitats bàsiques d’elles, les seves parelles i fills o filles. Sovint la parella abusadora, es gastava els diners familiars en capricis i no en deixava prou perquè la dona pogués comprar els aliments indispensables. Diverses dones es quedaven amb gana per a poder alimentar els seus fills, i vivien amb una angoixa constant per la por a no poder fer front a les factures de la casa. Els abusadors donaven per fet el seu dret a disposar dels ingressos i retenien els diners segons el seu criteri. Una d’elles va arribar a treballar en tres feines per guanyar prou diners per mantenir la seva família i fer front a les despeses del marit. En el cas de la privació social, aquesta afegeix l’aïllament social i el trencament de la seva xarxa social de confiança, que impedeix la intervenció de terceres persones que podrien ajudar-les. És a dir, la llibertat de moltes d’aquestes dones per interactuar amb altres persones es veia molt limitada per la conducta de les parelles. En alguns casos, això estava directament relacionat amb la privació econòmica, ja que la manca de diners les feia impossible moure’s per a poder veure les seves amistats. Com per exemple en aquest cas:“Siempre me quedaba confinada en mi casa. La única persona que a ver era mi madre… él decía: “podrías salir”, pero lo decía tramposamente, porque solo me dejaba dinero suficiente como para comprar la comida y pagar las cuentas; después de esto no me quedaba nada, entonces no podía salir.”Tanmateix, la privació social també sorgeix del caràcter possessiu dels abusadors. Sovint controlaven al detall els contactes socials de les seves dones. La privació social constitueix així, un aïllament sever. Les dones no tenien accés a qualsevol altra relació que no fos amb l’abusador i se sentien soles. No tenien a ningú que els pogués donar un punt de vista des de fora sobre el que vivien i, per tant, no comptaven amb altres persones que les poguessin ajudar. Un testimoni va expressar així la seva experiència:“Nadie me podía llamar por teléfono. Nunca nadie me pudo llamar. Y si alguien me llamaba, él decía: “Está ocupada, te va a llamar, ¡está ocupada!” Y a mí: “¡No tienes tiempo para amigos! Sólo tienes tiempo para estudiar y para cuidar de mí. Sólo para esto tienes tiempo”. Al principio yo contestaba: “Bueno, pero necesito de los amigos, necesito…”, y él: “¡No te hace falta nada de eso! A mí me necesitas”
Sobrecàrrega de responsabilitats Pel que fa a la sobrecàrrega de responsabilitats, aquest és un dels components més significatius. Succeeix quan tot recau sobre la víctima i aquesta s’ha de fer càrrec de la relació tant en l’àmbit emocional com pràctic. A través de les entrevistes, Catherine Kirkwood va poder veure que la meitat de les dones declarava el fet que les seves parelles sentimentals no demostraven cap mena de responsabilitat per la relació. A les dones se les feia completament responsables dels problemes compartits i se les culpabilitzava si les accions realitzades no complien amb el que ells esperaven. A més a més, van expressar que se sentien asfixiades per la gran quantitat de responsabilitats que es veien obligades a prendre per al manteniment diari de la seva relació. Elles sentien que la sobrecàrrega suposava una gran quantitat d’energia que les drenava. En algun dels casos, la dona, a causa de la falta de col·laboració de la seva parella va arribar a patir una depressió que li va impedir cuidar els seus fills, tant físicament com emocionalment. A part d’això, totes elles estaven d’acord que la parella es comportava com un fill. Es força il·lustrativa la declaració que va fer una d’elles:"Él pensaba sólo en recibir. Era esto lo que yo sentía. Aun cuando teníamos dos niños pequeños, tenía que ocuparme de él. Era como tener otro hijo, hacía caprichos como un niño de cuatro años, quejándose y gimiendo."
Distorsió de la realitat subjectiva L'agressor planteja dubtes en la víctima sobre com percep la situació i s’arriba al punt en el qual ella qüestiona la validesa de la seva visió del món. La dona, sent que tota la seva realitat està distorsionada i que no pot confiar en les seves percepcions.“Ya no tienes más base. Porque lo que ves no es lo que te dicen que sucede, y eso constantemente. Es como toda esta cosa con los celos, cuando yo sabía que no estaba haciendo nada. Y sin embargo, después de un tiempo, terminaba pensando: "Donde hay humo, hay fuego. ¿Qué estoy haciendo? Debo de estar haciendo algo”
Context Aquests criteris van ser descrits per Catherine Kirkwood, que va dur a terme a una investigació exhaustiva en la qual va entrevistar diverses dones que havien passat per relacions de maltractament.
La seva investigació queda recollida a través del llibre Leaving Abusive Partners: From the Scars of Survival to the Wisdom for Change, publicat el 1993 i posteriorment traduït el 1999, al castellà amb el títol Como separarse de su pareja abusadora. En aquest llibre l’autora dur a terme una anàlisi profunda sobre el maltractament i aporta la seva pròpia definició i idees. Explica com funciona el maltractament, quin és el seu procés, els indicis, formes i l’abans i els després de la separació de la parella. L’autora aprofundeix en aquests elements procurant entendre com interaccionen entre si, aconseguint que les dones quedin atrapades en el que ella anomena com aquesta “teranyina” de violència masclista. Per tant, s'analitzen els efectes emocionals i psicològics que causa la violència i l'abús per part de la parella sentimental.
Explicat de forma més concreta, Catherine Kirkwood entén el maltractament cap a la dona com una xarxa d’abús emocional que constitueix una trama de conductes i emocions interrelacionades. És molt difícil que una dona atrapada en aquesta xarxa o “teranyina”, sigui capaç de distingir-la i sortir-ne ràpidament i de forma fàcil. La investigadora es recolza en el treball de Ginni NiCarthy, la qual defineix l’abús com una campanya per desvaloritzar a la parella, reduir la seva autoestima i mantenir el control. I segons ella, la violència física també constitueix abús emocional, ja que tal com ella argumenta:«Además, la impresión de invasión y el dolor o discapacitación que resultan de la violencia física alteran las convicciones de las mujeres e invalidan su poder, lo cual contribuye a la sensación de abuso emocional» Per tant, hi ha una relació directa entre els cops i el maltractament emocional. Així mateix, entre les dones que va entrevistar, l’abús emocional, semblava ser la forma més profunda i important de maltractament.
La investigació es va basar en entrevistes no estructurades a dones que havien patit maltractament per part de la persona amb la qual convivien en una relació intima, però que la relació havia acabat feia més d’un any abans de l’entrevista. Les dones entrevistades no totes elles tenien perquè haver patit violència física, però sí algun tipus d’abús. El total de dones entrevistades van ser 30. La majoria de les quals s’havien trobat en una situació de maltractament dins d'una relació heterosexual, tot i que també inclou en la seva investigació el cas d’algunes parelles lesbianes.
Amb aquesta investigació, l’autora pretén aportar un enfocament feminista per entendre el maltractament cap a la dona i parteix de les següents premisses:«[...] la violencia ejercida sobre las mujeres es la manifestación del mecanismo de opresión machista institucionalizada.» « [...] el núcleo familiar es mantenido y reforzado por un sistema de patriarcado orientado a otorgar a los hombres un poder mayor sobre las mujeres» Per tant, segons el seu parer, la família es tracta de la seu de l’opressió cap a la dona. I es basa com a punt de partida en teories feministes que analitzen aquesta opressió estructural i fan una crítica del sistema. Tal com ella argumenta, es tracta d’un problema social i no un problema personal o individual de cada parella. Per tant, ella parla de la necessitat d’un canvi social, canvis en les creences populars, l’educació, canvis en la informació que hi ha disponible... En la seva investigació, a més Catherine Kirkwood deixa constància de la seva intenció, intentant incloure la visió de dones racialitzades, sense oblidar-se de la doble opressió que pateixen.