La Reial Fàbrica del Comte d'Aranda o de Pisa Fina i Porcellana de l'Alcora és un històrica instal·lació manufacturera creada en 1727 a l'Alcora (l'Alcalatén) a iniciativa de Pedro d'Alcántara Buenaventura Abarca de Bolea, IX comte d'Aranda, amb el beneplàcit del monarca Felip V que li va concedir el privilegi de manufactura reial.

Des d'aquesta Reial Fàbrica s'impulsà la producció de la coneguda com Porcellana de l'Alcora que aconseguí prestigi més enllà de les fronteres de l'Estat. Va ser la primera instal·lació per a la manufactura ceràmica a la Plana de Castelló, zona rica en terres argilenques i en aigua, en la qual ja existia una llarga tradició de terrisseries populars. La Reial Fàbrica va tancar en 1895.

Història La tradició de terrisseries al senyoriu de Alcalatén va impulsar al comte d'Aranda a fundar en el primer terç del aquesta manufactura de ceràmica obtenint el beneplàcit de la casa reial espanyola, governada pels Borbons. La nova fàbrica deixà de costat la tradició local per incorporar el gust francès. Es van substituir els colors vistosos i els traços de dibuix forts pels tons delicats i les línies suaus. Paral·lelament es van tractar d'aconseguir materials més fins, enfront de la rudesa popular de la ceràmica alcorina fins a aquell moment.

Per a la nova fàbrica, el comte d'Aranda va contractar els vint-i-quatre terrissaires de la població. En principi es va utilitzar l'argila pròpia de l'Alcora, vermella i rica en òxid de ferro que aviat va ser substituïda per una altra de la també pròxima muntanya de Sant Cristòfor més pobre en ferro, i que, després d'unes proves, es va barrejar en la proporció de sis parts d'aquesta amb una setena de l'antiga argila utilitzada fins al moment; així es va aconseguir poder coure les peces a major temperatura i donar-los més consistència. El resultat va ser una pisa rosada i amb el vernís escrostonat, característica de la primera producció de la pisa de l'Alcora. El comte va aconseguir la tutela del rei Felip V, així com drets, com l'exempció del pagament d'impostos, que van afavorir a la fàbrica.

Segons la Reial Cèdula que el Rei va concedir per a la fundació de la fàbrica: Inicialment, un grup de mestres francesos, Joseph Olérys, Eduard Roux i Sebastián Carbonell, van ser contractats com a dibuixant, pintor i modelador, respectivament, per a aconseguir la imitació de les vaixelles realitzades en Mostier que, juntament amb Marsella i Nevers, eren els principals centres de ceràmica a la França meridional. Aquests artesans van renovar les decoracions i van introduir el cànon de l'art barroc: safates amb vores lobulades, centres de taula amb rams de flors, o jardineres amb anses i en forma de mascaró. El vila-realenc Josep Ochando Navarro (1696-1766) va exercir a la fàbrica com a dibuixant i mestre de talla per la seva formació com a escultor, a més es va ocupar de la instrucció als aprenents.

Al poc temps la Reial Fàbrica ja havia passat del 24 treballadors inicials als 136 de l'any 1736, amb una capacitat de 25.000 peces de porcellana mensuals. Però la vertadera explosió productiva i artística de la manufactura comença uns anys després, el 1742, quan el fill del fundador, Pedro Pablo Abarca de Bolea (X Comte d'Aranda), pren la direcció i aposta per la innovació tècnica i de nous estils artístics.

El 1798 la propietat passa a mans de Pedro de Alcántara, duc d'Híxar, en morir el comte d'Aranda en 1798 sense descendència directa. La nova direcció arribava després d'una etapa de decadència del negoci. Apostaren per la mecanització del procés el que va repercutir en una pèrdua de qualitat artística de les peces produïdes. Finalment el 1858 la Fàbrica va ser venuda a la família Girona, industrials catalans que va tancar el negoci definitivament el 1895.

Edifici L'edifici de la Reial Fàbrica del Comte d'Aranda s'aixecà als afores de l'Alcora, al costat del convent de monjos franciscans, del qual només resta l’església. En aquest sector de la localitat es concentraven els petits tallers de terrisseria donada l'abastiment d'aigua provinent d'un ramal de la séquia principal del terme.

A l’octubre de 1726 van començar les obres de la nova fàbrica amb una extensió de poc més de 1.800 m² amb dues naus de dues altures distribuïdes al voltant d'un pati central on es situaven dues basses per a la depuració del fang.

A l'actualitat només es conserva aproximadament un 40% de l'edifici fundacional. D'aquestes restes destaquen un conjunt de 3 forns àrabs construïts entre finals del i principis del que després del tancament de la Reial Fàbrica seguiren en funcionament al servei d'una empresa rajolera que s'instal·là fins a la dècada del 1960. Els forns consten de doble cambra de cocció (inferior i superior) de vora 5 metres de diàmetre i 3,5 metres d’altura.

Altres tecnologies amb que comptava la fàbrica i que resultaven avançades a l'època foren una màquina per a refinar vernís de les més extraordinàries d'Europa (1753), altres per a la preparació del fang o per a la fabricació d’elements auxiliars de la cocció, sénies i bombes d’aigua, forns per a proves i, fins i tot, una màquina de vapor (1871). Una incipient mecanització que situa la Reial Fàbrica entre els primers exemples d’industrialització a Espanya en el .

Vegeu també Porcellana de l'Alcora Museu de Ceràmica de l'Alcora

Referències

Categoria:L'Alcora Categoria:Història de l'Alcalatén Categoria:Fàbriques del País Valencià Categoria:Història de l'economia del País Valencià