Lesions d'escalada és l'expressió emprada per descriure el conjunt de lesions musculoesquelètiques, cutànies i traumàtiques associades a la pràctica de l'escalada. Inclou tant lesions agudes, sovint relacionades amb caigudes, impactes o errors de seguretat, com lesions per sobreús produïdes per la repetició de preses, traccions, bloquejos i moviments d'alta càrrega sobre els dits, els canells, els colzes i les espatlles.Miro, P. H.; vanSonnenberg, E.; Sabbagh, R. S.; et al. «Rock Climbing-Related Injuries: A Clinical and Imaging Overview». Current Sports Medicine Reports, 2024. DOI: 10.1249/JSR.0000000000001209.
La distribució de les lesions varia segons la modalitat —escalada esportiva, escalada clàssica, bloc, escalada en rocòdrom o escalada alpina—, l'experiència de l'escalador, el volum d'entrenament i l'entorn en què es practica. En l'escalada esportiva i el bloc són freqüents les lesions per sobreús de l'extremitat superior, especialment dels dits, mentre que en els accidents traumàtics les lesions de les extremitats inferiors i les fractures poden tenir un pes més gran.Quarmby, A.; Butchart, S.; Hobbs, M.; et al. «Risk factors and injury prevention strategies for overuse injuries in adult climbers: a systematic review». Frontiers in Sports and Active Living, 2023. DOI: 10.3389/fspor.2023.1269870.Lutter, C.; El-Sheikh, Y.; Schöffl, I.; Schöffl, V. «Current Trends in Sport Climbing Injuries after Inclusion into the Olympic Program». Muscles, Ligaments and Tendons Journal, 2020. DOI: 10.32098/mltj.02.2020.06.
Epidemiologia i mecanismes La recerca sobre lesions d'escalada ha augmentat amb la popularització dels rocòdroms, el creixement del bloc i la inclusió de l'escalada esportiva en el programa olímpic. Les estimacions de freqüència són variables perquè els estudis utilitzen definicions diferents de lesió, poblacions heterogènies i mètodes de registre diversos. Una revisió sistemàtica sobre lesions per sobreús en escaladors adults va descriure una taxa aproximada de 4,2 lesions per 1.000 hores d'escalada, una prevalença puntual al voltant del 22,8% i una prevalença anual propera al 50%, tot i remarcar l'heterogeneïtat metodològica dels estudis inclosos.
En una sèrie clínica de 436 pacients i 633 lesions d'escalada, el 77,1% de les lesions afectaven l'extremitat superior, el 17,7% l'extremitat inferior i el 5,2% altres regions. En aquesta mostra, les lesions agudes representaven el 43,9% i les cròniques o per sobreús el 56,1%. Les lesions de politges dels dits i la tenosinovitis flexora van figurar entre els diagnòstics més habituals. En canvi, els registres d'urgències i els estudis d'accidents a l'exterior descriuen una proporció més gran de fractures, esquinços, luxacions i lesions de peu i turmell, perquè aquests registres capten sobretot lesions derivades de caigudes o impactes.Madsen, K. G.; Wulf, R.; Mockus, M.; et al. «Current sex and age patterns of rock climbing-related injuries treated in emergency departments: analysis of the 2013–2022 NEISS database». Frontiers in Sports and Active Living, 2025. DOI: 10.3389/fspor.2025.1555169.Identeg, F.; Engström, J.; Kåredal, M.; et al. «Patterns of traumatic outdoor rock-climbing injuries in Sweden between 2008 and 2019». Journal of Orthopaedic Surgery and Research, 2021. DOI: 10.1186/s40634-021-00407-1.
Les diferències entre estudis s'expliquen, en part, pel tipus d'escalada. En el bloc, les caigudes són habituals i solen produir-se des de poca o mitjana alçada, però poden ocasionar lesions de turmell, peu, genoll o canell, sobretot si la recepció és deficient. En l'escalada amb corda, els riscos traumàtics depenen de factors com l'assegurament, la gestió de la corda, la distància entre assegurances, el terreny i l'ús correcte del material. En l'escalada tradicional o alpina, l'entorn natural pot afegir perills com despreniments, caigudes llargues, impactes contra la paret, hipotèrmia o dificultat d'evacuació.
Factors de risc Els factors de risc de les lesions d'escalada no són uniformes i la qualitat de l'evidència és desigual. La revisió sistemàtica de Quarmby i col·laboradors va trobar associació entre lesions per sobreús i una intensitat d'escalada més alta, la pràctica del bloc, una menor força de prensió o de dits, l'ús repetit de la presa en arqueig i l'existència d'una lesió prèvia. En canvi, el pes corporal i l'índex de massa corporal no es van associar de manera consistent amb més lesions, i l'evidència sobre l'edat, el sexe, els anys d'experiència, el volum d'escalada, els escalfaments, els estiraments i la hidratació fou conflictiva o insuficient.
Des d'un punt de vista biomecànic, l'escalada imposa càrregues elevades sobre estructures petites de la mà. Les preses petites, els moviments dinàmics, els bloquejos prolongats i les traccions amb el colze o l'espatlla en posicions extremes poden augmentar la demanda dels tendons flexors, les politges, els lligaments i els músculs estabilitzadors. El risc també pot créixer quan l'entrenament progressa massa ràpidament, quan no hi ha recuperació suficient entre sessions o quan l'escalador continua entrenant amb dolor persistent.
Lesions per sobreús Les lesions per sobreús apareixen quan la càrrega aplicada als teixits supera la seva capacitat d'adaptació. En escalada, afecten sobretot l'extremitat superior. No sempre es produeixen per un únic episodi recognoscible; sovint comencen com a dolor localitzat, pèrdua de força, rigidesa o sensibilitat en una presa concreta. La seva evolució depèn de la magnitud de la lesió, de la reducció temporal de la càrrega i de la progressió del retorn a l'activitat.
Dits i politges flexores Les politges flexores són bandes fibroses que mantenen els tendons flexors propers a les falanges i eviten que s'allunyin de l'os durant la flexió del dit. En escalada, les politges A2, A3 i A4 són especialment rellevants perquè suporten càrregues elevades quan l'escalador utilitza preses petites. La lesió de politja és una de les lesions específiques més característiques de l'escalada.Miro, P. H.; vanSonnenberg, E.; Sabbagh, R. S.; et al. «Finger Flexor Pulley Injuries in Rock Climbers». Wilderness & Environmental Medicine, 2021. DOI: 10.1016/j.wem.2021.01.011.
El mecanisme clàssic és la presa en arqueig o crimp, en què l'articulació interfalàngica proximal es manté molt flexionada i la interfalàngica distal pot quedar en extensió o hiperextensió. Aquesta posició augmenta la tensió dels flexors i pot produir dolor sobtat, sensació de cruixit, inflamació o pèrdua de força. En lesions completes pot aparèixer bowstringing, és a dir, separació visible o palpable del tendó respecte al pla ossi.
La classificació clínica de les lesions de politja acostuma a distingir graus lleus, ruptures parcials, ruptures completes d'una politja i lesions combinades de diverses politges. La ecografia és una prova útil per valorar el bowstringing i l'estat de la politja, mentre que la ressonància magnètica pot emprar-se quan el diagnòstic ecogràfic no és concloent o quan es sospiten lesions associades. Les lesions lleus i moderades solen tractar-se de manera conservadora, amb reducció de la càrrega, immobilització o protecció temporal, exercici progressiu i retorn gradual a l'escalada. Les lesions més greus o combinades poden requerir valoració quirúrgica.
El taping dels dits és una pràctica freqüent, però no substitueix el diagnòstic ni la gestió adequada de la càrrega. Una revisió sistemàtica va concloure que l'evidència disponible és de qualitat baixa o moderada i suggereix que el taping pot reduir parcialment el bowstringing, però hi ha poca certesa sobre el seu efecte en el dolor, el temps de retorn o la prevenció de noves lesions.Larsson, R.; Nordeman, L.; Blomdahl, C. «To tape or not to tape: annular ligament (pulley) injuries in rock climbers — a systematic review». BMC Sports Science, Medicine and Rehabilitation, 2022. DOI: 10.1186/s13102-022-00539-6.
Articulacions dels dits i teixits tous A més de les politges, els escaladors poden presentar capsulitis de les articulacions interfalàngiques, lesions dels lligaments col·laterals, sinovitis, tenosinovitis dels flexors i lesions dels músculs lumbricals. Aquestes lesions es manifesten amb dolor a la cara dorsal o lateral del dit, dolor amb preses laterals, inflamació o sensació de rigidesa. Les preses en bidedo o monodit i els moviments en què un dit queda estirat mentre els altres flexionen poden incrementar la demanda sobre els lumbricals i altres estructures de la mà.
Les fractures d'estrès i les lesions òssies dels dits són menys habituals en adults que les lesions de teixits tous, però poden aparèixer amb càrregues repetides i entrenament intensiu. El dolor persistent, especialment si augmenta amb la càrrega i no millora amb la reducció temporal de l'activitat, justifica una valoració clínica i, si cal, proves d'imatge.
Canell i mà El canell suporta forces de compressió, tracció i desviació en preses petites, invertides, pinces i moviments dinàmics. Entre les lesions descrites en escaladors hi ha sinovitis ulnocarpiana, lesions del complex fibrocartílag triangular, esquinços de canell, ganglions, dolor cubital i edema ossi del semilunar.Miro, P. H.; vanSonnenberg, E.; Sabbagh, R. S.; et al. «Wrist Injuries in Climbers». Orthopaedic Journal of Sports Medicine, 2023. DOI: 10.1177/23259671231199671.
La fractura del ganxo de l'os hamat és una lesió poc freqüent però descrita en escaladors, sobretot quan la mà rep càrregues repetides en preses o posicions que comprimeixen la regió cubital del carp. Quan la radiografia simple és normal però el dolor cubital persisteix, la tomografia computada o la ressonància magnètica poden ajudar a confirmar el diagnòstic.Lutter, C.; Schöffl, V.; Hotfiel, T.; et al. «Evaluation of Hamate Injuries in Rock Climbing and Bouldering». Wilderness & Environmental Medicine, 2016. DOI: 10.1016/j.wem.2016.09.003.
Colze El colze pot veure's afectat per tendinopaties d'inserció, especialment dolor medial o lateral relacionat amb la musculatura flexora-pronadora o extensora del canell. Encara que les lesions del colze són menys freqüents que les dels dits, poden limitar l'entrenament perquè l'escalada combina prensió intensa, tracció i moviments repetits de flexió i extensió del colze.Sims, S. E.; Huber, K.; Noble, J.; et al. «Upper Extremity Injuries in Rock Climbers: Diagnosis and Management». The Journal of Hand Surgery, 2022. DOI: 10.1016/j.jhsa.2022.01.009. En alguns casos hi ha dolor associat a bloquejos, dominades, campus board o canvis sobtats del volum d'entrenament. La reducció temporal de càrrega, el treball progressiu de força i la correcció de factors tècnics poden formar part del maneig conservador, però el tractament depèn del diagnòstic concret.
Espatlla L'espatlla participa en traccions, moviments per sobre del cap, bloquejos, llançaments i estabilització del cos en desploms. Les lesions descrites inclouen tendinopatia o ruptura del manegot dels rotadors, tendinopatia del bíceps braquial, lesions del labrum superior de tipus SLAP, inestabilitat glenohumeral i dolor subacromial. Les caigudes amb el braç en posició elevada o els moviments dinàmics no controlats poden produir lesions agudes, mentre que la càrrega repetida pot contribuir a lesions per sobreús.
L'avaluació de l'espatlla de l'escalador ha de diferenciar entre dolor d'origen tendinós, articular, labral o neuromuscular. En absència de signes de gravetat, moltes lesions s'aborden amb modificació temporal de l'activitat, exercici terapèutic, recuperació de la força i control progressiu de moviments específics. Les lesions traumàtiques, la pèrdua marcada de força, la sensació d'inestabilitat o el dolor persistent poden requerir proves d'imatge i valoració especialitzada.
Pell i lesions superficials