Diego Fernández de Velasco, nascut Diego López-Pacheco Téllez-Girón y Gómez de Sandoval i també conegut com Diego Pacheco Téllez-Girón Fernández de Velasco y Enríquez (Madrid, 8 de novembre de 1754-París, 11 de febrer de 1811), XIII duc de Frías, f va ser un aristòcrata i polític espanyol, dels quals en la guerra del francès van optar pel bàndol napoleònic i han passat a la història amb la denominació d' afrancesats.

Biografia miniatura|Cementiri del Père-Lachaise Era fill de Andrés Manuel Alonso Téllez-Girón Pacheco y Toledo, VIII duc d'Uceda, comte de Montalbán, cavaller del Toisó d'Or, i Gran Creu de l'Orde de Carles III, i de María Portería Fernández de Velasco y Téllez-Girón, filla de l'XI duc de Frías. La seva mare, en ser dona no podia heretar els títols del seu pare, per la qual cosa va ser Martín Fernández de Velasco y Pimentel, el seu oncle, qui ho va fer en 1771. En morir Martín el 1776 sense descendència, el següent en la branca successòria va ser el fill de María, Diego, qui llavors es deia Diego López Pacheco Téllez-Girón, canviant el seu nom en rebre els títols per l'esmentat Diego Fernández de Velasco per imposició de les clàusules del majorat.

Casat en 1780 amb Francisca Benavides Fernández de Córdoba, filla d'Antonio de Benavides y Saavedra, II duc de Santisteban del Puerto, i d'Ana María de la O Fernández de Córdoba, amb qui va tenir diversos fills i van quedar quatre. En 1783 va néixer el seu primer fill home, que va heretar els cognoms originals, dient-se Bernardino Pacheco Téllez-Girón y Benavides, encara que en heretar els títols després de la mort del seu pare també va canviar el seu nom, sent conegut com Bernardino Fernández de Velasco.

Segons unes versions, va morir a l'exili a França. Segons altres versions trobades en l'Arxiu Històric de Protocols Notarials de Madrid, es trobava a París com a ambaixador de Napoleó. Es troba enterrat al cementiri del Père Lachaise de París.

En 1792 va ser designat per a l'influent, per la seva proximitat al monarca, càrrec cortesà de Sommelier de Corps de Carles IV d'Espanya i, després, va ser ambaixador d'Espanya a Portugal.

A partir de 1808 va ocupar alts càrrecs en l'administració com majordom major de Josep I Bonaparte. Va ser un dels principals agents de la comissió redactora de la carta atorgada coneguda com Constitució de Baiona, de 8 de juliol de 1808.

Títols nobiliaris

Va ser l'últim senyor d'Haro abans de l'abolició dels senyorius, el mateix any de la seva defunció. XVII comte d'Haro XIII duc de Frías IX duc d'Uceda XVII comte d'Alba de Liste XIV comte d'Alcaudete XV comte de Fuensalida XV comte d'Oropesa IX comte de Peñaranda de Bracamonte VIII marquès de Belmonte X marquès de Frómista VI marquès de Cilleruelo VII comte de la Puebla de Montalbán VIII marquès de Caracena VIII comte de Pinto XII comte de Salazar de Velasco XIII marquès de Berlanga IX marquès de Toral VII marquès del Fresno XIX comte de Luna marquès de Villanueva del Fresno X marquès de Frechilla y Villarramiel IX comte de Colmenar de Oreja XIV comte de Deleytosa X marquès de Villar de Grajanejos XII marquès de Jarandilla XIII marquès de Villena. la mort sense descendència de l'últim marquès de Villena Felipe López Pacheco (1798) va heretar aquest títol i va litigar per altres títols nobiliaris, litigi que van perdre els seus descendents en 1816 amb la comtessa de Miranda del Castañar.

Ancestres

Referències

Bibliografia Fernández Sarasola, Ignacio. La Constitución de Bayona, (1808). Edit. IUSTEL. Referencia Iustel: 91907001 ; ISBN 978-84-96717-74-9 Colección Las Constituciones Españolas . 432 pages, (edited November 2007).

Categoria:Comtes d'Espanya Categoria:Ducs d'Espanya Categoria:Marquesos Categoria:Nascuts el 1754 Categoria:Sommeliers de Corps Categoria:Cavallers del Toisó d'Or Categoria:Funcionaris madrilenys Categoria:Diplomàtics madrilenys