El Ship money ('diners de vaixells') eren un impost d'origen medieval que es cobrava de manera intermitent al Regne d'Anglaterra fins a mitjans del segle XVII. Normalment, es cobrava als habitants de les zones costaneres d'Anglaterra i era un dels diversos impostos que els monarques britànics podien recaptar per prerrogativa sense l'aprovació del Parlament. La reina Elisabet I va recaptar aquest impost per pagar una força naval. L'intent del rei Carles I, a partir del 1634, de recaptar diners dels vaixells durant el temps de pau i estendre'ls als comtats interiors d'Anglaterra sense l'aprovació parlamentària va provocar una resistència ferotge i va ser una de les queixes de la classe propietària anglesa en el període previ a la Guerra Civil anglesa. Aquest va ser un moviment de protesta que va fonamentar indirectament les reivindicacions de la Revolució Americana.
Pràctica tradicional Els reis Plantagenet d'Anglaterra havien exercit el dret d'exigir a les ciutats i comtats marítims que proporcionessin vaixells en temps de guerra, i aquest deure de vegades es commutava per un pagament en metàl·lic.
Tot i que diversos estatuts d' Eduard I i Eduard III, en particular les seves confirmacions de la Carta Magna, havien prohibit a la Corona exigir impostos sense el consentiment del Parlament, la prerrogativa de recaptar diners dels vaixells en temps de guerra mai no havia caigut del tot en suspens. El 1619, Jaume I no va despertar cap oposició popular recaptant 40.000 lliures (equivalent a uns 9.000.000 EUR el 2025) de diners de vaixells a Londres i 8.550 lliures a altres ciutats portuàries.
Oposició El 1628, Carles I, després d'haver prorrogat el Parlament a principis d'estiu i després del seu consentiment a la Petició de Dret, va procedir a recaptar diners per a vaixells a tots els comtats d'Anglaterra sense consentiment del Parlament, emetent escriptures que exigien que 173.000 lliures esterlines fossin retornades a la hisenda pública. Aquesta va ser la primera ocasió en què la demanda de diners per a vaixells va despertar una oposició seriosa, atesa la declaració de la petició queEls vostres súbdits han heretat aquesta llibertat, que no se'ls ha de obligar a contribuir a cap impost, tala, ajuda o altres càrrecs similars que no siguin establerts per consentiment comú al parlament.Les sol·licituds de Carles als xèrifs van ser rebutjades per les poblacions de l'interior sobrecarregades; Lord Northampton, Lord-Lieutenant de Warwickshire, i el comte de Banbury a Berkshire, es van negar a ajudar a recaptar els diners; i Carles va retirar els mandats.
El 1634, Carles va fer un tractat secret amb Felip IV d'Espanya per ajudar-lo contra els holandesos. Per recaptar fons per a això, William Noy, el fiscal general, va suggerir que es recorregués més als diners dels vaixells. Noy va investigar els coneixements legals que hi havia per donar suport a la demanda i va descobrir antics registres de Ship money a la Torre de Londres. Alguns historiadors, com Hallam, han vist les troballes de Noy com a prova que, abans que Carles l'utilitzés, l'impost havia estat en desús durant segles.
El rei va obtenir una opinió que afirmava la legalitat de l'ordre judicial del Lord Keeper Coventry i del comte de Manchester, i després l'ordre judicial es va emetre a l'octubre de 1634 i es va dirigir als jutges de Londres i altres ports marítims, exigint-los que proporcionessin un cert nombre de vaixells de guerra d'un tonatge i equipament prescrits, o el seu equivalent en diners, i autoritzant-los a avaluar els habitants per al pagament de l'impost, segons la seva substància.
Tres decrets La característica distintiva del decret de 1634 era que es va emetre, contràriament a tots els precedents, en temps de pau. Carles desitjava ocultar el veritable objectiu de la seva política, que sabia que seria rebutjada pel país, i en conseqüència va donar com a pretext per a l'impost el perill per al comerç que representaven els pirates i l'estat general de malestar a Europa, a què va conduir la Guerra dels Trenta Anys.
Els ciutadans de Londres van reclamar immediatament l'exempció en virtut de la seva carta, mentre que altres poblacions van discutir sobre l'import de la seva avaluació; però no sembla que s'hagi ofert cap resistència per motius constitucionals i es van recaptar 104.000 lliures.
El 9 d'octubre de 1635 es va emetre un segon decret, dirigit als xèrifs i jutges dels comtats i pobles de l'interior, així com dels marítims, com al decret revocat de 1628. Es van exigir 208.000 lliures, que s'obtindrien mitjançant una avaluació de béns mobles i immobles, i el pagament s'executaria mitjançant embargament.
Aquesta demanda va generar descontentament popular, que va començar a veure una determinació per part del rei de prescindir completament del govern parlamentari. Carles va respondre amb una opinió escrita, signada per deu dels dotze jutges consultats, en el sentit que en temps de perill nacional, del qual la Corona era l'única jutgessa, els 'diners de vaixells' podrien ser legalment recaptats a totes les parts del país mitjançant un escrit sota l’anomenat Gran Segell.
L'emissió d'una tercera ordre de 'diners de vaixells' el 9 d'octubre de 1636 va fer evident que les antigues restriccions que limitaven la recaptació de l'impost a les parts marítimes del regne i a temps de guerra (o perill nacional imminent) havien estat finalment eliminades, i el rei tenia la intenció de convertir-lo en una forma permanent i general d'impost sense aprovació parlamentària. Els jutges, a petició de Carles, van donar una opinió favorable a la prerrogativa, que va ser llegida per Lord Coventry a la Cambra Estrellada i pels jutges en sessió judicial.
Rebuig, després revocació miniatura|John Hampden Els 'diners de vaixells' van permetre a Carles I fer front a les despeses del govern en temps de pau a la dècada de 1630.Gross, David (ed.) We Won’t Pay!: A Tax Resistance Reader p. 9–16 Tanmateix, John Hampden, un ric terratinent de Buckinghamshire, va rebutjar el pagament. El cas contra aquest últim (R v Hampden) finalment es va escoltar davant dels 12 jutges de la Cambra del Tribunal d'Hisenda el 1637, després que Denham hagués expressat els seus dubtes a Davenport, que desconfiava del panell de quatre jutges que hauria estat en un cas menys inusual.C. V. Wedgwood The King's Peace Collins (1955)
Hampden va ser defensat per Oliver St John i Robert Holborne. El procurador general, Sir Edward Littleton, i el fiscal general, Sir John Banks, van iniciar el procés judicial. Els advocats de Hampden van argumentar que els impostos eren la intenció del rei d'evitar el Parlament i intentar extreure diners del poble d'Anglaterra, mentre que els defensors del rei suggerien que aquests impostos eren necessaris per a la defensa i la seguretat d'Anglaterra. Hampden va perdre el cas, per set jutges contra cinc:Salmon's State Trials, vol 1, p. 698
Per al Rei: Senyor Richard Weston Senyor Francesc Crawley Senyor Robert Berkley Senyor George Vernon Sir Thomas Trevor Senyor Guillem Jones Senyor John Finch Per a Hampden: Sir George Crooke Senyor Richard Hutton Senyor John Denham Senyor John Brampston Sir Humphrey Davenport
Conseqüències Tot i que Carles va guanyar el judici, l'oposició als 'diners de vaixells' va continuar. El 1640, un grup de ciutadans de Londres va presentar una petició directament a Carles, i encapçalant la seva llista de queixes hi havia l'impost:Les imposicions urgents i inusuals sobre mercaderies, importació i exportació, i la incitació i recaptació de 'diners de vaixells', malgrat que ambdues coses, els vaixells mercants i les mercaderies, han estat capturades i destruïdes tant per pirates turcs com d'altres.El resultat ajustat del cas va animar altres persones a rebutjar l'impost. El 1639, es va recaptar menys del 20% dels diners exigits. A mesura que les coses es deterioraven a Anglaterra i Escòcia, començant per la Guerra dels Bisbes, els 'diners de vaixells' van resultar insuficients per finançar les necessitats militars del rei, en part a causa de la imposició addicional de diners d'escut i conducta per pagar l'exèrcit. Més tard va ser aturat pel Parlament Llarg quan van votar la Ship Money Act. Hampden va passar a liderar el Parlament i la Guerra Civil, però va morir aviat a la batalla de Chalgrove Field. Finalment, mig segle després, arran de la Revolució Gloriosa, la Declaració de Drets de 1689 va prohibir totes les formes d'impostos extraparlamentaris.
Referències
Lectures addicionals Gordon, MD «La recaptació de diners dels vaixells durant el regnat de Carles I». Transactions of the Royal Historical Society 4 (1910): 141–162. en línia Keir, DL «El cas dels diners dels vaixells». Law Quarterly Review 52, (1936) p. 546. Langelüddecke, Henrik. «"Trobo que tots els homes i els meus oficials són tan reticents" La col·lecció de diners dels vaixells, 1635–1640». Journal of British Studies 46.3 (2007): 509–542. en línia Mendle, Michael. «El cas dels diners dels vaixells, el cas de Shipmony i el desenvolupament de l'absolutisme parlamentari de Henry Parker». The Historical Journal, vol. 32, núm. 3 (setembre de 1989), pàg. 513–536.
Categoria:Articles amb traduccions sense revisar Categoria:Regne d'Anglaterra Categoria:Història de la fiscalitat Categoria:Imposts