Un estranger o estrangera (dret) és la persona que no forma part de la comunitat política pròpia d'un estat determinat. És a dir, la persona natural d’un país diferent d’aquell on està o on hi viu. Els estats mantenen una regulació aplicable a la presència, entrada i sortida dels estrangers del seu territori nacional. La regulació sovint rep el nom de dret d'estrangeria.La primera acepción del DRAE es: "Dicho de un país: Que no es el propio"

Estrangeria és la qualitat i condició d'estranger que implica no estar subjecte a algunes de les obligacions i drets comuns previstes per als nacionals d'un estat. La definició i l'aplicació de la condició d'estrangeria és tan antiga com la pròpia civilització i l'arrelament d'una comunitat política com un subjecte on s'apliquen lleis que regulen els drets i obligacions.

La Llei d'Estrangeria al Regne d'Espanya es regeix per la Llei orgànica 4/2000. Aquesta norma fonamental ha estat desenvolupada en un nou reglament que flexibilitza les vies d'obtenció de permisos de residència i de treball per als estrangers. A més a més, inclou un procés extraordinari de regularització amb la reducció del temps de permanència requerit a dos anys.

Etimologia El mot en català prové dels mots del francès antic estrangier i estrange que signifiquen "estrany".

Terminologia L'adjectiu estranger o estrangera s'aplica sovint també a les coses que són foranes a un determinat país o estat (llengua estrangera, empresa estrangera). L'estranger, entès com a lloc, és qualsevol indret del món fora de les fronteres administratives d'un estat determinat.

Història En temps de l'Antiga Grècia es definia la condició social i jurídica dels metecs.

A la Roma Antiga es va crear als territoris conquerits una gradació d'estadis entre els anomenats "bàrbars" ("estrangers") i la resta de ciutadans, que es dividien al seu torn en "romans" (ciutadania romana), "llatins" (ciutadania llatina) i "hostes" (hospitalitas). Les divisions s'anaren incrementant tal com avançaven les conquestes, fins que Vespasià les va fixar en "ciutadans romans", "llatins" i "bàrbars". En època de Caracal·la, l'extensió de la ciutadania a tots els habitants de l'imperi, resol que els bàrbars són tots aquells que vivien fora de les seves avantguardes (llimis). Fins al   a. C. la ciutadania es vinculava amb el naixement i pertinença a la ciutat de Roma, si bé aquest efecte es va anar diluint més encara quan les fronteres imperials esdevingueren difuses.

Durant el feudalisme a Europa occidental (senyorius, vassallatge) disminueix el pes del lloc de naixement, prenent major importància el sotmetiment personal i familiar a un senyor, atenent que cada senyoriu regulava els drets dels propis i dels estrangers.

Amb la implantació dels estats nació, els límits es feren més precisos. La regulació dels drets d'estrangeria afectà els no nacionals, aquells que no han nascut en un territori determinat i que alhora no eren fills de pares amb la nacionalitat del mateix territori adquirida per naturalesa.

Unió Europea Article principal: Ciutadania europea

Article principal: Dret d'asil

Article principal: Lliure circulació

La condició dels ciutadans nacionals d'un país de la Unió Europea dins del territori d'un altre estat de la UE és normalment més favorable que per als nacionals dels estats no membres. Així, per treballar i instal·lar determinats negocis, els ciutadans d'altres països de la UE gaudiran d'iguals condicions que un ciutadà del país d'establiment del negoci, diferentment en el cas que qui pretengui obrir aquest mateix negoci sigui un ciutadà o súbdit d'un estat que no pertany a la UE.

Àmbit iberoamericà En el cas d'Espanya i els països iberoamericans, la noció d'estatut especial de l'estranger té una gran importància, perquè les constitucions preveuen la possibilitat de concertar tractats de doble nacionalitat amb països d'Iberoamèrica. Si per a l'adquisició de la nacionalitat espanyola per residència es requereixen deu anys de residència legal i continuada a Espanya, quan es tracta de ciutadans de països iberoamericans n'hi ha prou amb residir en el territori durant dos anys.

Àmbit anglosaxó i escandinau Per a establir els drets dels estrangers, aquests països sovint han estat partidaris de suprimir els drets dels estrangers, si bé les limitacions se suavitzaven si la persona estrangera ja era establerta en el territori nacional. El 31 de desembre de 2020 s'acabà la lliure circulació entre el Regne Unit i la Unió Europea, i l'1 de grener de 2021 el Regne Unit adoptà un sistema migratori per punts (sistema d'immigració basat en punts) per als ciutadans de la UE, que prioritza les habilitats i al talent d'una persona més enllà del lloc de procedència.

Àmbit francès A França i els seus territoris regeix la reciprocitat diplomàtica. Un estranger gaudeix, en sòl nacional francès, dels mateixos drets que gaudeixi el nacional francès en l'estat al qual pertanyi.

Sistemes d'equiparació Hi ha sistemes d'equiparació entre estrangers i nacionals, sobretot pel que fa al reconeixement de les llibertats públiques (dret a la vida, dret a la llibertat de pensament, a la seguretat, a l'honor, a la inviolabilitat del domicili, a les llibertats d'expressió i de reunió, entre altres). En qualsevol cas, la legislació sovint està sotmesa als canvis constants, per causa dels canvis en els convenis i tractats internacionals i els conflictes circumstancials amatents dins de cada estat: control del mercat de treball, polítiques d'integració selectives, reagrupació de famílies, control de la delinqüència, entre altres.

Referències

Categoria:Història del dret

Vegeu també Ius civile Dret de gents