miniatura|Valoració de ferro(II) amb permanganat. Una valoració d'oxidació reducció, dita també valoració d'oxidoreducció o valoració redox, és una valoració química que consisteix en la transferència d'un o més electrons d'un reductor a un oxidant, en la qual un és a la solució per a analitzar i l'altre, a la solució valorant.
Història Les valoracions analítiques mitjançant reaccions d'oxidació-reducció s'introduiren poc després del desenvolupament de la valoració àcid-base. La valoració redox més primerenca aprofità el poder oxidant del clor. El 1787, el químic francès Claude-Louis Berthollet (1748-1822) introduí un mètode per a l'anàlisi quantitativa de l'aigua clorada (una mescla de , i ) basat en la seva capacitat per oxidar l'indi, un tint que és incolor en el seu estat oxidat. El 1814, el també químic francès Joseph-Louis Gay-Lussac (1778-1850) desenvolupà un mètode similar per determinar el clor en pols blanquejadora. En tots dos mètodes el punt final és un canvi de color. Abans del punt d'equivalència la solució és incolora a causa de l'oxidació de l'indi. Després del punt d'equivalència, però, l'indi sense reaccionar dona un color permanent a la dissolució.
El nombre de mètodes de valoració redox augmentà a mitjan amb la introducció de permanganat , dicromat i iode com a valorants oxidants, i de ferro(II) i tiosulfat com a titulants reductors. Tot i la disponibilitat d'aquests nous titulants, la titulació redox trigà a desenvolupar-se a causa de la manca d'indicadors adequats. Un valorant pot servir com a indicador propi si la seva forma oxidada i la seva forma reduïda difereixen significativament en color. Per exemple, l'ió intensament porpra serveix com a indicador propi, ja que la seva forma reduïda, , és gairebé incolora. Altres valorants requereixen un indicador separat. El primer indicador d'aquest tipus, la difenilamina, s'introduí a la dècada de 1920. Aviat seguiren altres indicadors redox, fet que incrementà l'aplicabilitat de la valoració redox.
Corbes de valoració Les reaccions redox són més comunes que les dels altres tipus. Per a aquelles que són convenientment ràpides i l'estequiometria de les quals és coneguda i satisfactòria, el curs de la reacció es pot seguir durant una valoració representant el potencial en funció del volum del valorant. Suposant que no hi hagi complicacions, tota reacció estequiomètrica es considera derivada de dues semireaccions reversibles:I essent la reacció total:
En qualsevol punt de la valoració, després de cada addició de valorant la reacció transcorre fins que els potencials d'elèctrode dels dos sistemes s'igualen a l'equilibri.
Es pot considerar, per conveniència, que tota corba de valoració consta de tres parts: la regió anterior al punt d'equivalència, la del punt d'equivalència i la regió posterior al punt d'equivalència. En tots els punts, excepte al començament, abans que s'hagi afegit cap quantitat de valorant, hi són presents els dos parells redox, el corresponent a la mostra i el que correspon al valorant. A la regió anterior al punt d'equivalència, és convenient calcular el potencial a partir de la relació coneguda de concentracions del parell redox corresponent a la mostra. Després del punt d'equivalència, es coneix, a partir de l'estequiometria, la relació de concentracions del parell redox del valorant. En el punt d'equivalència, tots dos parells redox, el de la mostra i el del valorant, són presents en la seva relació estequiomètrica.
Cada parell redox compleix l'equació de Nernst:
Referències
Categoria:Anàlisi volumètrica